dilluns, 19 de gener de 2015

Pluja sensible (Carme Marquès)

La història que us contaré transcorre en una terra llunyana, erma, resseca i clivellada pel sol.
En aquest paratge tan poc acollidor hi malvivia un petit poble de pastors.
Tots els dies l’Ananzí caminava un bon tros de sabana per cercar aigua al riu que estava cap a l’est. Caminava arrossegant un bidó més alt que ell. Així un dia rere altre.
El meu pare, el gran nuvolot, passava mandrós i mig adormit per aquelles contrades amb la panxa plena de petites gotes desficioses d’escampar-se. Anava tan distret que no va veure l’Ananzí que arrossegava el bidó.
Jo, que era la més espavilada de les meves germanes, guaitava per un sacsó de la panxa del pare i vaig veure el patir del nen i em vingueren ganes de plorar. Volia ajudar-lo. Pare, pare desperta, mira aquell nen que arrossega un bidó i encara li manca molt per arribar al riu de l’est, si volguessis ara mateix podries fer que plogués i omplir la bassa resseca que hi ha aquí sota.
El pare que era un bonàs, li va semblar bona la idea i va obrir la panxa, primer a poc a poc i desprès sense parar fins a deixar la bassa plena a vessar.
Aquell dia va ser el més feliç de la meva vida en veure el nen saltironant sense donar crèdit al miracle de tenir aigua tant a prop de casa. Ja mai més hauria de caminar fins al riu de l’est per trobar-la.
La bassa abastia el poblat de l’ Ananzí on prosperaven els conreus regats amb l’aigua. Les cabres ben alimentades donaven molta llet i les criatures creixien saludables.
Una mica de compassió i generositat pot generar que la gent sigui una mica més feliç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada