La mòmia de Nefertutu (Eduard Alonso)

 

Aquest relat curt narra les peripècies d'un grapat de personatges que giren al voltant de la mòmia de Nefertutu:

LLISTA DE PERSONATGES:

Un conductor d'autobús

Una aprenenta  de perruqueria

Un gos petit

Una mòmia d'Egipte

Un vaquer de l'Oest americà

Una assassina

Un carter

Un colom

 El conductor de l'autobús.

 

Es remorejava que amb l'autobús número 9 sempre  hi viatjaven els mateixos passatgers, llevat del conductor que desapareixia cada dos o tres mesos. Aquesta repetició sobtada succeïa sense mai tenir cap informació al nostre abast.

Debades, preguntàvem el perquè d'aquest esfumar-se. D'aquest eclipsar-se. Naturalment, ens dirigíem  als conductors, i tots ells, com a resposta, soltaven quatre brams abans d'engegar el vehicle.

No sabem perquè, però tots els conductors eren similars físicament. D'uns quaranta anys, calbs, amples d'espatlles, metre setanta d'alçada, coll ample i peluts com un dimoni. Pell fosca.

L'autobús  es para. Final de trajecte. Totes i tots baixen del vehicle. Tots? No. El conductor, ans al contrari, tanca la porta tot just el darrer passatger posa els peus a terra.

Encara que es deia que els conductors de l'autobús eren uns oficials del govern d'Egipte, la gent ben informada opinava que eren agents del Doctor NO que volia sembrar el caos al món i esdevenir l'amo absolut de l'univers. Aquí  entrava en joc l'assassina. També era oficial del Servei Secret egipci. I tenia  encomanada la missió d'impedir que ningú, ningú, pogués obrir amb la contrasenya el sarcòfag de Nefertutu. Això seria el caos i significaria que el Doctor NO hauria guanyat la partida.

 L'aprenenta de perruqueria.

 Treballava per a un grup d'experts capil·lars que volien fer un “Pantene” amb els colors de la mòmia de milers d'anys d'antiguitat.

 El gos petit.

 Egipte sempre ha tingut una relació especial amb els gossos. En l'antiguitat, el cos d'Anubis era un déu adorat. L'Egipte d'ara estableix una associació entre l'Egipte faraònic i l'actual. A més a més, si algun passatger s'avorria podia acaronar-li el caparró. Era un dels dos personatges que no sabien res de res.

 El vaquer de l'Oest americà. Espia de la CIA, “of course”. En  viatge de pràctiques.

 L'assassina.

 A sou de l'Estat egipci. La seva tasca era impedir que ningú s'assabantès de la contrasenya. Barrant, així, el pas d'aquells que volien tornar a sembrar el caos.

Quina feinada, tornar tan de temps enrere! Ella sap que el Doctor NO tria conductors molt ben preparats. La  seva ambició no té límits. Assassina, cal que estiguis alerta dia i nit. Sempre.

 El carter.

 El carter i el gos petit són els únics que no en sabien res, de totes aquestes conxorxes i intrigues. La seva feina consistia a portar el correu rebut al museu a la sala de la piràmide muntada especialment per a aquesta cerimònia.

 El colom.

 Teòricament viatjava en aquest autobús per aportar el seu granet de pau al món. La veritat era una altra: fa de doble espia del Doctor NO i de l'Estat egipci.

 Cansaladeria.

 Just davant del museu,  una botiga d'entrepans oferia tota mena de carn:

 

VIANDA

MAGRE

CANSALADA

ROSTA

CARPACCIO

CARNFREDA

 

Endevinalla: quina d'aquestes sis paraules és la contrasenya de la mòmia Nefertutu?

La Irene – Personatges (Antònia García)

 Petit relat. Hi intervenen aquests personatges:

Un conductor d'autobusos

Una aprenenta de perruquera

Un gos petit

Una mòmia d'Egipte

Un vaquer de l'Oest americà

Una assassina

Un carter

Un colom

 

La Irene va pujar a l'autobús per anar a la feina. Era aprenenta de perruquera. L'esperava una jornada de caps per rentar, per tenyir, per pentinar, mans per fer manicures...

A la parada següent van pujar dues persones. Una d'elles va marcar el tiquet però l'altra no. L'altra es va posar de perfil, amb una mà endavant i l'altra mà endarrere. En caminar, feia un soroll estrany: crec, crec, crec, cec... Tot caminant de perfil, va anar a seure a prop de l'aprenenta de perruquera. La Irene, per deformació professional, li va mirar els cabells. Aquella persona duia una gorra de llana i un mocador de coll que li tapaven quasi tot el cap. Li va mirar les mans. No eren guants, no. Portava les mans embolicades amb benes. Aquella persona es va enretirar el mocador de coll, es va mirar la noia, que es va esglaiar tota, i li va dir, amb veu esquerdada:

–Què t'agafa, ara, noia? Que no has vist mai una mòmia?

–Com tu, no, –volia dir, però la veu no li va sortir, d'esparverada que estava.

La mòmia es va esquinçar un tros de bena i amb un bolígraf hi va apuntar una adreça: Museu Egipci, carrer de València, 284. 

–Té –li va dir –. Aquí és casa meva. Vine quan vulguis, que en veuràs unes quantes com jo.

Amb mans tremoloses, la Irene va agafar el cassigall de roba, però com que estava escrit en llenguatge jeroglífic no ho va entendre.

En una altra parada va pujar un home amb un barret d'ales amples i amb unes cartutxeres amb revòlvers. Duia un gosset petit al braç. El conductor el va veure pel retrovisor i el va advertir:

–Ei, el del barret! Al transport públic no és permès d'anar amb gossos ni amb armes! O sigui que...

–O sigui que què? –va retopar, fatxenda, acostant la mà esquerra a la pistola.

–Em sap greu, però hauràs de baixar a la parada que ve.

Mentrestant, el gosset havia saltat del braç del seu amo i se'n va anar a ensumar els peus de la mòmia. 

–Esnif, esnif...!

–Ves-te'n, gos, que portes puces! –va fer la mòmia, empenyent el quisso amb els ossos del peu.

–Qui ha dit que el meu gos porta puces? Has estat tu, mòmia fastigosa? Vols que et foti un cop de puny i et desmunti aquest munt de roba llardosa que portes a sobre?

En aquest punt, el conductor va fer una frenada enèrgica, per calmar la tensió dels passatgers. Tothom va fer el típic avançament i retrocés del cos, per la inèrcia. Tots van quedar recol·locats als seus seients. Fins i tot el vaquer es va asseure de cop i, instintivament, va enfundar el colt 45 mentre el gosset li saltava al braç, buscant protecció. La mòmia va quedar de perfil.

–Com hi ha món! – va remugar el conductor, per a ell mateix–. Avui el gos i un altre dia voldrà pujar el cavall i tot, aquest vaquer... Que se'n vagi a l'Oest, si vol fer aquestes coses...!

La Irene, veient el panorama, va preferir baixar de l'autobús de seguida, encara que no fos la seva parada. Va començar a caminar i al cap d'una mica li va semblar que algú la seguia. Es va girar. No va veure ningú. Deuen ser imaginacions meves, va pensar. I va continuar el seu camí. Més endavant va trobar un carter, amb el carret de les cartes al seu costat. Estava enfeinat lligant un sobre a la pota d'un colom. Tota estranyada, li va preguntar:

–I doncs, carter, com és que lligues una carta a la pota del colom?

–Primer, que no et conec de res i no tinc per què donar-te explicacions de com faig la meva feina. I segon, que tinc un atac de ciàtica que em té enravenat i quasi no puc caminar, i aquest és un colom missatger que m'està ajudant. Apa, ja saps tot el que volies saber.

–Parrup, parrup... –va fer el colom.

L'aprenenta de perruquera es va allunyar del carter i del colom. Va pensar que arribaria tardíssim a la feina. Però aquell dia era un dia molt estrany. Tenia dubtes de si es creurien tot el que li havia passat. Va tombar per un carrer a mà dreta i va tornar a tenir la sensació que algú la seguia. Potser un pretendent? Un xicot eixerit que s'havia enamorat d'ella? Es va girar. Ningú.

Però s'equivocava. Algú l'anava seguint.

La Irene es va aturar en un semàfor vermell. A darrere d'ella també es van aturar altres persones. De cop, uns braços forts li van donar una empenta i la van fer caure a terra. L'aprenenta tot just si va   veure la cara d'aquella dona que es va ajupir al seu damunt, li va posar una navalla al coll i amb un moviment ràpid li va seccionar l'artèria. La sang va rajar de seguida a borbollons. No va tenir temps ni de cridar. Els que estaven aturats al seu costat sí que van xisclar, horroritzats, mentre l'assassina amb la navalla a la mà es feia fonedissa carrer enllà.

L'endemà els diaris donaven la notícia: “Noia de dinou anys, atacada violentament per una assassina en sèrie, amb resultat de mort...”

La Iolanda (Montserrat Fortuny)

 

Relat amb:

 Un conductor d'autobusos.

Una aprenenta de perruquera.

Un gos petit.

Una mòmia d'Egipte.

Un vaquer de l'Oest americà.

Una assassina.

Un carter.

Un colom.

 

La Iolanda era una noia de disset anys, que feia d'aprenenta de perruquera. Sempre li havia agradat, de petita ja pentinava sa mare amb molta traça.

Anava cada dia a la perruqueria on aprenia. Agafava un autobús, sempre a la mateixa hora. El conductor sempre era el mateix, un home molt jove i bastant afavorit humanament i simpàtic.

Quan la noia pujava, tenia sempre una paraula afectuosa i agradable. Ella li corresponia, perquè el trobava molt agradable.

Aquell dia, va arribar a la perruqueria cinc minuts més aviat de l'hora d'obrir-la, com sempre; va veure a terra, davant mateix de la porta, un gosset petit, tot blanc i que gemegava amb una veueta molt fina.

El va agafar i ell li va llepar la mà. Va entrar al bar del costat i va comprar un gotet de llet tèbia i li va posar davant seu, a terra.

El gosset s'hi va acostar ràpidament i se la va acabar de seguida.

En aquell moment va arribar la mestressa de la perruqueria i va obrir la porta i li va dir que podia entrar el gosset, també, perquè li va fer gràcia.

Tot el dia, mentre treballava, va estar atenent el gosset, que el va batejar "Miau", perquè era com un gatet.

Va entrar el carter, portava unes cartes per a la mestressa, i també va acariciar el gosset i li va agradar el nom que li havien posat.

Quan la Iolanda va tornar a casa amb el bus, com sempre, el Jaume, el conductor, es va mirar el gosset molt agradablement i va trobar el nom molt escaient.

Aquella nit, la Iolanda va dormir ben acompanyada pel Miau i potser per això va tenir un somni molt especial:

S'estava a l'Egipte i caminaven per la vora del Nil, ella i el Miau, quan van veure que sorgia d'un forat de terra una mòmia, amb un sudari blanc, i se'ls mirava, amb un punyal a la mà.

Van començar a córrer, ella i el Miau, i la mòmia va córrer darrere seu.

En aquell moment, va aparèixer un cavall negre, muntat per un genet alt i fort, vestit com els vaquers de l'Oest americà. Era el Jaume, que ell li va dir que es deia James.

Va agafar la Iolanda i se la va posar davant seu, a la sella, i ella se li va agafar ben fort. El Miau els anava seguint, corrent al seu costat.

L'assassina els perseguia, però no tan de pressa com ells, i aviat la van perdre de vista en la  distància.

El que anava tan ràpid com ells era un colom blanc, que els va acompanyar durant tota l'estona i, en arribar en un poble i descavalcar, va fer uns quants volts damunt d'ells i se'n va tornar per on havia vingut.

La parella i el gosset van entrar en una posada, on van trobar uns amics del vaquer, que van dir que els portarien a casa.

La noia es va despertar i va quedar contenta del bonic somni que havia tingut. Quan va pujar al bus a l'hora de sempre, li ho va explicar al Jaume. Ell, en escoltar-la, no va poder més i li va dir que

l'estimava.

I aquest conte s'ha acabat!

Les cinc hores dels infants (Antònia García)

 
Antigament, al nostre país, les criatures no estaven tan ben ateses com ho estan ara. Les famílies, en general, tenien molts fills. Els més grans, especialment les noies, s'havien de fer càrrec dels germans més petits. A pagès, els infants eren braços per a les feines del camp. Als pobles, eren mà d'obra barata per als obradors i les fàbriques. Nens i nenes, tots treballaven en una cosa o altra. Anaven molt poc temps a escola, sobretot les nenes. A casa sempre hi havia feina i no es considerava que la mainada hagués de jugar, també.

Aquesta manera de pensar encara ara és vigent a molts llocs del món. Els petits pateixen una explotació  molt dura, al camp, a les mines, a les plantacions, que fa mal només de pensar-hi.

Temps enrere, al nostre país, la vida de la gent treballadora també era molt dura.

 A moltes indústries, com ara la indústria del suro, del tèxtil i tantes d'altres, els homes i les dones feien jornades de dotze i tretze hores. Els fills d'aquests jornalers, així que tenien 6 anys, anaven a treballar a les fàbriques. Els nois i noies d'entre quinze i disset anys feien jornades de més de vuit hores i els menors d'aquestes edats treballaven moltes hores també, segons l'edat, i guanyaven un sou de misèria però que era benvingut a la família i eren el planter dels futurs treballadors.

En aquest ambient, l'any 1843, a Calonge va néixer una nena, Isabel Vila. La família es va traslladar a Llagostera. El pare era taper i allà tenia feina. Isabel era d'idees republicanes, defensora dels drets dels treballadors i, especialment, dels infants.

 Va lluitar aferrissadament i es va enfrontar a les autoritats republicanes per aconseguir que els menors de tretze anys no treballessin més de 5 hores, ni més de 8 hores els de tretze anys en amunt. Per aquestes reivindicacions, sobretot pel límit de les 5 hores per als petits, Isabel va ser coneguda com a “Isabel Cinc Hores”. Malauradament no va aconseguir els seus propòsits.

Per evitar ser detinguda, s'exilià a Carcassona on va treballar, com tothom. Però tenia una dèria: volia ser mestra. Així que, quan podia, estudiava. Va fer magisteri i ho va aconseguir: va treballar  de mestra.

Després de tornar de l'exili, va ser moltes coses més. La van considerar la primera dona sindicalista catalana i la primera directora d'escola.

Quan hi va haver la revolta coneguda com a Foc de la Bisbal, la tardor del 1869, va organitzar un grup de dones i van anar allí amb material sanitari per atendre els malalts i ferits de tots dos bàndols enfrontats.

Amb el temps, es va dedicar a l'ensenyament. Va ser una gran pedagoga i va tenir la seva pròpia escola.

De les seves moltes i lloables activitats, la preocupació pel benestar dels infants i la constant lluita per a aconseguir-lo és potser el tret que m'agrada més de la Isabel.

No pot ser que els nens treballin com ho fan els adults. Els nens han de jugar. Han de jugar amb l'aigua, amb la sorra... Han de saltar i ballar, han de llegir, han d'experimentar amb les coses i les joguines, han de tenir temps i ocasió per observar. Per observar el vol dels ocells, els camins de les formigues... i també el comportament dels adults.

Totes aquestes coses fan que els nens i les nenes creixin i s'adaptin a la vida i al lloc on viuen. No vull dir que dediquin tot el temps a l'esbarjo. És bo per a ells que tinguin algunes responsabilitats d'acord amb la seva edat i les seves possibilitats. Però d'això a les feines que feien en temps de la Isabel, treballs gairebé d'esclaus, hi ha una gran distància.

Ara, als nostres països, per sort, veig nens i nenes amb cares alegres, aspecte tranquil, confiats. Se senten estimats i respectats pels seus familiars. Podran encarrilar la seva vida amb totes les garanties de fer-ho bé i en llibertat.

Les jornades de cinc hores dels infants han quedat en el record com un malson. Isabel Cinc Hores n'estaria contenta i satisfeta. Tant de bo fos igual per a molts països del tercer món.

Cinc hores (Isabel Bonet)

 A la Maria li agradava aprendre. Se li despertava l’interès per temes nous i diversos i el cap li treballava sempre per ampliar coneixements. També estudiava llengües estrangeres. Deia que els sons vocàlics d’un idioma tenen de certa manera influència en la manera de ser i de pensar, aspecte que no sabem si algú ho ha investigat.

En aquella època estudiava anglès i tenia el projecte d’anar a Londres l’any següent a treballar i a practicar-lo, cosa completament lògica si tenim en compte que volia avançar. El quart curs se’l va preparar molt bé perquè la prova final era important. Es tractava d’un examen llarg i dens que incloïa la comprensió oral, escrita, diàleg i saber resumir textos. Era per això que la Maria llegia força llibres i veia pel·lícules en versió original.

El curs va passar i va arribar el gran dia. La prova tenia una durada de cinc hores...

Aquell matí, la Maria va agafar l’autobús amb temps suficient, però el trànsit estava més embolicat que de costum. Tot i així va arribar a temps, i amb els nervis a flor de pell va entrar a l’aula que li corresponia, una aula gran on els alumnes estaven disposats amb molt espai entre els uns i els altres. Allà la sonoritat no era prou bona. Aquesta era una dificultat addicional per entendre les paraules del dictat, per exemple, o les explicacions addicionals dels examinadors.

Les dues primeres hores s’havien escolat ràpidament i van deixar pas a un descans de trenta minuts per continuar després amb la part oral. Va ser aleshores quan la Maria tot parlant i mirant al seu voltant va descobrir un professor jove i anglès enmig dels alumnes. A la Maria li va picar la curiositat, es va acostar al grup i s’hi va afegir. Estaven tots molt animats mentre comentaven l’examen, però també explicaven les seves aficions, els seus projectes. Reien, parlaven tots alhora, s’emocionaven.

El descans es va exhaurir i tots es van encaminar cap a les aules...

Finalment, un cop acabada l’última prova, la Maria va entregar l’examen i va sortir per tornar a casa. Sorpresa! Allà a fora l’estava esperant el professor anglès que abans parlava amb els alumnes. I el que va resultar sorprenent va ser que no era professor, sinó alumne, i de nom Joan...

L’any següent la Maria va deixar a un costat la idea d’anar a Anglaterra. Les seves prioritats s’havien capgirat per un temps... Finalment hi va anar amb el Joan, la seva parella, que un dia va conèixer en un examen de cinc hores.

Cinc hores d'infants (Núria Roca)

 Isabel Vilà i Pujol, sobrenom “Isabel Cinc Hores”. Una dona lluitadora, molt difícil en aquell temps del segle XIX. Primera sindicalista. Va defensar el dret dels treballadors, sobretot dels nens que eren explotats en edat molt primària. Tot i les dificultats familiars per la mort del pare, quan ella tenia catorze anys, la tercera de cinc germans, en una zona d'indústria tapera, on les condicions de vida i feina eren abusives i malgrat l'ambient en què vivia, va voler formar-se. Amb molts esforços va arribar a ser mestra.

Va lluitar per aconseguir una jornada laboral de 5 hores per als nens menors de 13 anys i les nenes menors de 14 anys. Una jornada de 8h per als nois menors de 15 anys i les nenes menors de 17 anys.

El 1874, amb el cop d'estat del general Pavía i el retorn d'Alfons XII, va haver d'exiliar-se a França, a Carcassona.

De retorn a Barcelona el 1881, va fundar una escola pròpia, Colegio Franco-Español. En va ser la directora. Va seguir una educació lliberal, pensant en els drets dels infants.

Va morir als 53 anys, el 1896, després d'una vida molt intensa. Va ser enterrada al cementiri civil de Sabadell (cementerio de los disidentes).

 

Ara els infants estan molt més protegits, sobretot en zones pròsperes i en països desenvolupats. Però  encara queda molt per fer perquè a tot el món visquin una infància feliç i que no siguin explotats per treure'n rendiment, com existeix en molts països del tercer món i fins i tot, molt a prop nostre.

 

Cinc Hores m'ha fet pensar, com a mestra, en les hores que jo passava amb els nens i nenes a l'escola. Que sempre eren més de les que tocaven. A part de la sortida d'esbarjo al matí pels més grandets i també una estona a la tarda pels més petits, la resta era a dins de la classe.

En algunes escoles l'espai dins de l'aula era escàs, no es podien moure gaire. Millor dit, obligació de no moure's per poder seguir el currículum establert. Ja veies la necessitat que tenien molts nens o nenes de no passar tantes hores asseguts en una cadira de fusta, davant d'una taula rodona o rectangular a compartir amb altres companys. La sortida més fàcil era demanar per anar al lavabo. Penso que molts cops era per estirar les cames.

Al revés de la mestra, que passava la major part de l'horari escolar dreta voltant per la classe atenen individualment els infants més necessitats d'ajuda. A l'hora del pati, fent torns amb altres mestres, drets també, vigilant baralles o caigudes que havies d'atendre ràpidament.

Sempre he pensat que l'educació no és només aprenentatges estipulats pel sistema educatiu vigent. Canviant, segons el govern que hi ha al poder, per superar uns exàmens a vegades incoherents.

El pensador psicopedagog i dibuixant italià Francesco Tonucci “Frato” feia anys que apostava per una educació més oberta, a l'aire lliure, al carrer, a la muntanya, al mar, etc. Volia fer dels nens i nenes ciutadans des del seu naixement. Reconèixer els seus drets. Els nens neixen per ser feliços i solem orientar-los i obligar-los a fer el que ens sembla més útil i avantatjós en detriment de la seva felicitat. Donar importància al temps lliure i al joc, sobretot a l'aire lliure.

Enyorava el joc pel carrer, quan no hi havien tants cotxes i els grups es formaven als barris.

Les cinc hores d'estudi són profitoses si no estan forçades, si es treballa amb motivació, adequades a cada nen i nena segons les seves capacitats, observant les seves necessitats i sobretot escoltant-los.

Són els infants, els que han de parlar; els pares i els mestres han de ser el seu referent.

L'espai també és important per a la seva mobilitat. A vegades improvisant, segons les activitats, es pot  ampliar a l'aire lliure.

El joc, importantíssim en edats infantils. La relació entre companys poden ser efectives en sortides, colònies, patis, jardins propers... Convivint amb altres persones que pot ser en una residència d'avis, fent cantades, teatre o simplement ajudant-los a fer activitats proposades com pintura o treballs manuals.

Apadrinant un avi o àvia per cada nen o nena i fent-los-hi visites sovint.

Els infants han de veure de ben petits la realitat de la vida amb naturalitat. No sabem com són capaços de participar amb afectivitat amb la gent gran i sortir-ne reforçats.

Aquesta educació va néixer ja amb l'escola nova quan la República. Va durar poc. La guerra i la repressió franquista va ensorrar aquest moviment. Molts pedagogs i mestres en clandestinitat van anar lluitant i van tornar a emergir molts aspectes de renovació i sobretot la iniciació de la nostra llengua catalana que fins aleshores era vetada.

Esperem que els esforços de molts educadors s'expandeixin, s'integrin i s'aconsegueixi una educació ideal per als infants que després seran adults i portaran el nostre país. Necessitem polítics capaços de portar les regnes d'un país encara poc desenvolupat i amb necessitats molt bàsiques.

Isabel Cinc Hores (Àngels Segú)

Una vegada, en un poble al nord del massís de les Gavarres i al sud del massís de les Cadiretes, hi havia una zona on les alzines sureres eren abundants, on es va explotar aquest recurs i es va activar la indústria surera. Hi va haver molta activitat relacionada amb aquesta tasca. En aquelles fàbriques es treballava en condicions clarament abusives, com a totes les fàbriques d’arreu del món, però aquestes eren encara pitjors, segons de quin membre de la família es tractava, ja que no obtenien la  mateixa retribució per les mateixes hores. Us sembla estrany?

En aquest context, Isabel Vila, una noia nascuda a Calonge que va anar a Llagostera, amb la seva família, per a contribuir al creixement demogràfic d’aquella localitat dedicada a la fabricació de taps de suro, no se sap a quina edat va començar a treballar, però el que sí és cert és que el ritme i les condicions que imposava la feina eren infrahumans, en uns tallers on sovint les matèries que es  manipulaven eren tòxiques. Bo i així, ella encara trobava temps per a estudiar i visitar malalts.

Eren temps de disturbis a tota Europa, que es van anomenar la Primavera dels Pobles i a l’Estat Espanyol, la Gloriosa, com no podia ser d’altra manera. Aquí gairebé tot és gloriós. Doncs bé, amb tot aquest guirigall, la Isabel va voler prendre partit, però com a dona que era, va votar en contra de  l'ús de les armes i, per això, va ser acusada de covarda; per tant, va decidir que aniria on anessin tots: “Vosaltres amb fusells, jo amb benes”. I així ho va fer, va aconseguir material per a guarir ferits i amb un grup de noies va anar amb els federals a la Bisbal.

Va estar en una batalla que ha fet història, coneguda com “El foc de la Bisbal”, amb canons portats de Sant Feliu de Guíxols. Van aguantar bé, però el líder, que era de Llagostera, va ser detingut a traïció i tot se’n va anar en orris. Els que suposadament eren els rebels, es van dispersar i la Isabel Vila va tornar amb la cua entre les cames, a la força, d'on havia vingut.

No obstant això, ella no es va donar per vençuda i va firmar un manifest amb 800 dones de Llagostera, per demanar l’abolició de les quintes, la separació de poders i altres minúcies, que no varen ser aprovades, és clar. També va participar en el míting internacional de Sant Feliu i sembla que se’n va sortir força bé. Això era anar contra corrent, i més per a una dona d’aquella època, però ella tenia les idees clares, volia una societat  més justa i igualitària.

Va ser una dona valenta, que el 1873 va tenir el seu moment més intens quan va exigir que s’apliqués una normativa que reduís a 5 hores la jornada laboral dels nens menors de 13 anys, un repte que no va aconseguir, no va ser compresa, ningú va entendre que als nens els calien eines per a créixer i temps per a estudiar. De seguida se la va conèixer com a Isabel Cinc Hores. Una revolucionària del segle XIX, de qui no en sabem quasi res.

La Isabel va haver d’emigrar a Carcassona, on gràcies a la família on va anar a parar va poder estudiar magisteri i va fer classes de castellà. Quan va poder tornar, va anar a Barcelona i més tard s’instal·là a Sabadell en una escola laica pertanyent a la Institución Libre de Enseñanza i al cap d’un any ja era directora d'aquella institució, que seguia uns principis pedagògics d’una profunda renovació per a l’època.

Tanmateix, podem dir que Isabel Vila va ser la primera sindicalista catalana i la primera directora d’escola, una gran pedagoga que no va deixar descendència. Quasi no tenim referències del seu llegat. Això és el que ha passat a la major part de les dones que han fet història. Però el cançoner popular sempre ens en deixa un tastet.

 

No hi ha dones al món com les de Llagostera

que pels republicans van portar bandera.

No hi ha dones al món com la Isabel Cinc Hores

que pels republicans va caminar vuit hores.

 

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

 

P. D.

Com que és un fet que jo no coneixia, m’ha semblat interessant d’exposar-lo. M’hagués agradat més poder-vos-ho fer molt més amè, però aquesta és una habilitat que he d’adquirir, espero fer-ho de mica en mica que és com s’omple la pica.

Mona de Pasqua (Àngels Segú)

Doncs bé, la mona de Pasqua és una tradició ben viva que acumula segles d’història i que ha anat evolucionant al llarg del temps. Segons l’antropòleg Josep Fornés, l’origen i el sentit d’aquesta celebració posa en relleu la importància del padrí com a figura protectora, i garant en cas necessari de la supervivència del fillol, en una època en què la medicina, poc evolucionada, era gairebé   inexistent.

   Tenim algunes referències d’aquesta menja des del segle XV, però l’origen de la paraula no és clar, “mona “ tant podria venir de l'àrab, com del llatí o del grec; però en qualsevol cas es referia a una ofrena o regal. De totes maneres, no era ni de bon tros com la coneixem ara, era una rosca com de brioix ensucrat, amb ous durs, el nombre dels quals venia determinat per l’edat de l’infant, un per cada any. El ritual de la mona era com de renovació del compromís del padrí, per això ho solia ser l’avi o l'oncle. En alguns indrets de la nostra geografia acostumen a dir padrins als avis.

La mona tradicional amb ous durs, els pastissers l’anomenen “cristina”. Fins que no va arribar la xocolata d’Amèrica i a mesura que va anar evolucionant el procés de fabricació dels pastissers, no es va introduir. Sembla que qui ho va fer va ser, als voltants de l’any 1930, el pastisser anomenat Lluís Santapau. D'aleshores ençà, alguns pastissers han arribat a fer autèntiques obres d’art i ens han delectat amb els seus aparadors amb aquestes obres magistrals.

Tot o gairebé tot, té el seu temps, i aquells aparadors plens d’enginy amb aquelles obres d’art s’han esvaït. Ara són plens de figures fetes amb motlles que sembla que se’ls passin l’un a l’altre. Jo, encara d’alguna manera enyoro la mona que el padrí de la meva germana li duia cada any, una rosca amb ous durs i algun que altre plomall, i tant a ella com a mi se'ns feia estrany que li digués mona, havent vist, embadalides, aquells espectaculars aparadors amb monumentals figures de xocolata exposades amb gran mestria.

Ara sé que aquella era l’autèntica mona, i com que, a més, era feta per les mans d’aquell home que, com els avantpassats, seguia la tradició i amb el seu posat senzill ens feia ballar el vals amb tanta o més mestria que aquells pastissers que amb els mitjans que tenien al seu abast i molta destresa, havien aconseguit que una tradició ancestral hagués arribat als nostres dies.

 De la Pasqua Florida o del Dilluns de Pasqua o dia de la mona, digueu-li com vulgueu, hem fet d’aquest dia una exuberància, hi ha qui en rep moltes i d’altres que no en reben cap, però què hi farem, això és la societat de consum, perquè algunes mones ni tan sols són un pastís, sinó les  figures de xocolata molt monumentals, però totes fetes amb motlles, quasi totes iguals, d'algun personatge televisiu o esportiu, molt ben embolcallades, amb més o menys mestria segons la categoria del pastisser. Evidentment, els nens i les nenes la reben amb molta il·lusió i per tant, això ja és important. El que n’acaben fent després, això ja són figues d’un altre paner...

L'ou de xocolata (Antònia García)

 Les mones són uns pastissos que els padrins regalen als seus fillols per Pasqua. És una tradició.

   Antigament, les mones eren rodones, amb ous durs enganxats a la pasta, un ou per cada any de l'infant. Es feia fins que el noi o la noia arribava als dotze anys.

Amb el temps, la forma de la major part de les mones ha anat canviant. Se'n fan poques com les d'abans. Ara, la majoria són fetes amb ous pintats de colors, ous de xocolata de mides diverses, amb adorns de figuretes com ara pollets, plomes de colors, casetes, representacions de personatges populars, etc.

Un dia em van explicar el cas següent, relacionat amb la mona de Pasqua: 

Hi havia una família que estava formada per un marit i muller amb tres fills, dos nois i una noia, i un avi que era el pare del marit. L'avi també era padrí d'un dels nens. L'àvia, padrina de la nena, feia poc que era morta. Els padrins dels altres nens eren oncles i cosins de més edat.

Era una família molt tradicional i continuaven amb el costum de regalar la mona per Pasqua.

Aquell any, com que faltava la padrina de la nena, va ser la mare qui li va portar una mona amb tres pollets, tres ous pintats de color verd i un ou de xocolata, força gran. Era el primer any que li portaven un ou d'aquella mida. La mare va decidir que n'anirien trencant trossets. Tenien xocolata per uns quants dies! D'entrada, començarien amb els ous petits i un tall de pastís per a cadascú. En acabat, van ben embolicar la resta de la mona i la van deixar a sobre del prestatge gran de la cuina.

L'endemà, després de dinar, van portar la mona a taula i la van destapar. I, oh, la part de dalt de l'ou gran estava esquerdada i un petit bocí, trencat! Qui havia estat? Es van mirar tots amb recel. I tots van fer que no amb el cap. Com que no era cas d'enfadar-se, van deixar l'ou de xocolata a part i es van acabar de menjar la resta de la mona.

Al dia següent, van tornar a portar l'ou a taula. I una altra vegada faltava un tros de xocolata, aquest cop més gran, i l'esquerda havia fet badar l'ou. “Vinga, nois,” va dir el pare, “l'ou és per menjar-nos-el entre tots, no cal fer-ho d'amagat! Hi ha xocolata per a tothom!” I amb dues culleres de fusta a tall de pinces va mirar d'esbocinar una part de l'ou. Aleshores, no van saber d'on, va sortir  una serp i va saltar cap a sobre de la taula amb gran esglai i xiscles de tots, va fer tres passades al voltant de l'ou i després va lliscar, tot fent esses, cap a un extrem de la taula, i va desaparèixer.

“Un escurçó! Un escurçó!” va cridar un dels nois.

“No és un escurçó”, va dir l'avi. “És una colobra!”.

Tots s'havien alçat de les cadires amb sobresalt i miraven on havia anat a parar aquella serp. La nena, encara ben espantada, s'havia enfilat corrents al coll de la seva mare i llavors la va veure: la serpent s'estava molt quieta damunt de la cadira que la nena havia deixat buida i que era el lloc on l'àvia difunta tenia per costum d'asseure's. “Aaah...! És aquí!”, va xisclar la nena. Però en un girant d'ulls la serp s'havia fet fonedissa. Ja no la van trobar.

Quan tots es van haver calmat una mica i van tornar a seure, el pare va mirar l'avi. Va ser una mirada interrogadora, que podia dir moltes coses. L'avi li va aguantar la mirada mentre, molt a poc a poc, passava la mà pel respatller de la cadira que havia estat de l'àvia. Tots dos van tenir el mateix pensament. L'àvia, abans de morir, agafada a les mans d'ells, amb un fil de veu els havia dit que sempre estaria amb la família. No la veurien però estaria amb ells, participant en les seves vides. Fos quina fos la forma de vida amb què s'embolcallés. Una planta, un ocell, un raig de sol o de lluna... Estaria amb ells.

Aquest és un cas difícil de creure. Qui m'ho va explicar tampoc no estava segur que fos veritat. Però els lligams familiars i les tradicions tenen una gran força. I aneu a saber. Qui sap...

L'ou de xocolata (Maria Rosa Botey)

 Si n'hi ha, de coses que tinc per aprendre!

Internet és una passada, et pots assabentar de tantes coses que no saps...

L'ou de xocolata, principalment, és per adornar la mona de Pasqua.

Jo pensava que això només se celebrava a certes regions d'Espanya. Doncs no, fins i tot a Rússia celebren la resurrecció de Crist, i ja sabem que qualsevol celebració s'ha d'acompanyar amb una bona fartucada. Oblidant-nos del colesterol i de la diabetis.

La mona de Pasqua (Isabel Bonet)

 Avui la Maria té els seus nets a casa. Aquesta és una gran notícia perquè això passa amb una gran llibertat de poder moure's tan a dins com a la terrassa, sense disfresses de mascareta, ni limitacions en l’expressió de les emocions que surten de la profunditat dels sentiments i dels nostres cossos, temple de cada persona.

      El Pau, el net de set anys, diu:

–Iaia, diumenge és Pasqua!

–Sí, quina alegria! Com us agradaria que fos la mona d’aquest any?

–A mi, m’agrada de brioix amb ous de colors.

–Doncs a mi, amb molta xocolata i una pilota molt gran a sobre…

–Jo la prefereixo amb molts pollets.

–Per a mi, en comptes d’una pilota hi vull un ou gegantí.

Aquestes són les opinions del Pau, del Nil, de la Laia i del Jan.

La iaia els escolta atentament i finalment els contesta:

–Ja veig que cadascú de vosaltres té els seus gustos… A veure què us sembla la meva proposta. Aquest any és diferent ja que tornem a la normalitat d’abans… I aquesta nova mona s’ha de distingir… Què en penseu de fer-la entre tots i hi introduïm alguna novetat creativa… Així podrem donar una bona sorpresa als vostres pares!

Els nens hi estan d’acord. L’àvia proposa fer-la de pa de pessic amb civada i ametlla moltes, ous, iogurt, sucre, oli i llevat. En aquest punt no troba cap resistència.

I ara toca la votació…

–Amb pilota o amb ou gegantí de xocolata? –pregunta la Maria.

 Guanya l’ou gegantí. Aleshores se sent una veueta:

 –D’acord… però amb quatre pollets!

 Una explosió de rialles es fa sentir, seguida d’un “d’acord” sonor.

–Ara només falta acabar de donar idees per a la resta de guarniment…, –diu la Maria–. I si berenem primer a la terrassa, que fa bonança?

L’alegria omple l’aire exterior tot menjant i rient… El Nil exclama:

–Quines flors més boniques i vermelles…

–Sí, és veritat I a més a més es poden menjar i són dolces –aclareix la Maria.

–Doncs en podríem posar sobre la mona.

–Sí, sí! La menta es pot menjar, iaia? –pregunta el Jan.

–I tant! També se’n pot fer infusions o batuts amb fruita.

–Doncs ja està. Està clar –afirma la Laia.

–Concretem: pa de pessic, cobert de xocolata, l’ou gegantí al mig amb els quatre pollets a sobre, mirant cap a baix, les flors d’hibiscus a la vora i la menta trossejada posada com una catifa sobre la base de xocolata. Què en penseu?

Tots estan contents i satisfets. I de seguida van per feina i es posen a fer la mona. Només deixen pendent posar-hi les flors i la menta a fi que el resultat sigui  fresc i de colors vius.

L’endemà, la Maria i els nens s’escapoleixen sigil·losament cap a la cuina. De sobte obren la porta, criden tots alhora:

 –Tanqueu els ulls– i deixen la mona de Pasqua sobre la taula. Diuen:

–Ja els podeu obrir!

–Oh!

–Que original!

–Qui l’ha feta?

–Quina sorpresa! –exclamen els pares.

–Nosaltres! –contesten tots cofois, amb veu clara i forta.

La mona de Pasqua (Núria Roca)

 No recordo en la meva infantesa les mones que menjàvem a casa per Pasqua.

El meu padrí-tiet, el germà de la meva mare, no era de regals, ni mones, amb prou feines alguna visita. En canvi la meva padrina-àvia, mare del meu pare, era molt detallista i no em faltava cap any la palma. Primer la farcida de penjolls de sucre de coloraines i un bon llaç a la punta... i després el palmó, que jo preferia.

No em delia pels dolços i sí em divertia picar al terra amb el palmó i poder fer una bona escombra.

Després de l'experiència d'haver desfet la palma donant bons cops en la cerimònia de la benedicció, a la gran plaça de la Sagrada Família, la pobra dona, frustrada, amb una neta molt activa, va decidir de substituir la palma molt guarnida pel palmó més auster, però més divertit.

Les mones en aquells temps eren més simples i menys vistoses. Un pa de pessic farcit i per sobre ous de xocolata, potser ja algun pollet, fet de dues boles una sobre l'altra, una de petita, el cap, i la més grossa, el cos, unes potetes i un bec. El material, de fils de llana prima. Encara existeixen ara i als petits els agrada per tocar-los i masegar-los amb les seves manetes. El toc de color amb els plomalls, molt fins semblants a les plomes d'una au, suposo que ara són sintètics, donaven una diversitat de colors que feia que la mona tingués un aspecte alegre.

Com he dit, malgrat que el dolç no és el meu fort, ara sé apreciar una bona mona si els ingredients són de qualitat i el pastisser és un entès.

Els meus records més vius sobre la mona de Pasqua, han sigut quan els meus fills eren petits. Acostumava a fer la mona jo amb companyia d'ells. Això sí, amb ninotets, pollets, plomalls, ou gran o uns quants de petits. Vam instaurar aquesta celebració a casa com una tradició amb els avis, padrins, i amb amics si ho fèiem a la casa de la muntanya. Podien ajuntar-se més d'una mona. Les fotos al voltant d'ella no faltaven.

Més endavant, per problemes per coincidir en el dia i fer factible la trobada, podíem adequar la festa al dia de Rams, dissabte, diumenge, dilluns de Pasqua o fins i tot tornar-ho a celebrar en la tornada a Barcelona, després de les festes de la Setmana Santa. La qüestió era fer la Pasqua a gust de tothom, poder-nos reunir i menjar la mona.

Amb la vinguda dels nets, encara s'ha hagut d'adaptar més a cada família. Surten mones per tot arreu. No falta per això, normalment, la feta a casa. Les tres famílies compostes pels tres fills també  aquell dia fan que els nens facin de cuiners i elaboren les pròpies mones, totes diferents. Herència? No ho sé.

No sé què m'ha inspirat, però quan les netes van pentinades amb llaços, diademes brillants amb orelles de gat, adorns llampants..., em fan pensar en una mona de Pasqua. No tenen prejudicis, surten al carrer ben empolainades. I penso que quan la meva filla era petita no hi havia tantes coses i a mi no m'agradaven gaire els adorns vistosos. Potser ella en va anar faltada i ara la mare i les filles en gaudeixen totes.

Semblen mones de Pasqua! Però que mones!

La mona de Pasqua (Montserrat Fortuny)

 La mona de Pasqua! Ja sé que era el padrí qui la regalava, però el meu no ho va fer mai. L'àvia materna era la meva padrina i ella sí que complia amb el seu deure! Cada any em comprava la palma pel Diumenge de Rams. Només va fallar, com totes les padrines, suposo, els anys de la nostra guerra. Ni palmes ni res de res.

Però el meu padrí, que era el germà gran del meu pare, el tío Pepito, mai no me la va regalar. L'únic regal que em va fer en tota la seva vida va ser una foto seva, de fotògraf.

Pobre regal per a una nena de set anys! I el pobre, va morir quan jo tenia vuit o nou anys. Quan en tenia, crec que deu, no ho recordo bé, va ser el meu pare qui me la va comprar. No recordo gens com era. Fa tants anys! Suposo que en aquella època les mones eren més senzilles que ara. Res de Coloms ni Sagrades Famílies! Un pastís amb uns quants ous durs pel damunt i prou. Però la il·lusió va ser molt grossa!

Me la va fer portar a mi, tot el camí, de la confiteria del carrer Gran de Gràcia, em sembla, fins a casa.

Jo la portava ben agafada amb les dues mans, recolzada damunt del pit.

Vam passar davant d'un grup de nens que jugaven al carrer i, en veure'm, es van posar a cantar: "La mona! la mona!" I jo, ben satisfeta. I, arribant a casa, la meva mare, encara la més contenta de tots tres! I podeu comptar amb quin gust la vàrem devorar, també tots tres!

I van anar passant els anys i, cada Pasqua, la mona! I, de més gran, era jo qui la comprava. I quan vaig quedar-me sola... La mona! Més petita, és clar, però ben mona!

No sabia la història d'aquests postres, però acabo de llegir els deures de l'Àngels i ja me n'he assabentat molt bé, igual que vosaltres, suposo, i no cal repetir-ho.

Un matí de març (Àngels Segú)

 Vàrem decidir plegats fer aquell cap de setmana a la muntanya. Ja sabíem tots dos on anàvem, o no, però que aquells dies  podien ser decisius, depenia del que havíem decidit, o algun factor extern  podia influir amb el que esdevingués els propers anys de la nostra existència. La veritat és que estava amoïnada i confusa, sense gairebé saber quin camí prendre. Per què havíem escollit aquell lloc? A tots dos ens agradava la naturalesa, però quin era el desig que ens havia dut fins allà? La veritat, encara no ho sé...

Quan me’n vaig adonar, érem en una casa al mig del no res, embolcallats de garrigars. Per poder-hi entrar vàrem haver d'utilitzar un rasclet, ho vàrem fer amb aquell aparell perquè era el que dúiem a la motxilla. Tot i que ja ens havien advertit que era un lloc una mica inhòspit, em vaig adonar de seguida que s’havien quedat curts, els garrics son molt macos quan els albires de lluny, però de prop us asseguro que gens. Tot i així, cap a dins que ens vam ficar.

Era un matí gelat de finals de març. Encara que ja entrada la primavera, feia fred. Tot just la claror del dia començava a filtrar-se per la finestra. Em va despertar i vaig pensar que potser no havia estat encertat, escollir aquell indret, però no hi havia retorn. Que la casa no tenia les millors condicions, era evident, però no era per això que érem allà. Hi havíem anat per a sentir i descobrir noves sensacions, per a  passar-ho bé i vaig decidir que faria tot el que estigués a les meves mans per a aconseguir-ho.

Com us deia, aquell matí que em vaig despertar al costat del Joan, en aquella casa on gairebé tot grinyolava, i per acabar-ho d’adobar, no hi havia llum elèctrica i ens haguérem de llevar a les  palpentes. Ell, com sempre, hauria volgut esmunyir-se i quedar-se en aquell racó de món tot el dia, però no li vaig deixar fer, érem allà per a alguna cosa més que passar-nos el dia al llit. Que seria molt romàntic..., això és el que em va vendre i, la veritat, el sopar a la llum de les espelmes, va estar força bé, però qui el va preparar? I el que va venir a darrere, sense llum... va ser bufar i fer ampolles. Aleshores no la vam trobar a faltar, la llum, ves per on.

Després d’haver esmorzat, amb tota la parsimònia del món, per part del Joan, com que no es volia moure, ni del llit, vaig haver d'insistir per a aconseguir-ho i vàrem emprendre cap al corriol que ens havia de dur a les pistes d’esquí. Carregats com anàvem, ens va ser difícil fer via i quan ho vàrem aconseguir el sol enlluernador no ens deixava veure més enllà del nas.

Quan vam arribar a les pistes, estàvem tan esgotats que quasi no teníem esma per posar-nos els esquís, però això ens va costar menys que sortir d’aquell indret i quan vaig veure la cara pigallada del Joan lliscant vall avall, xalar-se com un xiquet fent xerrics amb els esquís quan fregaven la neu, amb aquell posat de nen que no havia trencat mai cap plat, em va encisar  tant...!

Ja han passat dos anys des que vàrem anar a aquella casa, enmig del no res, plena de xerrics i garrics, que tot grinyolava, però a les palpentes segons què va molt millor i com que ara ja ens hem après el camí del corriol, en passem més via. Per això, cada dos per tres fem una escapada i recordem aquell dia que potser no va ser perfecte, però sí decisiu per a nosaltres. Tota una experiència de sensacions... Però només nostres, això és el que les fa diferents.