dilluns, 18 de maig de 2015

El mandala (Montserrat Fortuny)

La dama, jove i bonica, caminava amunt i avall del gran saló del castell, il·luminat per una rosassa de vidres de colors. Un viatger, valent i cult, en tornar de la seva estada a l’Orient llunyà, havia portat aquella rosassa per al pare de la dama. Allà en diuen “mandala”. Aquest, però, s’assemblava més als nostres rosetons pels seus vitralls llisos, perquè n’hi ha d’altres els dibuixos dels quals representen les formes dels seus déus budistes, els d'aquells països de somni, així com també les formes de tigres i d’altres animals salvatges.
La llum del sol, en travessar els vidres de colors, reflectia al terra les seves variades coloraines. Tots els colors de l’arc de Sant Martí, molt ben combinats i resplendents.
El motiu del neguit de la formosa dama, que es deia Leo-Pard Dor, era que en el ball de la darrera nit li havien demanat amors dos dels cavallers més nobles de la Cort Reial. Un era Galceran de Tous, el millor guerrer de tots, però a ella li semblava una mica tou. L’altre era un marquès, vidu tres vegades i sense fills, que a la noieta li feia més por que goig, que es deia Setgejutge Mengefetge... i que valia més no pensar-hi, perquè li causava somnis d'ogresmenjanens.
A més, qui li agradava, a ella, era el trobador, el més poètic que us pugueu imaginar, alt i ben plantat, ample d’espatlles i estret de malucs, de cabells negres i ulls verds, de veu atenorada i dolça, que només de pensar-hi li feia venir a les galtes uns colors de rosa, i vermells als llavis, i d’or als cabells i blaus als ulls, semblants als del mandala que lluïa davant del sol. Es deia Manric de la Virolla i també era noble, però sense diners ni castells...
No se li havia declarat de viva veu, però només calia fixar-se com la mirava, com li cantava, i ja es comprenia que estava boig per ella. Però no gosaria dir-li-ho mai, tenint en compte la diferència d’estatus social, i tampoc no s’havia vist mai que una dama confessés el seu amor a un cavaller o a un home qualsevol... Era contra els seus principis, contra tota llei…
Què podia fer ella per aconseguir la seva declaració? I, si l’aconseguia, s’haurien d’escapar tots dos per a poder viure junts la resta de la vida? Heus ací el gran dilema...
Va tornar a arribar la nit, com cada dia, i va tornar a haver-hi festa. El trobador tocava el seu llaüt, omplint l’estança de dolça música. Tots els nobles hi eren i l'escoltaven, sobretot la donzella. De cop i volta se sentí que el terra tremolava, els mobles cruixien i un vidre del mandala es va desprendre i va anar directament al cap de la noia… Però Manric, més àgil encara i més ràpid que el terratrèmol, es va llançar al seu damunt, la va agafar amb els seus braços i el cristall se li va clavar a ell, a l’espatlla, i així la va salvar de cap ferida.
Tothom havia corregut cap a la sortida, sobretot els dos pretendents declarats; l’únic que va posar en perill la vida per a salvar-la va ser el trobador. El pare de la noia va cridar: “La mà de la meva filla pel seu salvador!”, pensant que el noi moriria de la seva ferida. Però el metge, que també hi era, va córrer a arrancar-li el cristall de l’espatlla i a guarir-li la ferida, i així va salvar-li la vida i l’amor dels dos joves.
Manric de la Virolla va haver d’estar-se tres setmanes sense poder cantar ni tocar, però de seguida que va recuperar-se, va exigir al senyor Tocaferro la seva promesa i com que tenia tota la Cort per testimoni, el noble no s’hi va poder negar i ja teniu als dos joves més feliços que tothom del món i tot gràcies a un vidre del mandala que, ben dirigit pel destí en forma de terratrèmol, va salvar l’amor dels nostres protagonistes.
No cal dir que el vidriaire del poble va confeccionar un altre cristall, del mateix color vermell, i el va col·locar a l’espai buit, perquè la rosassa no perdés la seva antiga bellesa.
I aquest conte s’ha acabat, ja em direu si us ha agradat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada