dilluns, 19 de gener de 2015

Jo, la pluja (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny
Sóc la PLUJA, tan desitjada, tan enyorada, tan temuda! Sóc la reina del planeta Terra, sense mi no hi hauria VIDA. Quan em retardo, tothom prega per mi; quan arribo, tot és alegria. Encara que, alguna vegada, passo de la ratlla, com ara amb els monsons, a l'Índia, quan moltes persones han de deixar les seves cases per culpa de les inundacions...
Per una banda tinc molt bona fama, però, per una altra, fins i tot em tracten d'assassina. Entre poc i massa!
Ara us explicaré una anècdota, un fet real, on jo sóc la protagonista.
Hi havia una vegada un home bo, treballador, intel·ligent, casat i amb una filla de vuit anys. Li agradava molt anar a buscar bolets i era molt bon boletaire, els coneixia molt bé pel nom i sabia quins eren bons per a menjar i quins eren nocius. Ara en dirien un “caça bolets”.
Un diumenge d'últims d'octubre, varen sortir de casa a l'alba, ben equipats de cistells i... de paraigües, encara que el dia era molt clar. Anaven a peu, des de casa, fins als boscos de l'Arrabassada. Això d'agafar paraigua era un costum seu, el feien servir de bastó per a pujar i baixar els pendents del bosc i per a burxar la pinassa i la molsa, per a trobar els bolets amagats. I si plovia, el tenien ben a punt.
Quan van deixar la carretera per enfilar el bosc, passat el Casino, es van trobar amb un grupet d'homes i dones, deu o dotze, també amb els seus cistells, que pujaven per un altre caminoi.
En veure els meus amics, van esclatar a riure, burlant-se dels paraigües que lluïen. Les rialles els van acompanyar fins que els van perdre de vista dins del frondós bosc. El nostre home no es va immutar, la dona sí que els va engegar quatre insults que es van perdre en la distància. La nena, entretinguda amb el bé de Déu de plantes i flors boscanes, ni s'hi va fixar.
Van seguir el camí que portava a l'indret del bosc que en deien “la mina”, que només coneixien ell i els seus germans, per l'abundor de rovellons que sempre hi trobaven.
Ben aviat van omplir els tres cistells, dos de grossos i un de petit, amb molts rovellons, pinetells, llenegues, ous de reig, rossinyols, surenys, carlets, peus de rata...
Al cap d'un parell d'hores, el sol va començar a enfosquir-se, els núvols petits anaven creixent pel cel, fins llavors ben blau. Els nostres amics es van asseure en una clariana i van menjar el seu pa amb tomàquet, la botifarra i el pernil, tot regat pel vi negre de la bóta petita que carregava l'home i després unes pomes vermelletes.
I, sense avisar, vaig arribar JO, fina, fineta, caient de mica en mica per les branques dels pins, dels roures, de les mates i matolls i damunt dels bolets petits que els nostres amics havien deixat perquè creixessin, com feien sempre. Algun solitari raig de sol feia lluir, encara, com mai, les cireretes d'arboç.
Els meus amics, protegits pels fidels paraigües, van retornar a la carretera, al mateix temps que ho feia aquell grup mal educat que havien trobat en arribar, feia unes hores.
—Què me'n dieu, ara, dels nostres paraigües? —els va engegar l'home— Nosaltres ben protegits i vosaltres xops com uns peixos!
Silenci sepulcral entre la colla mullada, mentre desapareixien corrents, fent brandar els seus cistells, més plens d'aigua bruta (que també m'hi torno, quan vull) que de bolets.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada