Somnis (Montserrat Fortuny)

Són molt importants els somnis... El somni d'una nit d'estiu, de Shakespeare, que bonic! Preciós. Però també recordo haver llegit uns somnis de terror, d'un altre escriptor anglès, de qui no recordo el nom... Potser Edgar Alan Poe...? Em sembla que sí. Encara hi penso i m'agafen esgarrifances...! Un és d'un conductor de tren, que a la nit veu un home mort a la via... No vull pensar-hi...!

Jo, de molt petita, també en vaig tenir un, de somni de por: la tieta Margarita m'havia portat al Patronat del Poblet a veure Els pastorets, de manera que devia ser a prop de Nadal. I els dimonis em van fer molta por. Aquella nit els vaig somniar i em vaig despertar plorant.

–Què et passa, nena? Per què plores...! Em va dir la mare.

–És que he somniat...

–Què has somniat?

Sembla mentida però em va fer vergonya dir que havia somniat amb els dimonis i vaig dir:

–Una data...!

–Una data? Què vols dir?

–Sí, sí, una data...

–Nena, no t'entenc... Què és una data?

Va dir al pare: "Mira, noi, diu que ha somniat amb una "data"...! I ell tampoc no ho va entendre.

–No t'entenem !Què és una "data"?

–Un "datolí"...!

I llavors sí que em van entendre i encara riuen. (És un dir...)

I, de jove, va durar una temporada que somniava que volava, sense ales. Se m'aixecaven els peus de terra, potser un metre enlaire, i jo caminava sense tocar a terra. Era molt divertit!

Ara, actualment, sé que somnio sempre, de vegades amb persones mortes i amb algunes que encara viuen, però més encara amb molts difunts... Me'n recordo al despertar-me i després, de seguida, se me'n van de la memòria i no recordo gens què he somniat... Deu ser cosa de l'edat...

Somni o realitat (Antònia García)

Sona el despertador. L'aturo. Em llevo. Esmorzo. Me'n vaig a la feina.

La feina...! Cada dia igual. Monotonia. Les mateixes gestions. Les mateixes cares. Les mateixes veus. El dinar, lleuger. Només tinc mitja hora. El menú és força repetitiu al self-service. La feina de la tarda, soporífera. N'estic tip d'aquesta vida.

Hora de plegar! Per fi! Me'n vaig a casa.

Preparo el sopar. Trec de la nevera el plat de verdura i el tall de peix que em van sobrar d'ahir. Connecto l'aparell de televisió. Busco el canal on fan notícies.

Al cap d'una estona me'n vaig a dormir. Me'n vaig a somiar. Cada nit somio. De primer, les cames se'm van adormint, provo de moure-les i no em responen. La respiració se'm torna compassada. Les parpelles em pesen... Em fico en una cova arran del mar. El terra de la cova és d'arena fina. Les onades entren i surten. Mullen l'arena i les roques de la cova. Arriba una barca i jo m'amago darrere de les pedres. Veig una noia a la barca. “ Sònia!” crido. Surto de l'amagatall. M'enfilo a la barca. La Sònia m'ensenya les mans, plenes de petxines i caragols de mar. Naveguem fins a una illa voltada d'esculls. Trobem un freu i podem arribar a terra ferma. A la platja hi ha restes de crancs. Després, palmeres. Una muntanya que sembla un volcà. La Sònia vol pujar-hi però jo no...

Sona el despertador. L'aturo. Em llevo. Esmorzo. Me'n vaig a la feina... Cada dia igual. Monotonia.

Me'n vaig a casa. Preparo el sopar...

Al cap d'una estona me'n vaig al llit... Els braços i les mans se'm van adormint... Les parpelles em pesen... Torno de plaça amb el cistell ple. Tinc menjar per tres o quatre dies. Quan sóc al meu carrer trobo tres nois que duen unes escales de pintor. Les posen arran del portal de casa, s'hi enfilen  i... “Eh!, què feu!” crido. Estan entrant al meu balcó! Els llanço una albergínia i quatre pastanagues... Ells agafen els testos i em llancen els geranis. “Desgraciats!” crido. “Baixeu d'aquí o avisaré la policia!” De seguida m'arriben les seves riallades plenes de sarcasme. “Ha, ha, ha...!” Faig un salt increïble. Passo de llarg del meu balcó i arribo al terrat. Allí, el gat de la portera està prenent el sol, tot caragoladet damunt de les rajoles. S'espavila de cop, fa un marrameu estrident, treu les ungles retràctils i es posa en posició d'atac... Jo també! M'adono que tinc ungles retràctils. Just abans que arribem a un cos a cos, s'acosta un helicòpter, s'atura damunt nostre, en baixa un socorrista per una corda o un cable, em posa un arnès i em lliga fortament al seu cos. Ens elevem cap a l'helicòpter...

Sona el despertador. L'aturo. Em llevo. Esmorzo. Me'n vaig a la feina... Cada dia igual.

Hora de plegar! Per fi! Me'n vaig a casa.

Preparo el sopar. Al cap d'una estona me'n vaig a dormir. No sento les cames... Les parpelles em pesen... noto com els ulls giravolten frenèticament sota les parpelles... Entro a la sala de reunions... Avui s'ha de trobar l'espia... És aquest, potser? O potser aquesta? “Vinga”, diu l'home dels cabells blancs, “que no tenim tot el dia...!” Tothom posa el seu mòbil sobre la taula. Al punt de les dotze tots els mòbils comencen a sonar alhora... Obro la finestra, agafo els mòbils, un per un, i els vaig llançant al riu. “Apa, tot arreglat!” Que estrany... Ningú no en fa cas... Les deu dones i els quinze homes que hi havia a la sala anem sortint ordenadament. A la porta de l'edifici hi ha un autocar. Tots hi anem pujant. El vehicle s'enfila per una carretera en forma d'espiral...

Somio que sona el despertador. L'aturo. Somio que em llevo. Esmorzo. Somio que me'n vaig a la feina... Cada dia igual. Monotonia. Somio...

Em desperto. S'ha acabat el somni pesat, monòton, sense cap al·licient. Ara estic entre els meus amics, en un descampat, voltat d'imatges oníriques que es van plegant com si fossin un llibre. Aviat sortirà el sol. És l'equinocci de la primavera. Em sento ben despert. Eixorivit. Completament desvetllat...

Somni (Eduard Alonso)

 Tenen els somnis data de caducitat? Tenen data de caducitat les imatges, pensaments i altres fenòmens psíquics que esdevenen amb aparença de realitat durant el son? Com respondre aquesta pregunta?

En general, la data de caducitat significa que diversos aliments han perdut la seva seguretat alimentària i experimenten un procés de degradació.

L'escenari del somni. L'escenari on sóc: una caixa d'escala d'una finca de l'Eixample. La caixa és petita, grisa, bruta. Fa temps que no es neteja. L'ascensor puja i baixa descontrolat. Premo el botó de trucada, però no es para mai.

La qüestió: per què el somni és sempre el mateix?

El soroll de l'ascensor, el color gris dominant-t'ho tot, la pols acumulada al terra, l'escassa i malaltissa llum.

No cal preguntar-se pel seu naixement, ja que l'evidència és clara. El que cal preguntar-se és si els somnis caduquen, si moren.

Pot ser que els somnis no tinguin ni cap ni peus? Tenen els somnis principi i final?

Per exemple, jo sempre surto vestit amb una parca blanca i  vermella, texans i vambes blaves. Quin avorriment! Sempre el mateix! Pocs somnis que tinc, i he de suportar aquest producte psíquic avorrit i pesat sense suc ni bruc.

Els somnis (Àngels Segu)

 Què son els somnis? Són imaginació desbordada o tenen algun significat real, alguna vivència frustrada o algun estigma interior que ens ha marcat per la resta de l’existència, qui sap el  què ens volen dir els somnis, quan els tenim, ens volen dir alguna cosa...

Quan dormim o almenys és el què em passa a mi, gairebé mai sé si somio o no, la veritat és que quasi mai sé si ho faig , i al cap d’una estona ja no sé de què anava, i si alguna vagada em desperto és perquè m’ha sobresaltat el seu contingut,  però el record em dura uns instants.

Tot i que segons Freud el pare del psicoanàlisis, que va capgira la psiquiatria, va esbrinar i va assegurar que sembla ser que els somnis son part tot d’allò, que ens preocupa i saber-los interpretar tota una ciència, però en la vida real, no sé jo si ens resolent alguna cosa o més aviat ens confonen. A mi és el que me sol passar.

Us explicaré un somni que vaig tenir ara no fa gaires dies, que com que ja tenia present que havia d’escriure sobre els somnis, vaig pensar, a veure si soc capaç de retenir-lo i sembla que ho vaig aconseguir: bes per on, ja no sé com acaba, però miraré de fer-vos-en cinc cèntims.

Anava jo caminant amb un amic, que per cert ja no hi és en aquest món i per desgràcia va tenir un final molt poc habitual, que ara m’estimo més no explicar-vos per no estendre’m massa,  i com us deia, li vaig dir aquell noi, que  estava cansada, i em va dur a collibè, una bona estona i després li vaig demanar alguna cosa absurda, que ja no recordo quina és i també, m’ho va concedir. Tot plegat molt estrany, com la majoria de somnis.

Quina mena de màgia simbòlica hi ha dins dels nostres serveis, que escruta el nostre interior i ens sacseja i ens fa viure esdeveniments absurds,  tot un misteri, aquest potser més gran que el de la santíssima trinitat, jo ja  no sé gairebé com surti-me’n d’aquesta, tot un embolic per experts.

De totes maneres somiar, jo crec que és bo i deixar anar els pensaments i somiar truites com diu una de les nostres dites és fins i tot relaxant; això jo crec que ho sabien fer molt bé els escriptors de la literatura antiga, en tenim una bona representació, amb el Somni d’una Nit d’Estiu de Shakespeare: una història envolada de misteri i somni en un entorn molt suggerent.

En el transcurs de l’obra, tot sembla  estrany i difícil d’entendre, però com l’obra està com en un somni, res sembla inversemblant, tot i que ven mirat potser Shakespeare ja ens volia dir que tot somni  té el seu significat?

El somni (Núria Roca)

Què és un somni?

És una fantasia del cervell que quan dorms fa de les seves?

És un desig que vols que es faci realitat?

Es pot somniar dormint, però també despert.

Un somni és com una pel·lícula que et passa per la ment quan dorms: vivències que has tingut els dies anteriors, èpoques passades, fragments d'angoixes, escenes que t'afecten a vegades sense saber-ho. Fins i tot els somnis poden arribar a ser recurrents, que es repeteixen molt semblants vàries vegades. És l'inconscient que de nit et fa viure situacions mal viscudes o, al revés, que han sigut satisfactòries per a tu.

A mi normalment el somni em serveix per desencallar i poder interpretar a vegades mals moments que no he sabut identificar quan estava desperta. En el fons jo crec que afavoreixen el coneixement més profund d'un mateix.

A vegades el cervell, durant el repòs, quasi sempre per la nit, que el son és més profund, et proporciona escenes, en fragments, de vivències que t'han afectat quan estaves despert, molts cops sense adonar-te'n, tan agradables com desagradables, intensives, inapercebibles, xocants, estranyes, etc.

Trobo curiós que tinguis un somni angoixant, de por, i et despertis sobtadament pel teu plor o somicant en veu alta, com si fos realitat. Que t'adormis un altre cop amb el pensament que tot ha sigut un somni i tornis a seguir amb el mateix somni o semblant, com si fos una continuació.

El meu somni recurrent és haver de fer un viatge, normalment sempre amb presses, haver d'omplir una maleta o més d'una, fer preparatius per un viatge amb avió, tren, amb un transport aliè al teu.

La situació és estressant, em deixo coses o no les trobo, les vaig a buscar amb el perill de fer tard, estic perdent el transport, el somni s'acaba així, no hi ha final, però la mala estona ja l'he passada encara que sigui irreal. Em desperto recordant el somni.

Jo interpreto aquest somni recurrent, al meu entendre, que poden ser angoixes i nervis passats en els preparatius dels viatges. Durant molts anys amb criatures petites he fet moltes maletes i bosses en molts desplaçaments fora de la ciutat, muntanya, platja, turisme, etc. Normalment amb el cotxe propi i també d'altres arrossegant la caravana.

Quan eren nadons portava de tot, per si de cas. Les maletes, a part de roba i calçat, per calor i per fred, també medicaments, farinetes, bolquers, joguines, contes, papers i colors, etc. La feina era, reduir els embalums, comprimint i ordenant per encabir-ho tot. Aquest tràfec era fet amb il·lusió, però també era molt estressant, ja que pel mig pul·lulaven els nens petits de diferents edats, que no em tocava més remei que fer vàries coses a la vegada.

Quan sortíem tots carregats, descansava al cotxe, em treia un pes de sobre, havia acabat de fer paquets. Potser al cap d'una estona sentia: –Quan arribaremmmm?–. Llavors inventa coses per distreure la canalla perquè no se'ls faci llarg el viatge. O això o tolerar –Aquest m'ha donat un cop, se'm posa a sobre, no em deixa lloc..., tinc pipí, etc... El millor era portar-los adormits. Amb la qual cosa potser jo també feia una becaina.

Somniar desperts.

També ens trobem amb uns altres somnis que podem anomenar desitjos. Poden ser més o menys realitats.

Somniar en projectes a realitzar o fixar objectius a la teva existència, fa viure amb il·lusió per acomplir-los i la vida es fa més agradable.

No hauríem de deixar de somniar per portar a terme els nostres desitjos i lluitar per arribar al nostre objectiu fixat. Tot i que molts cops és difícil i no s'acompleix del tot, la il·lusió s'ha de mantenir viva i sempre seguir la lluita tant com es pugui, per trobar nous objectius.

Escriure a vegades també pot ser un somni. Quan escrius un conte, un relat, la teva fantasia vola pels núvols, el teu pensament té bocins de somnis que fas realitat en el paper. En una novel·la hi ha molts petits somnis, que l'escriptor plasma perquè quan la llegeixis visquis la realitat que l'autor ha vivenciat, ha sentit, ha somniat, ha desitjat, ha observat, ha descrit en paraules perquè les facis teves.

Conclusió: Vull seguir somniant. I vosaltres?

T'has perdut alguna vegada a la muntanya? (Núria Roca)

Perdre's sempre resulta enutjós. Si és en una ciutat, sobretot si t'és desconeguda, buscant un carrer, pots voltar molt però al final d'una manera o altra arribes a la destinació.

Ara, perdre's a la muntanya són figues d'un altre paner, és molt més arriscat.

Sobretot en temps d'hivern o tardor avançada és perillós si no hi estàs avesat i ben entrenat.

Per sortir a la muntanya s'han de tenir uns mínims coneixements per no tenir ensurts, que a vegades poden ser greus.

El temps és molt canviant, el matí amb un sol espaterrant i al cap d'unes hores pot ploure, ventar o nevar.

Les hores també són determinants. Si et perds, que vol dir no saber per on seguir, el temps va passant i quan arriba la nit és difícil trobar el camí correcte. La temperatura a la nit, a l'alta muntanya, baixa molt; aleshores si no vas ben preparat pots passar molt de fred, fins a l'extrem d'arribar a la hipotèrmia i en conseqüència a la congelació i la mort. També quan vespreja, la llum es va afluixant i el paratge no es divisa tan bé. Ara, quan és negra nit, sense lluna plena, el terreny és impracticable sense una bona il·luminació. Sots, pedres, barrancs, relliscades o neu són inevitables, i en la foscor el perill és constant.

Les previsions alimentàries també poden fallar, sobretot la falta d'aigua. El cos va perdent energia i per tant l'esforç és més costós. La ment també pot quedar afectada, ja que no coordina tan bé.

De dia, si és l'època de calor, com és a l'estiu, el sol en les hores punta és potent, cal una bona protecció i hidratació per no agafar una insolació, que pot resultar greu.

Abans de sortir a muntanya, cal planejar bé la sortida, millor en grup, assegurar-se d'on es vol arribar, preveure el temps de duració de la caminada, un bon equip de muntanya per les possibles inclemències que poden sorgir, les suficients provisions d'aliments adequats i sobretot d'aigua.

No m'he perdut mai que no hagi pogut sortir-me'n bé. M'ha passat de tot: errar camins, fer voltes innecessàries, vorejar un cim per trobar la sortida, travessar un rierol, baixar amb una corda de seguretat un barranc per guanyar temps i no perdre el tren, i altres coses que no recordo. L'angoixa, la passes. El teu cervell en alerta contínua, resulta a vegades esgotador.

La satisfacció d'haver fet un cim, una travessa, d'haver seguir una carena, d'haver visitat indrets feréstecs, et compensa el cansament.

Quan arribes a casa, una dutxa calenta, un àpat reconfortant, un descans llarg, són necessaris per recuperar les forces. L'endemà potser l'excursió et farà pagar factura. El cos està en ralentí, els músculs es queixen, estan adolorits. A vegades fins i tot dura dies tornar a estar una altra vegada en condicions de sortir a la muntanya si és la teva afició.

Amb els anys les excursions a la muntanya es tornen més tranquil·les. I a manca de sortides, veure les fotos tot recordant la teva joventut, sense enyorança, et pot fer passar uns moments molt gratificants.

T'has perdut en una muntanya? (Antònia García)

Em pregunten si alguna vegada m'he perdut en una muntanya.

Sí. M'hi he perdut. No alguna vegada sinó unes quantes vegades, perquè fa molts anys que vaig a caminar per les muntanyes. Però no he anat mai sola, d'excursió. És diferent perdre's algú que va sol o perdre's tot el grup.

Sempre hi ha un dia que ens equivoquem de camí. O ens extraviem per culpa de la boira. O per qualsevol altra circumstància. D'aquests dies, me n'han quedat alguns a la memòria.

Recordo una sortida, al començament de la meva vida d'excursionista. Havíem seguit un caminoi que s'anava perdent, envaït per la vegetació. Això volia dir que no hi passava gaire gent. O ningú. Vam seguir en la mateixa direcció però no vam retrobar el rastre del camí sinó que ens vam ficar cada cop més entre els esbarzers. Ens va costar de sortir-ne. Era a l'estiu i uns quants de nosaltres anàvem amb pantalons curts. Quan vam aconseguir deixar el fons de la vall i ens vam enfilar per un vessant, ja sense esbarzers, ens vam aturar per posar-nos aigua oxigenada o alcohol a les moltes  esgarrinxades de cames i braços. Com que no en vam tenir prou per a tots, vam decidir curar-nos amb el vi de la bota. Resultat: tots tacats i amb una forta olor de vi negre. Encara recordem les cares de les persones que hi havia a la tasca del poble, quan ens van veure amb aquella fila. I l'estranyesa dels passatgers del tren. I la cara de la mare, en arribar a casa.

També ens havíem perdut algunes vegades per llocs on el bosc era molt espès. No teníem punts de referència i, en canvi, hi havia molts camins de carro i senders, i no sabíem quin era el bo. Si érem en un lloc  amb bona vista, fèiem servir el mapa i la brúixola i miràvem d'orientar-nos.

De vegades, que ens pensàvem que ens havíem perdut, trobàvem que els camins estaven marcats amb una pila de pedres en forma de piràmide, a tall de molló o de fita. Altres vegades trobàvem una tira de roba lligada a la branca d'un arbre. O un pal indicador dels itineraris. O marques de pintura a les pedres. O un pastor que ens ensenyava per on havíem d'anar. Aquestes coses ens tranquil·litzaven i ens ajudaven a anar ben orientats.

La boira ens havia donat problemes més d'una vegada.

Quan la boira t'embolcalla et sents tancat en un espai blanquinós, humit, t'adones que camines en cercle. No trobes el camí i al final has de fer bivac. Dormir al ras té una contrapartida bona. Si la boira s'aixeca pots contemplar tota l'estelada i veus com giren les constel·lacions. També pots sentir els mil i un sorolls de la nit. El frec de les branques si fa aire, el moviment gairebé imperceptible dels insectes i els animalons que cacen de nit, el crit de l'òliba i del gamarús.

Com que teníem costum de fer excursions sovint, no era estrany fer marrada, de tant en tant.  Ens equivocàvem de camí. Si ens n'adonàvem aviat, tornàvem enrere fins a trobar el camí bo. Però de vegades no ens n'adonàvem i quan ho fèiem, érem massa lluny i ens calia fer alguna volta per recuperar la ruta. Una caminada prevista de, posem, quatre hores, es podia convertir en una de cinc, o sis... o més i tot. I representava baixar i pujar barrancs, anar camps a través, sense camí, o despenjar-nos com les mones per canals... En fi, tota una aventura.

Això passava algunes vegades, i era motiu d'anècdotes i records en general divertits, però normalment els vocals i els companys duien l'excursió ben preparada i tot sortia bé.

Els qui no hem tingut mai traça a orientar-nos per les muntanyes, sempre hem admirat i agraït aquesta qualitat dels nostres amics, de saber trobar els camins. No es tracta, només, de llegir les guies, fer servir els mapes i la brúixola, esbrinar per la molsa dels arbres on és el nord, etc. És que ells tenen un sisè sentit, com un do innat, que els permet conèixer les valls, els colls, les carenes, i tractar les muntanyes de tu a tu, com unes velles amigues. I potser podria dir que fins i tot com unes germanes, filles i fills, elles i nosaltres, de la mare natura.

Estimat somni (Eduard Alonso)

 Estimat somni:

Els deures del taller d'escriptura d'aquesta setmana passen per fer un escrit sobre si m'he perdut alguna vegada. No recordo haver-me perdut en la realitat, en allò dit “el món real”, però, pel que fa al “món oníric”, sí que m'hi he perdut infinites vegades.

He d'aclarir que l'objectiu de la meva carta és formular una queixa molt seriosa que més endavant detallaré. Aquesta reclamació no està motivada per si em perdo quan vinc a veure't o quan véns a veure'm tu.

Començaré pel principi: nosaltres ens coneixem des de fa molt de temps. Des que era un infant he anat rebent les teves visites i tu les meves. I sempre, sempre em portes al pati central d'un palau modernista del qual no sé el nom. Mai no he vist el camí d'anada, o de tornada, sigui el teu, sigui el meu.

Entrat en els anys cinquanta de la meva vida, vas pensar que necessitava una mica de cultura. En concret, cultura modernista. Ignoro el motiu de la decisió, però a mi ja m'anava bé aquest plus de somni.

I cada vegada que em trobava al pati, hi havia col·locada una obra modernista: pintures, escultures, cartells... La idea de posar obres d'art en un lloc destacat del pati va funcionar, vaig aprendre molt, i esperava les teves visites amb candeletes.

Malauradament, aquesta situació ha canviat radicalment Des de fa un temps, ja no portes obres noves, sinó repeticions, moltíssimes repeticions. A continuació, et faig arribar una llista de les obres que has repetit més:

 

Escultor Josep Llimona i Bruguera:

–Monument al Doctor Robert

–Desconsol

–L'Àngel exterminador

–El petó de Judes

 

Cartells

–Xocolata Ametller

–Anís del Mono

 

Gràcies per la teva amabilitat.

Perduts a la muntanya (Montserrat Fortuny)

Fa molts anys, una vegada, jo tenia quinze o setze anys, era el mes d'agost i m'estava, amb els meus pares a Montserrat. Ens acompanyaven la meva àvia materna i la germana gran de la mare, la tieta
Margarita. A la cel·la del costat s'hi estava la Ramona, una noia de sis anys més que jo, amb els seus pares i un tiet, germà del pare. En una altra cel·la hi havia els germans Torelló, el Joan, el Jordi, de 22 i 20 anys i els dos petits, el Miquel, de 14 anys i el Manel, de 7 o 8 anys. Aquets dos últims eren els meus amics, sempre anàvem junts.
Cada dia, als matins, feíem una excursió o alltra, tots plegats. Bé, la mare i l'àvia, no, igualment que els pares de la Ramona, que es quedaven a casa, anaven a l'esglèsia, etc.

Aquell dia també ens acompanyaven quatre o cinc noies amigues de la Ramona, de la seva edat. Érem una bona colla. Vàrem pujar pel Camí de les Ermites i ens vàrem trobar a sota del "Camell" i la "Mòmia" i no vàrem parar fins que ens hi vàrem enfilar. Molt bé, una vista preciosa de tot Montserrat, el Monestir i també el Tibidabo i el mar, tot es veia. Però... Com ho faríem per a trobar el camí que baixava fins a casa...? Cap a la dreta, cap a l'esquerra, al final el vàrem veure, a baix de tot. Però, com arribar-hi?
No vàrem tenir més remei que  asseure’ns a terra, l'un rere l'altre i deixar-nos relliscar per aquell caminoi fet a les roques, fins arribar al que ens portava al Monestir. No es va fer mal ningú, ni una esgarrapada...Ca ser un veritable miracle...
Això sí, vàrem arribar a la cel·la a les tres tocades i els pares de la Ramona i la meva mare i la meva àvia ja estaven a punt d'anar al Monestir i demanar ajuda. Com veieu, tot va anar bé, vàrem dinar amb molta gana i molt contents.
El meu pare, que era molt de la broma, explicava a tothom que, quan baixava relliscant per aquell camí de les roques, sentia que li pegaven copets a l'esquena i es va tombar per a veure qui portava
darrera i deia: "Només vaig veure que era una noia que portava les calces de color de rosa...!"
He de dir que, en aquella època, les dones, grans o joves, anàvem amb faldilles; els pantalons només els podien portar els homes.

Mes enllà del parany (Pilar Zabala)

 Amb els ulls mirant a terra i el cor bategant com un cavall desbocat m’aturo un moment, el suficient per agafar un nou alè i omplir d’aire els meus pulmons. Després segueixo pujant.

–Au, vinga, va, no et deixis defallir, has de ser forta, darrere d’aquest maleït pedregar hi ha d’haver el refugi, segur que ens hi acostem. –Aquestes i altres paraules semblants són les que em dedico a mi mateixa, i de debò que intento assimilar-les i creure-ho, però la crua realitat es fa present a cada passa que dono. Estic al límit de les meves forces, no puc més; estic cansada, esgotada, sufocada i, a més, esllomada sota el pes cada cop més insoportable de la meva motxilla. De debò que em venen ganes de llençar-la tartera avall.  Penso en els caragols i la arrossegada vida que porten. Sóc un llastimós caragol a punt de defallir.

Em pregunto què hi estic fent jo aquí, en aquest parany pedregós, lluny de casa meva? Per què m’he deixat convèncer? On és la meva butaca, el ventilador, el te amb gel de mitja tarda i la cadira del meu preuat balcó? Tot plegat fa que em senti contrariada i molt enfadada amb mi mateixa.

Em costa seguir el  ritme, ja he dit que estic esgotada, i a més la bota del peu dret em refrega sobre el taló i és ben segur que m’ha fet una ferida, perquè el dolor que sento és tan viu que gairebé em fa caminar de puntetes.

Ja sé que ningú no té la culpa que ens hàgim perdut; o potser sí.  En aquesta colla d’amics sempre hi ha qui es preocupa de conèixer el camí abans de programar una sortida, però, ves per on, ara resulta que el nostre “guia” s’ha desorientat i ni tan sols portem un mapa. Ja se sap, “l’un per l’altre les cireres sense collir”.

Parlant de cireres, jo sí que les colliria ara mateix. Oh, amb quin gust em menjaria un bon grapat d’aquelles tan bones i sucoses que té la meva amiga Mercè al seu hort.

Tinc set i la meva cantimplora és ben buida. Tinc tanta set, que només puc pensar en cireres, gelats, cacaolats i llimonades. Si almenys tinguéssim la sort de trobar algun pastor, li podríem demanar on coi som, on hi ha una font o un rierol  d’aigua, o per on queda el poble més proper, però és molt clar que per aquí només hi poden haver cabres salvatges i potser també escorpins.

Tinc por, por de fer un mal pas i caure rodolant tartera avall. En aquest moment cap de nosaltres no parla, estem concentrats en anar amb compte pel relliscós i complicat espai que trepitgem. El silenci només és trencat per la fregadissa de les pedres que, a cada passa que fem, es precipiten empenyent-se sense remei les unes amb les altres.

Sort en tinc del parell de bastons que em serveixen d’ajuda. Com tantes altres vegades, tampoc aquests cop tenia pensat d’agafar-los, però a l’últim moment alguna cosa m’ha fet canviar d’idea. Ha estat ben bé com un pressentiment, un d’aquells misteris de la vida.

La tarda comença a declinar i confesso que el sol pensament d’haver de dormir al ras enmig d’aquest pedregar m’ha atemorit en molts moments. No m’espanten els petits animalons, però ves a saber la quantitat d’insectes repel·lents que, emparats en la foscor, s’aproparien al meu cos per xuclar-me la sang.

Per fi tan sols unes poques passes em separen del cim. En arribar a l’últim tram reprenc nou alè i estenc una mà cap a la d’un company que m’ajuda a superar l’últim desnivell.

Un cop a dalt no puc acabar de creure el que els meus ulls em transmeten en aquest moment. Una exuberant cadena de boscos s’estén a l’altre vessant del mal pas que hem deixat enrere.

Del fons de la fondalada ens arriba el suau rumoreig d’un rierol que es deixa mig entreveure en el seu avançar ondulant, entre els matolls i les pastures d’una petita vall on es fa present una sòlida construcció de pedra.

Feia temps que no experimentava una sensació d’agraïment tan gran. El pes de la motxilla em sembla ara més lleuger i la set menys feixuga.

Cuito el pas amb alegria desbordant. El refugi m’espera, puc veure com es va fonent a poc a poc la fumerola gris que puja amunt en sortir de la xemeneia.

Un esplèndid sol rogenc m’acompanya una estona abans de fer-me l’ullet darrere la llunyana carena. Davant del bell espectacle que respira aquest caient de  tarda, la resta del camí se'm fa més lleuger i també més asserenada l'ànima.

Ens perdérem per Collserola (Àngels Segu)

Un diumenge de novembre, a primera hora del matí. Sí que recordo que ens vàrem llevar ben d’hora,  havíem d'estar al bosc a trenc d’alba, el pare amb això era molt disciplinat i no feia cas de res ni de ningú. Havíem d'estar al bosc els primers, no fos cas que s'emportessin els bolets els altres.

Aquesta solia ser la seva activitat dominical en època de collita, que quasi sempre era pel mes de novembre. A casa era com un ritual en aquella època, quan jo era petita. Quasi sempre hi anaven els homes sols, però alguna vegada ho fèiem tota la família en pla d’excursió.

Doncs, com us deia, aquell diumenge del mes de novembre de mitjans dels anys 50, vàrem sortir de casa que encara era de nit i després de creuar la via del tren, de l'estació del Clot, la Meridiana, perquè vivíem al carrer Sant Joan de Malta i quedava quasi al davant de Ca la Vila, enfilàrem el carrer Muntanya amunt, aquí segurament ens trobàrem amb el meu oncle i el meu cosí.

Tot això, ho fèiem carregats amb els cistells de collir bolets i el menjar del dia. M’he quedat a dalt de tot del carrer Muntanya que surt cap al passeig de Maragall i davant d'un ambulatori de la Seguretat Social, on abans hi havia hagut una clínica que es deia Victòria, i allí es podia agafar el tramvia que duia a Horta, però com que havíem sortit d’hora, ben d’hora, el tramvia encara no funcionava, i vàrem seguir tot el passeig caminant.

Però, és clar, el recorregut encara no havia acabat, ja que, en arribar a Horta, vàrem seguir amunt passant pel carrer Campoamor fins a arribar a la carretera de Cerdanyola, que la vam fer sense cap problema, ja que no hi va passar cap cotxe ni cap ciclista. Com podeu comprovar, fins a aquell moment, tot anava com havia d’anar.

Al capdamunt de la carena, arribant a Can Valldaura vàrem començar a baixar fins a la font dels Caçadors, a la vora de Can Sardà, un passeig molt maco de fer si omples els cistells, però sembla ser que no va estar així aquell dia i el meu pare no volia tornar sense haver acomplert els seus objectius, omplir els cistells.   

A prop de la font que us deia hi havia una caseta que era de propietat o usdefruit, això no ho tinc gaire clar. Era evident, però, que els socis de l’Harmonia, que era una societat que tenia la seu a Horta, tenien unes claus i podien fer servir tots els utensilis casolans que hi havia a dins i una taula molt llarga.

Tot va anar força bé, però en havent dinat, el pare va voler caçar més bolets. La mare es va quedar a recollir tots els estris del menjar i després, junt amb els més petits, que érem el meu cosí, la meva germana i una servidora, vam anar a trobar el pare, que ens havia advertit que quan arribéssim en una bifurcació, amb dos camins, agaféssim el camí més lleig, que semblava que no duia enlloc, que aquell era el bo, el que ens duria, al cap d’amunt, pels volts de Can Valldaura, on ens trobaríem.

Tot i les recomanacions, vàrem fer tot el contrari, i quasi sense adonar-nos-en, ens posàrem en un camí sense sortida, enmig del bosc, quan ja començava a fer-se fosc i quasi no podíem fer ni un pas, cap a cap costat. No sabíem per on tirar i aleshores la meva mare es va posar a cridar, Josep, Josep! i al cap i a la fi, els crits li varen servir, ja que des de dalt de la muntanya la varen sentir i el meu pare ens digué que no ens moguéssim més que ja ens baixava a buscar.

Va ser un final feliç, o com havia de ser, però jo sempre que hi penso, el que més recordo són els crits de la mare i l’advertència del pare que no anéssim pel camí fàcil, que aquell era enganyós, que tot d’una es convertia en un camí sense sortida. Us he explicat força detallat el recorregut, no perquè me'n recordi de tot el que vàrem fer aquell dia. L’itinerari el sé perquè el vaig fer moltes vegades en aquells anys, però no us puc dir el que vam menjar, ni a què vam jugar, perquè no ho sé, no em recordo de gairebé res.

El que recordo són els crits de la mare i les advertències del pare. Els records sempre són efímers, però hi ha coses que es queden en el fons del subconscient i això és el que no s’esborra mai. 

Vaig deixar enrere la casa (Montserrat Fortuny)

Vaig deixar enrere la casa, el poble, els records... I no em vaig girar ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la meva vida fins a aquell dia. El meu cap rumiava sempre la mateixa idea, pensés el que fos, sempre arribava a la mateixa conclusió:

Jo me l'estimava, la Laia, sí, força; era tan bonica, tan bona, tan intel·ligent. Reunia tot el que pot tenir una dona per a fer feliç un home, i m'estimava. Potser més del que jo l'estimava a ella... I jo que no m'havia enamorat mai abans, ara sentia allò meravellós que és l'amor correspost. Però, avesat a anar sempre sol pel món, com un llop solitari, vulgues que no, em sentia lligat. El sol pensament que m'havia de casar em rosegava per dins.

Jo, sempre tan lliure, ara em sentia com un burgès i m'imaginava mig calb, amb la panxa arrodonida, assegut en un balancí, gronxant-me, com recordava l'avi, deixant-me posar les sabatilles per les netes, fumant el meu puro...

Vaig voler fugir, escapar-me d'aquella comoditat pressentida i no desitjada i vaig anar-me'n a l'estranger, vaig dir que havia trobat una feina millor (ja la trobaria, vaig pensar). I vaig acomiadar-me d'ella, que retenia les llàgrimes d'aquells ulls tan dolços.

Vaig treballar de seguida i vaig guanyar-me bé la vida. No vaig escriure mai, no vaig telefonar mai.

Van passar dos anys i cada vegada l'enyorava més. Tant, que vaig decidir tornar i fer-me perdonar.

Vaig anar corrents a ca la Laia. Tot tancat i barrat. Els veïns em van dir: “Que no ho saps...? Aquesta noia fa més d'un any que va morir.”

Vaig sentir que el terra s'obria als meus peus... Sí, que la terra m'engoleixi...!

I així em teniu, muntanyes i boscos i rius i mars de la meva terra, tancats i barrats per a mi. No em volen els vostres precipicis, les vostres fondalades, no, segueixo viu, només mort per dins.

Aquest bosc que recorro ara, no sé on em portarà, amb tants girs, tan espès, amb aquesta boira que puja de terra, amunt, amunt, tapant la lluïssor del sol, fent les ombres fantasmagòriques, amb aquestes sentors d'herba mullada, de molsa podrida i enganxadissa, els arbres que es mouen lents, pausats.

Me'ls miro i m'esgarrifo... Cada branca acaba amb uns dits escardalencs, amb afilades urpes, que branden sense vent, cada volta més a prop dels meus ulls, a mesura que s'estreny el caminoi, com si volguessin buidar-me'ls...!

He deixat la casa, el poble, els records... I no m'he girat ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la meva vida fins a aquest dia.

Va deixar enrere la casa, el poble, els amics, els records... (Núria Roca)

Quan un pren una decisió tan dràstica com deixar enrere la casa, el poble, els amics, els familiars i sobretot els records, ha de fer mal al cor durant un temps. Potser si trobes un bon acolliment i és una decisió presa per tu, amb tot el que pot comportar, serà més fàcil de pair.

Trobar una nova feina gratificant que compensi l'allunyament del teu entorn habitual, suposa també tenir enyorança durant un temps. Potser fins i tot afavoreix més recordar fets o circumstàncies viscudes amb més claredat i donar-los més importància.

Altres situacions doloroses que vols que parin de martiritzar-te, és deixar-ho tot, fer un canvi radical, renovar la teva vida. Segur que aquesta decisió costa molt de prendre, però a vegades és la solució per trobar la pau interior.

Canvi total de la vida que tenies fins ara. A vegades la persona segueix ancorada en una vida per ella confortable, rutinària, amb una feina estable que molta gent desitjaria. Cada dia fer el mateix circuit i no trobar al·licient en el teu dia a dia. Sempre el mateix, lluitar per sobreviure amb bones condicions, però no aspirar a provar noves maneres de viure amb més incerteses i novetats inesperades.

És el cas d'un home amb la quarantena feta i solter. De cop i volta es desperta d'aquesta monotonia i pensa que els anys passen i encara no ha trobat el que el faci més feliç.

Té una casa mig abandonada en un poblet petit allunyat de la ciutat. Sempre pensa d'anar-hi, però el problema és que de moment és inhabitable si no es fan grans reformes.

Una nit fa voltes i voltes al llit, la son no arriba. És com si se li hagués encès una bombeta i no el deixés dormir. Pensa, pensa, però té por d'agafar el toro per les banyes.

S'adorm finalment i somnia que està prenent el sol estirat a terra en una gespa verda, mirant els núvols com corren i es transformen. Ha plantat unes tomaqueres. Li han sortit uns tomàquets grossos i formosos. Sent la remor del riu que baixa amb una aigua transparent fent ondulacions quan saltironeja pels pedrots que va trobant. Els ocells fan una piuladissa com si el cridessin per parlar amb ell.

Sona el despertador. Es desperta relaxat, amb el cap clar i, ara sí, agafarà les regnes. Està decidit, abandonarà la vida que duu per una altra de molt diferent. Els estalvis que ha fet durant aquests anys li serviran per reformar la casa del poble.

Es llevarà amb el crit del gall, farà la migdiada i es retirarà quan vespregi per anar-se'n a dormir aviat com les gallines. Plantarà a l'hort. Tindrà gallines. I potser li sortirà la vena de pintar quadres al natural. Té una maleta amb olis potser ja secs i un cavallet de fusta per posar-hi la tela. Tot això ho renovarà i, gaudint del paisatge, plasmarà el que veu en els seus primers quadres.

Viurà senzillament, petites feines que podrà fer amb teletreball, serà suficient per mantenir-se, per anar tirant.

Vendre el pis que actualment habita? Oh, no, per si de cas. Acomiadar-se dels amics i familiars després de tants anys... Deixar el barri i les botigues on compra... Tot això li suposa un estrès. Però està ben decidit, tirarà endavant. Té una il·lusió que mai no havia sentit. Vol fer-ho ràpid, per no repensar-s'hi.

Demà és dissabte, té dos dies per anar al poble, parlar amb els veïns de les masies properes. Cercarà un constructor per fer les pertinents reformes. Vol una casa pràctica, sense luxes, senzilla però confortable per al fred de l'hivern i la calor de l'estiu. Sort que la casa és antiga amb unes parets de pedra mot gruixudes que l'aïllen força de la temperatura exterior. Potser amb el temps hi farà una piscina i tot.

Que content que està. No pensa amb la seguretat i l'estabilitat que té. Ara sí que no s'avorrirà. Quin canvi més fort! es diu a ell mateix, i sóc capaç de complir-lo.

Esperem que li vagi bé. Amb voluntat i ganes no s'acaben les forces. Ara, el canvi és radical. D'al·licients ara sí que en tindrà.

I no es va girar (Eduard Alonso)

Feia temps que ho volia fer. Cada nit l'insomni s'apoderava d'ell i de la seva nit. Després de cada nit, després de cada insomni , es prometia  a ell mateix que ho faria... I així, passaven els dies, les nits i els insomnis. Els diàlegs interiors transformats en cercles viciosos cridaven el mateix text:

“Què esperes per fer-ho?”

“Te n'aniràs a l'altre barri, sense haver-ho fet. Sempre dins la presó de la casa, el poble i els records.”

“Sempre dins la presó de la casa, del poble i dels records per allò que vas fer”.

Faltaven pocs dies perquè arribés el primer aniversari de l'accident, i amb ell la mort del seu millor amic i la vilesa. No pot suportar el dolor ni el sentir-se culpable.

El cotxe, conduït  pel seu amic, va sortir de la carretera i es va estavellar contra un pi enorme.

Ell va poder obrir una de les portes del cotxe i va sortir. Sense mirar el seu amic. Va arrencar a córrer sense ajudar el seu millor amic. Al cap d'uns cent metres, una veu interior va dir-li:

“Què fas, malparit. Torna immediatament al lloc de l'accident i ajuda el teu amic que està inconscient i necessita la teva ajuda”. Havent tornat al cotxe, va trucar al servei d'emergències que va enviar una ambulància i personal mèdic.

Pocs dies després, en Pep va morir. Ara, a pocs dies de l'aniversari, comprèn que acabarà boig si no se'n va del poble. No obstant això, se sap feble. Sap que, lluny, ho oblidarà tot i per sempre.

L'endemà, va deixar enrere la casa, el poble i els records...I no es va girar ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la seva vida fins a aquell dia.

Ho va deixar tot enrere (Antònia García)

Ja no ho podia aguantar més. Cada vegada que mirava un moble, un objecte, unes cortines, sentia una fiblada a dins. En aquella casa, tot li recordava en Carles, el seu amor, el primer i únic amor que havia tingut. Tot li feia pensar en el Carles... i en la Llúcia, la seva millor amiga i confident. I si sortia al carrer per esbargir-se, cada persona amb qui es trobava duia escrita a la seva mirada tota aquella història.

Ella, la Caterina, havia nascut en aquell poble petit on tothom es coneixia. Qualsevol cosa que passés, corria com la pólvora i tot el poble ho sabia de seguida. En aquella època, aquesta característica, comuna a la major part de poblets, tenia els seus avantatges i els seus inconvenients. Els pobletans eren com una gran família. Es podien ajudar, si convenia, però també, de vegades, es podien perjudicar. Els amors, els odis, les enveges, els afectes, les mesquineses... Tot plegat formava una barreja i això era la vida del poble.

La Caterina i en Carles, des de l'adolescència que festejaven. Els pares d'ella no ho havien vist de  bons ulls. Primer, perquè tots dos eren molt joves. Després, perquè la família del noi era de classe treballadora i ells esperaven que la filla trobés un bon partit, no un pelacanyes com aquell. O sigui que els dos joves van haver de lluitar pel seu amor i, malgrat l'oposició de la família, es van prometre i van començar a fer plans per al seu futur.

I ara, a la noia se li feien insuportables les recriminacions dels pares. Aquells “ja t'ho deia, jo...” que se sentia a dir contínuament. I “si m'haguessis fet cas...”, i tants i tants retrets. Cada un d'aquells comentaris li feia venir les llàgrimes als ulls.

Però encara era pitjor el que trobava fora de casa. El banc de la plaça de l'església, el “seu” banc... El carrer Major, el forn, la baixada de la Font Gran... I en Carles i la Llúcia. La Llúcia! Tan amigues com eren. Com podia ser que l'haguessin traït d'aquella manera? Li ho van dir i, de primer, no s'ho podia creure. No s'ho volia creure. Les veus insidioses eren una teranyina que l'anava embolcallant. I el to de les veus, hipòcrita, malèvol, com un ganivet enverinat.

No s'ho va poder creure fins que no ho va sentir dels seus llavis. La Caterina li va clavar una mirada com un ferro roent. Les mans li tremolaven. Se li havia fet un nus a la gola que no la deixava respirar, que no la deixava parlar. Ell va abaixar el cap, no va gosar mirar-la als ulls. “Però, com heu pogut...”. “Com pot ser que no me'n diguéssiu res...”

Tot el poble ho sabia. I ella no va saber veure els somriures maliciosos dels uns, que havia considerat amics. No va saber interpretar l'estranyesa i el greu que s'havia reflectit a la cara dels altres, que sí que eren amics però que no havien gosat explicar-li res.

I ara ja no ho podia suportar més. Va prendre una determinació. Se n'aniria a casa de la tieta Mercè fins que trobés una feina i un lloc per viure. Ho va dir als pares. Els va fer una recomanació: que ni en Carles ni la Llúcia, ni l'altre gent del poble, sabessin on havia anat.

Uns dies més tard va fer la maleta i se'n va anar cap a l'estació del tren. Va deixar enrere la casa, el poble, els records... I no es va girar ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la seva vida fins a aquell dia.