La història que us contaré transcorre en
una terra llunyana, erma, resseca i clivellada pel sol.
En aquest
paratge tan poc acollidor hi malvivia un petit poble de pastors.
Tots els dies
l’Ananzí caminava un bon tros de sabana per cercar aigua al riu que estava cap a
l’est. Caminava arrossegant un bidó més alt que ell. Així un dia rere altre.
El meu pare, el
gran nuvolot, passava mandrós i mig adormit per aquelles contrades amb la panxa
plena de petites gotes desficioses d’escampar-se. Anava tan distret que no va
veure l’Ananzí que arrossegava el bidó.
Jo, que era la
més espavilada de les meves germanes, guaitava per un sacsó de la panxa del
pare i vaig veure el patir del nen i em vingueren ganes de plorar. Volia
ajudar-lo. Pare, pare desperta, mira aquell nen que arrossega un bidó i encara
li manca molt per arribar al riu de l’est, si volguessis ara mateix podries fer
que plogués i omplir la bassa resseca que hi ha aquí sota.
El pare que era
un bonàs, li va semblar bona la idea i va obrir la panxa, primer a poc a poc i
desprès sense parar fins a deixar la bassa plena a vessar.
Aquell dia va
ser el més feliç de la meva vida en veure el nen saltironant sense donar crèdit
al miracle de tenir aigua tant a prop de casa. Ja mai més hauria de caminar
fins al riu de l’est per trobar-la.
La bassa abastia
el poblat de l’ Ananzí on prosperaven els conreus regats amb l’aigua. Les
cabres ben alimentades donaven molta llet i les criatures creixien saludables.
Una mica de
compassió i generositat pot generar que la gent sigui una mica més feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada