“Heu pujat en un
penya-segat per contemplar el mar. De sobte, des de l'aigua, us arriba una veu
que us crida pel vostre nom.” Aquest és el títol dels deures d'aquest dilluns i
només em queda el matí per a fer-los i aquí, a la platja, tot són converses,
rialles, xiscles dels nens que es banyen i una musicota que ve d'un berenador
de mala mort d'ací mateix.
No hi ha manera de concentrar-me i pujo en un penya-segat des d'on puc
contemplar la bellesa del mar en tota la seva magnitud. Poso damunt d'una roca
plana el bloc, obert per un full en blanc, i a la mà el bolígraf, a punt de
rebre la inspiració.
De sobte, sento una veu que em crida pel meu nom: “Montserrat...” La
veu ve del mar i primer em quedo sorpresa, després espantada… “Montserrat...”
repeteix.
No puc pas resistir-me, ho deixo tot i salto al buit.
Xaf! Quina sotragada! Els meus peus toquen fons i em veig caminant
damunt la sorra del sòl, ben dreta i respirant sense cap dificultat dins
l'aigua salada. Al voltant meu, peixos de tots colors i… sirenes. Sí, sirenes,
amb els seus cabells d'or i cues d'argent.
Se me n'acosten dues, boniques, somrients, m'agafen cada una per un
braç i em diuen: “Vine, vine, que veuràs el que mai no t'has pogut imaginar.”
I em porten davant d'un tron, fet en una roca viva, on hi ha assegut el
Rei Neptú, envoltat de sirenes, peixos, pops, plantes i flors aquàtiques i de
tres personatges que també porten corones d'or als seus caps venerables. Un, de
llarga barba blanca; el segon, ros com un fil d'or i el tercer, amb tota la
seva bellesa bruna.
—Sou els tres Reis d'Orient, oi? —pregunto embadalida.
—Sí, Montserrat, ho som i estem molt contents de veure't al nostre
habitatge d'estiu. D'ací no en sortim fins a primers de gener de cada any. Les
nostres amigues, les sirenes, t'ho explicaran amb tots els detalls.
I una dotzena de les més boniques em fan entrar en una cova on hi ha
joguines de tota mena.
—Veus?, nosaltres, al gener, ens transformem en patges dels tres Reis
d'Orient i pugem a la superfície ben disfressades, amb tots els joguets que et
pots imaginar, i els repartim als nens que han somniat amb els Reis durant tot
l'any… I també portem obsequis a les persones grans que ens recorden —diu la
més rosseta.
—Sí, ens repartim per ciutats i pobles. Aquí et presentem les de
Barcelona-ciutat, una per a cada barri —continua la pèl-roja.
—Mira, la sirena del Guinardó, la que té cura d'un Taller d'Escriptura
que hi ha i que s'encarrega d'omplir de lletres els cervells d'unes quantes
dones, que les transformen en narracions, prosa poètica, versos... —diu la més
moreneta.
—Oh, oh! Quina meravella! —contesto jo, una mica desconcertada però
contenta.
Al mateix temps, el meu cos se sent cansat, els ulls se'm tanquen...
M'envaeix la son... No sé quanta estona dormo, però els raigs del sol arriben
al penya-segat, on em retrobo, des d'on es veu com es pon el sol. Em desperto
amb un calfred. Què veig? Als meus peus, el mar, amb la resplendor de l'hora
que el sol s'amaga... Damunt la roca plana, el bloc, obert per la pàgina en
blanc...
Els meus ulls, ja acostumats altra vegada a la llum de la superfície,
llegeixen en una lletra clara, arrodonida, desconeguda, unes paraules:
“Heu pujat en un penya-segat…”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada