L’illa enyorada (Antònia García)

Els mariners coneixen històries dels mars que mai no s'han escrit en cap llibre. Així, com tot el que es transmet per tradició oral, les antigues històries s'han anat deformant en passar de boca dels vells a oïdes dels joves i, per tant, n'hi ha moltes versions.

Un dia, un d'aquests vells mariners em va explicar que, al principi, el mar era llis com un mirall i els primers homes que van construir una barca rudimentària s'havien hagut d'impulsar amb rems. Així, a força de braços, havien anat coneixent les costes i havien après a pescar a alta mar.

Però una d'aquelles barquetes, no se sap perquè, va perdre el rumb de costum i, remant, remant, els mariners van arribar a una illa desconeguda on tot era diferent: les plantes, els arbres... Fins i tot les roques que coronaven les altes muntanyes. Ajaçats a les valls i a les platges, reposant tranquil·lament, hi van trobar els vents, aquells elements eteris que només se senten, no es veuen ni es poden agafar amb les mans. Aleshores els mariners van fer unes veles amb lianes, tiges i fulles, i amb això van poder capturar els vents, els van lligar amb veles i cordes i se'ls van endur a la barca. Van fixar les veles a un tronc d'arbre clavat al mig de la nau i van obligar els vents a bufar i bufar sobre la roba, per desfer el rumb i tornar a casa. I com que no els calia remar, els homes es van adormir. Llavors, els vents van provar de tornar a l'illa que era casa seva, bufant en direcció contrària. Però no sabien navegar, i van fer alçar grans onades en aquella mar abans tan encalmada. Els vents van provocar una forta tempesta de núvols, trons i llamps, que queien a prop de la barca com si fossin harpies disposades a destruir l'embarcació.

Els homes es van despertar amb molt de sobresalt. Era la primera vegada que veien una tempesta. Els vents bufaven descontrolats i els mariners van témer naufragar. Però un dels mariners va començar a cantar una cançó, invocant que s'aturés la tempestat i que els vents suaus conduïssin la barca cap a terra ferma, on tenien la seva llar. Els vents no havien escoltat mai una cançó i això els va assossegar. A més, un dels vents es va enamorar d'aquella tonada i de la veu melodiosa del cantaire. Amb les seves mans transparents va agafar les notes de la cançó i les va gronxar i passejar entorn dels altres vents companys seus que, influïts per aquell cant, van començar a bufar amb mesura. Els mariners van posar mans als rems i la bona fortuna els conduí cap a les platges de la seva terra.

Després, els vents, tot i que van amunt i avall, de nord a sud i d'est a oest, encara no han pogut trobar l'illa enyorada on havien viscut. La busquen per tots els mars sense descans, la criden amb planys llastimosos, i quan s'enfurismen, empenyen algun vaixell contra els esculls o els penya-segats i l'esmicolen, per venjança. Només si a bord hi ha un mariner o un grumet que sàpiga cantar la cançó del vent i escampi la tonada gairebé màgica per damunt dels brams del mar, els vents s'apaivaguen i la nau torna sana i estàlvia a port.

Però, com he dit abans, hi ha moltes versions, d'aquestes històries. Si aneu una tarda al port i hi trobeu un antic mariner de pell colrada, que fuma amb pipa i contempla les onades amb nostàlgia, demaneu-li que us conti alguna narració del mar que tant s'estima i pregunteu-li si coneix la cançó del vent. Potser quedareu sorpresos del que us contarà o de si us canta alguna cosa així:

Vent del Nord, calmeu les ones.

Xaloc, Ponent i Mestral,

vents amics, Llevant, Garbí,

guardeu-me del temporal.

Vent de Migjorn i Gregal,

vents amics, torneu-me en terra

i lliureu-me de tot mal.

L’illa dels vents (Montserrat Fortuny)

Al començament del món

el mar no tenia ones,

era com un llac bufó,

s’hi banyaven papallones!

El homes hi navegaven

en barques de quatre rems,

i si algun vent buscaven,

havien de bufar ells.

Mes, ai! Encoratjats

per la seva fàcil feina,

se’n van molt més avall

i veuen una altra terra.

No és terra ferma, no,

que n’és una petita illa,

l’Illa del Vents,

tots fills de l’Èol,

que bufen tothora.

Ja són al seu poder,

al mar els retornen,

manant-los bufar

de dia i de nit

fins a rebentar

de tanta bufera.

Tant de bufar al mar,

finalment s’adormen

i, que no van a port,

mai no se n’adonen.

Un cop adormits,

passen dies i nits

sempre a la deriva.

I els ulls ensopits

no veuen cap riba.

Els homes i l’embarcació

troben al final

la gran perdició

en un alt penyal

i en ell s’estifollen...

Adéu, oh mar blau!

Adéu, vides meves!

Els vents han perdut

la seva drecera

i busquen nord i sud

l’Illa tan bella

pels set mars del món

i mai no la troben.

De tant en tant,

cruels i rabents,

un vaixell esclafen.

I una barca vella,

ben plena d’humans

també l’estavellen.

L’illa dels vents (Núria Soler)

Han corregut totes les terres, han bufat per tots el mars, han solcat tots els cels però són incapaços de trobar la seva illa. L’illa ha canviat des que ells no hi són. Quan van marxar, es va sentir estranya, despullada, nua. Res no l’habitava, ni plantes ni animals, car els vents no deixaven que cap llavor hi fructifiqués ni que cap animal hi sobrevisqués. Estava totalment recoberta per una espessa capa de pols resseca perquè, quan la pluja hi deixava caure aigua que la podia vivificar, els vents s’encarregaven ràpidament d’assecar-la.

Quan aquests se n’anaren, les gotes van anar fent camí per la pols i la van penetrar, l’humitejaren i, a poc a poc, la van tornar fèrtil. Les llavors que les onades dipositaven a la costa i que les brises repartien arreu, van començar a fructificar fins a cobrir tota la seva extensió. Van néixer plantes i arbres i, aleshores, els insectes van trobar-hi refugi i hi van criar. Quan els ocells es van adonar que hi podien sobreviure alimentant-se’n, s’hi van quedar i es van reproduir perquè no tenien depredadors.

No va passar gaire temps fins que hi aterrà el primer rèptil i, darrere d’ell, en van arribar d’altres ben contents de trobar una nova terra amb tantes possibilitats de supervivència. Això també va atraure alguns mamífers vegetarians car hi havia un tou d’arrels que els esperaven. Darrere d’aquests hi van fer cap altres mamífers que es van trobar una taula ben parada i l’illa va esdevenir un lloc com molts d’altres i estava tan feliç i contenta de tota la vida que en ella bullia que, quan s’acostava algun vent, pregava que passés ben de pressa i no es queixava mai dels esbufecs, fossin violents o suaus no fos cas que algun d’ells la reconegués per la veu.

Així va ser com els vents mai més no van retrobar la casa que els havia acollit des de temps immemorials i, encara ara, com tots sabeu, van d’un costat a l’altre, de vegades tranquils, d’altres enfadats.

Em sembla, però, que aquesta deriva ja ha esdevingut la seva naturalesa i no recorden gens que en temps llunyans havien habitat una illa.

Mandales i xacres (Carme Marquès)

Primer, m’agradaria explicar una mica el significat dels colors: què representen els set xacres de l’energia del cos humà representats en aquest quadre?

• Vermell, primer xacra. És el color de l’amor, de la independència, de la força vital, de l’essència i de la supervivència.
• Taronja, segon xacra. Representa l’ambició, confiança en si mateix, ensenya a utilitzar els èxits i fracassos.
• Groc, tercer xacra. És la llum del sol, l‘alegria, el creixement i la saviesa.
• Verd, quart xacra. Representa l’equilibri, l’esperança, la perseverança, el guariment, el prestigi, la falta de sinceritat i l’amor a un mateix i als altres.
• Blau, cinquè xacra. Ens aporta pau, serenor, seguretat, avorriment, ingenuïtat, ajuda a exterioritzar el que som i ens permet ser tolerants vers el pensament dels altres.
• Indi, sisè xacra. Facilita comunicar-se amb l’exterior en obrir la intuïció, promou el control mental i estimula la confiança en el propi sentir comú.
• Violeta, setè xacra. Mostra la màgia espiritual, l’amistat, la sociabilitat, la comunicació, el bon humor, l’encant i la necessitat de reconeixement de l‘amor universal.

En el meu Mandala hi ha un poti- poti de tots els colors. Ens ho haurem de mirar amb cura per esbrinar qui sóc.

El mandala (Montserrat Fortuny)

La dama, jove i bonica, caminava amunt i avall del gran saló del castell, il·luminat per una rosassa de vidres de colors. Un viatger, valent i cult, en tornar de la seva estada a l’Orient llunyà, havia portat aquella rosassa per al pare de la dama. Allà en diuen “mandala”. Aquest, però, s’assemblava més als nostres rosetons pels seus vitralls llisos, perquè n’hi ha d’altres els dibuixos dels quals representen les formes dels seus déus budistes, els d'aquells països de somni, així com també les formes de tigres i d’altres animals salvatges.

La llum del sol, en travessar els vidres de colors, reflectia al terra les seves variades coloraines. Tots els colors de l’arc de Sant Martí, molt ben combinats i resplendents.

El motiu del neguit de la formosa dama, que es deia Leo-Pard Dor, era que en el ball de la darrera nit li havien demanat amors dos dels cavallers més nobles de la Cort Reial. Un era Galceran de Tous, el millor guerrer de tots, però a ella li semblava una mica tou. L’altre era un marquès, vidu tres vegades i sense fills, que a la noieta li feia més por que goig, que es deia Setgejutge Mengefetge... i que valia més no pensar-hi, perquè li causava somnis d'ogresmenjanens.

A més, qui li agradava, a ella, era el trobador, el més poètic que us pugueu imaginar, alt i ben plantat, ample d’espatlles i estret de malucs, de cabells negres i ulls verds, de veu atenorada i dolça, que només de pensar-hi li feia venir a les galtes uns colors de rosa, i vermells als llavis, i d’or als cabells i blaus als ulls, semblants als del mandala que lluïa davant del sol. Es deia Manric de la Virolla i també era noble, però sense diners ni castells...

No se li havia declarat de viva veu, però només calia fixar-se com la mirava, com li cantava, i ja es comprenia que estava boig per ella. Però no gosaria dir-li-ho mai, tenint en compte la diferència d’estatus social, i tampoc no s’havia vist mai que una dama confessés el seu amor a un cavaller o a un home qualsevol... Era contra els seus principis, contra tota llei…

Què podia fer ella per aconseguir la seva declaració? I, si l’aconseguia, s’haurien d’escapar tots dos per a poder viure junts la resta de la vida? Heus ací el gran dilema...

Va tornar a arribar la nit, com cada dia, i va tornar a haver-hi festa. El trobador tocava el seu llaüt, omplint l’estança de dolça música. Tots els nobles hi eren i l'escoltaven, sobretot la donzella. De cop i volta se sentí que el terra tremolava, els mobles cruixien i un vidre del mandala es va desprendre i va anar directament al cap de la noia… Però Manric, més àgil encara i més ràpid que el terratrèmol, es va llançar al seu damunt, la va agafar amb els seus braços i el cristall se li va clavar a ell, a l’espatlla, i així la va salvar de cap ferida.

Tothom havia corregut cap a la sortida, sobretot els dos pretendents declarats; l’únic que va posar en perill la vida per a salvar-la va ser el trobador. El pare de la noia va cridar: “La mà de la meva filla pel seu salvador!”, pensant que el noi moriria de la seva ferida. Però el metge, que també hi era, va córrer a arrancar-li el cristall de l’espatlla i a guarir-li la ferida, i així va salvar-li la vida i l’amor dels dos joves.

Manric de la Virolla va haver d’estar-se tres setmanes sense poder cantar ni tocar, però de seguida que va recuperar-se, va exigir al senyor Tocaferro la seva promesa i com que tenia tota la Cort per testimoni, el noble no s’hi va poder negar i ja teniu als dos joves més feliços que tothom del món i tot gràcies a un vidre del mandala que, ben dirigit pel destí en forma de terratrèmol, va salvar l’amor dels nostres protagonistes.

No cal dir que el vidriaire del poble va confeccionar un altre cristall, del mateix color vermell, i el va col·locar a l’espai buit, perquè la rosassa no perdés la seva antiga bellesa.

I aquest conte s’ha acabat, ja em direu si us ha agradat.

Paciència (Núria Soler)

En vaig veure un, un dia, a la part de baix de la Rambla fet de sorres de coloraines. Mare de Déu quina feinada, quina santa paciència i què difícil que ha de ser que la sorreta no es barregi amb només un buf d’aire, vaig pensar.

Era preciós i com més me’l mirava més m’estranyava que es pogués fer una cosa que requeria tanta traça i dedicació i que fos efímera. Només n’intueixo el significat i suposo que és espiritual.

El cercle és tancament, crec. Aleshores tot el que ens envolta forma part del nostre cercle? Demano. O, potser no, i només fa referència al nostre cercle interior.

No m’atreveixo a entrar en temes tan filosòfics, espirituals o religiosos. No estic capacitada per fer-ne cap valoració ja que ho desconec .

Sí que puc afirmar que fer-los demana un alt grau artístic, de concentració i d’imaginació. Per tant, m’atreviria a afirmar que dedicar temps a l’elaboració d’un Mandala és abstreure’s de tot el que ens envolta i això pot comportar un benestar espiritual. Per tant, no em costa gens relacionar-ho amb un cert sentit de la religiositat.

També m’atreviria a assegurar que en la civilització actual, em refereixo a la nostra, és molt difícil poder dedicar-hi gaire temps. Pot suposar una bona manera d’abstreure’s de les preocupacions quotidianes i potser no cal fer-ne un de sencer cada vegada, sinó passar-hi estones, tenir una cosa per fer que no sigui una obligació quotidiana. Encara que tenir una cosa a mitges també crea cert grau de dependència.

Bé, de moment he aconseguit acolorir els deures amb quatre colors suaus com les sorres dels somnis plaents.

Primer s’ha de transmetre (Antònia García)

El vell professor, allunyat de fa anys de la docència, passeja pel parc de prop de casa seva amb dos antics alumnes, ara també mestres, que l’han anat a visitar. Rememoren els anys passats a l’escola. El professor, el senyor Prats, com li diuen amb respecte, reté encara a la memòria els noms de molts dels seus alumnes i recorda les circumstàncies de cada un d’ells. Els dos joves no se n’estranyen: el seu professor havia estat i continua sent una persona excepcional.

Parlen de quan van tenir l’edat de passar a la seva classe i de les anècdotes viscudes. En Vicenç havia quedat molt sorprès, en la primera classe de matemàtiques. Aquella assignatura, fins aleshores una matèria dura i antipàtica per a ell, es va convertir en mans del mestre en una mena de joc divertit amb els números. Els secrets de la geometria se li van començar a revelar com qui va resolent un trencaclosques. Qui li havia de dir que el seu professor li faria agafar tanta afició per aquella ciència!

En Jordi fa memòria de les classes d’història. A ell no li agradava la història. Era tan pesat haver d’aprendre com un lloro aquelles llistes de reis i haver de saber en quins anys havia passat això i allò! Però, el primer dia que va tocar estudiar història amb el senyor Prats, els va manar que desessin els llibres a dins del pupitre, es va asseure enmig dels nens i va començar a explicar els fets històrics com si es tractés d’un conte, d’una manera tan amena i original que els nens se’l van quedar escoltant bocabadats.

El professor somriu. Recorda les cares infantils i les reconeix ara en l’expressió ja adulta d’en Vicenç i en Jordi. Els seus alumnes havien estat com fills, per a ell. Havia emprat tots els recursos de la seva professió per educar-los i aconduir els sentiments i les emocions infantils de manera que anessin per les vies correctes. No li havia interessat omplir-los de dades i més dades. S’havia proposat despertar-los la curiositat i l’interès, activar-los la intel·ligència, potenciar les seves capacitats. Sempre havia pensat que els seus alumnes podrien adquirir els coneixements amb més facilitat i amb més profit si ell, primer de tot, els sabia transmetre l’anhel per la recerca, però d’una manera lliure, sense imposicions, amb respecte per la personalitat de cada un.

El vell professor passeja pel parc, entre en Vicenç i en Jordi. Se’ls mira i sent que els dos joves són una mica la seva obra: l’un és catedràtic de Ciències Exactes i l’altre és un historiador reconegut. Tenen davant seu amples camins profitosos que seguiran amb delit.

Tots tres s’asseuen en un banc per descansar una estona. Un vol d’ocells travessa el cel. Es va fent tard. El vell professor, acompanyat dels seus alumnes, torna a casa. La tarda reposa.

El mestre d’aixa (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Hola, nois! Aquesta barca

que heu de construir

no serà mai una barca

qualsevol...!

Serà la del vostre cor

que per a ella bategarà d’amor.

Cada cop de martell,

cada clau que claveu,

serà pel vaixell

com un vol de belles aus

que ho fan en llibertat,

creuant el puríssim blau

del nostre mar.

Nois, comencem

la construcció del llagut!

Mai no hem tingut

a les mans el nostre mar

com avui...!

Eines marineres

que ens omplen el cor

d’ones rialleres...!

La fusta és de pi,

de roure i alzina,

que ens omple el pit

d’olor de mar divina.

Quan siguis llop de mar

i per la blanca sorra

caminis, vell i feixuc,

al cap l’antiga gorra

que del sol sempre t’ha guardat,

diran de tu:

“Mai no ha estat poruc.

De les onades

ha salvat el vell llagut,

aquest que, de jove,

sota els peus l'ha mantingut.

Aquest que, amb fusta i claus

l’ha construït

i, amb sospirs del seu pit

enamorat, l'ha bastit

en el verd-blau

del nostre mar petit.

Teatre (Núria Soler)

No te’n podies escapar, ja ho sé, però no diguis que no t’agradava. A vegades hauries preferit venir a jugar a bàsquet els diumenges al matí, però no podies. Els pares sempre et portaven a veure teatre infantil, titelles, circ... Et duien d’un lloc a un altre, sempre estaven ben informats sobre actes d’aquesta mena i tu, tu t’ho passaves d’allò més bé. L’endemà, a l’escola, mentre nosaltres només parlàvem del partit que havíem disputat el dia abans: si havíem guanyat, eufòrics, si havíem perdut, culpa dels àrbitres i d’aquell tan alt que...

Quan ja ens havíem desfogat d’entrada, tu, com si res, imitaves el que havies vist. Ho feies tan bé que, per nosaltres, era com si veiéssim la funció. Per tu vam conèixer les paraules de la Ventafocs i del Príncep, de la Caputxeta i del Llop, de la Blancaneus i la Madrasta... Provaves de repetir tombarelles i salts com al Circ, feies els papers del pallasso savi i del “tonto”, sabies fer anar els dits com si fossis un titellaire... Feies tots els papers de l’auca.

Ara dius que et sap greu no haver jugat a qualsevol joc de pilota però saps que no eres maldestre quan, a les hores del pati, jugaves amb nosaltres. Tenies recança de no venir amb l’equip però t’agradava qui-sap-lo anar al teatre.

Per això, així que vas poder, et vas inscriure a l’Institut del Teatre, vas passar les proves, vas estudiar-hi, vas fer dansa, mim i un sens fi de disciplines i, ara, ara que ets un gran actor, actor cotitzat, d’aquells que es fan pregar per fer una obra, ara et queixes i dius que t’hauria agradat jugar amb nosaltres!

Mira, cap de nosaltres ha estat un bon jugador de bàsquet, tots ens hem dispersat en oficis ben diversos. Alguns hem pogut treballar en allò que, en un moment o altre de l’adolescència, ens va cridar l’atenció. D’altres s’han hagut de conformar amb una feina qualsevol, ja que potser no van ser prou bons per assolir els exàmens o perquè no en van trobar cap i es van adaptar a alguna altra.

Tu, en canvi, has estudiat el que t’agradava i, a més a més, te n’has sortit molt bé. Fas el que sempre feies. Ets un bon actor, cotitzat, i actues ens els millors teatres. No t’hi amoïnis, qualsevol dia potser ensenyaràs el teu fill a fer anar una pilota i li diràs que, a tu, t’hauria agradat ser jugador de bàsquet.

Vol d’ocells (Marta Pedrero)

Sóc un ocell que quan enlairo les ales aprecio l’esforç que hauré de fer al llarg de quilòmetres, reconec els corrents que es formen a cada alçada i estudio com aprofitar-los per poder arribar al següent destí. De vegades, creuo espais immensos de mar, encara que sempre vaig acompanyat. Viatgem en grans colònies i busquem les condicions més idònies per poder nidificar i gaudir d’aliment i d’un bon clima. Per això migrem i som capaços de recórrer milers de quilòmetres. El meu lloc preferit és la Camarga francesa perquè està plena de llacunes salades. Normalment passem l’hivern a la desembocadura del Muluya, al Marroc, i quan arriba la primavera marxem cap a la Camarga.

L’any passat vam haver de fer parada a l’estany de Canet en Rousillon per culpa d’una forta Tramuntana que ens venia de cara. Quan vàrem arribar, l’estany va quedar cobert d’un mantell de color rosa, l’espai no era petit però ens va quedar una mica just per a la colònia de 8.000 ocells que ens hi vam instal·lar.

En arribar vaig fer un petit descans i em vaig capbussar per comprovar la biodiversitat d’aquelles aigües. Quin plaer sentir el gust dels mol·luscs, crustacis i petites algues que filtrava amb el bec!

Una vegada recuperat em vaig acostar a la vorera de l’estany per buscar un bon lloc per a mi i per a la meva parella, si trobàvem un lloc arrecerat i tranquil potser hi podríem fer el niu.

L'endemà, quan ja estàvem més descansats, vaig sortir a investigar la zona. Vaig observar que la platja la teníem al costat de l’estany i vaig veure que a l’altra banda s’elevava una gran muntanya: el Canigó. Era una zona plena de bellesa i d’espais naturals, la llum de la tarda envaïa de vermells el cel i la neu del pic de la muntanya.

La meva curiositat anava més enllà i encara vaig pujar més al nord fins a arribar a Port Leucate, on hi havia entrades de mar cap a terra que els homes havien omplert de piscines per cultivar ostres i musclos. També era una zona bella però no era apta per a nosaltres, ja que no són estanys i nosaltres necessitem aigües poc profundes i amb poc moviment on es creïn ecosistemes estables que ens permetin alimentar-nos.

Per tornar a Canet i reunir-me amb la família vaig aprofitar el vent de Tramuntana sense moure gairebé les ales i vaig recórrer amb molta tranquil·litat la costa fins a arribar a l’estany, i una vegada allà, vaig trobar la meva parella entre les canyes ben disposada i atenta a la meva arribada i, així, aquest any la pujada a la Camarga la fem acompanyats per les nostres filles i un munt més de companys amb qui recorrem cada any el cel del Mediterrani.

Els camins de l’aire (Antònia García)

S'està acabant el bon temps. És hora de tornar cap al sud. Els pollets ja han crescut, tenen totes les plomes i són forts. Des que van néixer, a la primavera, s'han pogut alimentar bé però a partir d'ara, amb el fred, en aquestes terres ja no hi haurà tant de menjar. Per això ens hem aplegat en grans estols i hem començat la nostra migració cap a terres més càlides on ens podrem alimentar fins que el nostre rellotge biològic i l'instint ens indiquin que hem de tornar aquí, on tenim fet el niu o bé en farem un de nou, si cal.

Som una mena d'ocells de mida petita i encara que volem en grup, en forma de lletra be baixa per aprofitar l'esforç dels davanters, no tenim l'espectacularitat de vol d'altres ocells de mides més grans i ales llargues i poderoses. Tot i amb això, aprofitant tant com podem els camins de l'aire, els corrents que ens duen, podem fer llargues distàncies. Només ens cal, de tant en tant, trobar un lloc adient per aturar-nos a recuperar les forces i després continuar la migració.

Els nostres indicadors són el sol, les estrelles, el magnetisme de la terra, les valls i els rius. Es veu tot tan petit, des d'aquí dalt! Els rius semblen cintes de plata que s'entortolliguen entre les muntanyes i els pobles dels homes són engrunetes de colors damunt d'un paisatge de verds i ocres. Hi ha una cosa que ens sorprèn: aquests enormes ocells metàl·lics i rígids que volen per damunt nostre, a molta altura, i que fan una veu ronca que no entenem. També deuen fer la seva migració. Però no formen una munió, com nosaltres.

Els camins de l'aire que seguim són eficaços i plaents moltes vegades, amb el vent que ens va a favor o, segons com, ens enlaira uns metres per prendre un nou camí més favorable. Però no sempre són amables. Ara, el nostre camí aeri ens fa entrar en uns núvols grisos, carregats d'energia, que ens fan trontollar i ens desmaneguen la formació. Cal batre fortament les ales i no perdre de vista el company que ens fa de guia. Sortim com podem d'aquests cúmuls tempestuosos i baixem, cercant espais més segurs. Busquem una zona d'aiguamolls per descansar, junt amb d'altres ocells que també hi han fet cap.

Uns quants dies més tard, el nostre vol travessa per sobre el mar i sobrevolem unes terres on no hi ha tanta vegetació. Com més anem cap al sud, més inhòspit es veu el paisatge allà baix. Grans extensions de terres àrides i rocoses, amb poques poblacions que gairebé no es distingeixen de la sorra que veiem pertot. Ens cal tota l'energia que hem agafat als aiguamolls per volar sense parar pel damunt d'aquest desert, suportant un sol ardent només amorosit per l'aire que ens impulsa. No podem defallir, aviat s'acabarà la part més dura de la nostra migració.

Ara, anem trobant alguns camps verds. Els rius, petits i enclotats, reguen les terres que tenen arran. El paisatge es va omplint de bosquets, es va transformant a mesura que avancem. Els bosquets es tornen boscos, hi ha espais amb vegetació, amb poblats d'homes, amb animals de diverses menes. Ja reconeixem els llocs! Fa un temps, vam sortir d'aquí, en grans voladúries, cap al nord. Ara estem fent el mateix camí, a la inversa. Aviat pararem a les terres que vam deixar.

El nostre instint no ens falla mai, ni ens abandona aquesta força interna que ens empeny a fer les migracions. Quan hagi passat el temps que ha de passar, tornarem a repetir el cicle, tan exacte com el pas de les estacions, i volaren altre cop cap al nord, seguint els nostres camins d'aire, fins allà on trobarem el bon temps, per niar i veure com la vida es reprodueix una altra vegada.

Ocells migratoris (Montserrat Fortuny)

Hola, amics! Sóc un rossinyol. La meva espècie és coneguda com a luscina megarhynchos, un ocell passeriforme dins dels ocells cantaires, i el meu cant és el més bonic del món. Tot això ho he après perquè he niat al jardí d’un monestir, on els monjos i els estudiants es reuneixen els vespres d’estiu, amb els llibres damunt dels genolls, i reciten les seves lliçons en veu alta. Les coses que he sabut!

Vaig néixer en un còmode niu, a les branques d’una alzina de les que envolten aquest jardí, ja fa sis anys, o sia que me’n queden dos, com a màxim, de vida i de refilets. La meva parella és un any més jove que jo i ja hem criat quatre vegades, en total setze fillets, dels quals en queden dotze de sans i bons. Val més no parlar dels que ens manquen... igualment que els pares.

Cada vol migratori que fem, tant a la primavera com a la tardor, totes les famílies en perdem uns quants, massa dèbils o vells…

Descomptant la primera primavera, que me la vaig passar dins del niu, envoltat pels meus germanets i germanetes, ben nodrits amb cucs i insectes pels nostres pares, ja n’ha fet cinc que canto en aquest jardí, embadalint tota la nit els monjos i deixebles i visitants. Tothom té els somnis més bonics, quan s’adormen amb els meus refilets romàntics.

A la tardor, formant un vol atapeït, migrarem cap a les terres del sud per passar-hi un hivern més càlid, amb tots els meus parents i amics. No aguantem ni el fred ni la neu.

La meva parella és molt bonica i forta, fa goig veure-la volar, amb les ales llargues i bellugadisses, la cua voluptuosa i el bec punxegut i lluent! Les nostres últimes cries volaran amb nosaltres, i les anteriors, amb les seves parelles i amb tots els fillets també.

Passarem per damunt del delta del Llobregat, després, pel de l’Ebre, arran del mar, la nostra mar menuda, d’un to blau-verd meravellós, i les seves cales d’aigua mansa i els pobles blancs, amb els campanars que miren el cel.

Ara, veurem els tarongers verds, amb els fruits d’un preciós color carbassa. A la primavera, vam veure els tarongers blancs, per la tarongina que els cobria i que, a més de bonica, era olorosa i omplia tot l’ambient de dolç perfum.

Avall, avall, també passarem per on hi ha boscos d’oliveres, amb el seu color verd-gris argentat.

Moltes vegades, darrere nostre, volen els companys que venen de més amunt, de França, que no ens aconsegueixen mai per més que volin orgullosos. Nosaltres no hi hem anat mai, al seu país, encara que coneixem la cançó: “Rossinyol que vas a França, rossinyol…”.

Encara ens quedarà travessar el mar, aquest que, encara que estret, ja és un oceà. Arribarem on hi ha palmeres, amb els seus dàtils, dolços i abundants. També hi ha d’altres arbres, curullls de flors vermelles. Allà hi passarem part de la tardor i tot l’hivern, sense fred… I amb el desig de poder retornar a la nostra pàtria, al començament del bon temps.

Lliçó de vol (Núria Soler)

Uff! Estic morta, tot el dia que només faig que entrenar-me! Ara una giragonsa cap aquí, ara, de cop, vira cap a la dreta...no! Sembla que m’he tornat a equivocar, quan m’he girat m’he trobat tots els companys de cara i, a més a més de l’esbroncada, tots se n’han rigut. Les ales em fan mal i no les puc aixecar! Quin martiri!

El pare prou que m’ho repeteix dia rere dia:

—Només cal que t’hi fixis una mica, caram! Encara farem salat per culpa teva. Si no estàs preparada per marxar ens haurem de quedar més temps i, si no trobem un altre grup, fer-ho sols és una temeritat. Fes el favor d’estar atenta, no és pas tan difícil, tots hem hagut de fer-ho una primera vegada. Deixa’t portar pels companys i tingues els ulls ben oberts.

Ells continuen parlant però jo ja no els sento. M’he adormit amb el cap sobre l’ala dreta i, en el meu somni, sóc un ocell magnífic i volo sola majestuosa sense haver de seguir ningú, ni perdre la formació. Quin somni més feliç!

Així que em desperto la mare ja em porta uns quants cucs i insectes per esmorzar i em diu amb veu trista:

—Sobretot filleta, fixa-t’hi bé avui. En depèn la teva supervivència. Ahir el pare em va dir que si no te’n surts no ens quedarà més remei que deixar-te o exposar-nos que et perdis pel camí. No ho voldria pas, què faria sense tu! Quin viatge més trist!

M’he quedat aclaparada, les llàgrimes em rodolaven cara avall i em queien per la punta del bec. He anat cap a classe moixa i trista i el mestre quan m’ha vist ja s’ha pensat què em passava. M’ha abraçat amb la seva ala enorme i m’ha dit:

—Ara t’explicaré perquè és tan important que aprenguis a seguir la formació. Quan hem de marxar, els adults ens posem d’acord per fer torns i conduir l’estol. Comencen els més experimentats en la ruta per no fer marrada. Un cop hem agafat la bona direcció ens anem alternant en els primers llocs perquè és força cansat anar davant ja que hem de fer front als vents que moltes vegades bufen en contra. Darrere els més grans, venen les cries de l’any anterior, com el teu germà, i els segueixen els de l’última niada, com tu i els teus companys a qui jo entreno. Darrere del grup sempre hi va algú experimentat per si un de vosaltres flaqueja o es despista. Ell l’acompanya una estona fins que es refà i vigila per si algú altre té problemes. Estem molt ben organitzats i això és el que ens permet arribar sans i estalvis a llocs més temperats i sobreviure a l’hivern. Quan és hora de tornar, vosaltres ja sou més grans i més forts i no necessiteu que us vigilem tant d’a prop però, tot i així, sempre cal que guardem la formació.

Me l’he quedat mirant amb cara d’estaquirot i quan m’ha demanat si l’havia entès he dit:

—Sí, i tant! El que no entenc és perquè ningú no m’ho havia explicat abans.

—És que normalment els nostres gens ja porten aquesta informació i tot el que jo he de fer és procurar que les vostres ales agafin les forces necessàries per poder afrontar el viatge —m’ha dit.

Vaja, he pensat, els meus gens estan desinformats. M’he posat a la feina amb coratge per corregir el defecte biològic i, quan sigui el moment, poder transmetre adequadament a la meva descendència les referències pròpies d’una grua com cal.

L’últim vol (Carme Marquès)

Ja totes han reprès el vol acomboiades per una gran cridòria. Són tantes les amigues que marxen... i jo aquí, em quedaré sol gaudint d’aquesta terra que m’estimo. És tan bonic aquest parc. Els arbres encara curulls de fulles, també conserven alguna que altra flor. La gent que en té cura ha penjat unes petites casetes de fusta on podré aixoplugar-me quan arribi l’hivern.

Quan els dies s’escurcin i les nits s’allarguin, arraulit sota les plomes estarrufades pensaré en els dies radiants quan el sol lluïa esplèndid quan amb les companyes volàvem tot el dia. Aleshores tenia un cor tant fort com la locomotora d’un tren.

Encara no heu endevinat qui sóc? Sóc un colibrí. Recordo quan arribàrem del sud. Com un núvol, vàrem aparèixer. Érem tants que el cel va enfosquir-se. Alegres, despreocupats i famolencs libarem el nèctar d’aquell bé de Déu que se’ns oferia al ulls.

Hi havia tota classe de flors: lliris, margarites, dàlies, crisantems, gessamins...

A passat el temps i s’ha endut la primavera, quasi bé l’estiu i vet ací que és hora de retornar cap al sud, més jo no en tinc ganes, m’hi trobo a gust en aquest lloc. A més a més m’he tornat mandrós, potser que demà quan tots hagin marxat, una llàgrima rodolarà dels meus ulls fins al bec i fent un sospir l’engoliré i refilaré una nota trista.

Penso que l‘estiu ha estat bo i la companyia immillorable; he gaudit al límit del què he tingut a l’abast. He cantat els dies lluminosos i he plorat els tristos.

Ara les veig fent una última passada. Després enfilaran la formació programada i formaran una ve baixa perfecta i, ara l’una ara l’altra, per torns, encapçalaran la formació fent parades per descansar fins a arribar al destí que les empeny.