dilluns, 19 de gener de 2015

Diari de la pluja (Antònia García)

Autor: Joan Ayala (joanayalapintures.blogspot.com)
Dilluns, dia 19 de maig.

Aquest matí m'he despertat de bon humor. M'he posat el vestit blavós, m'he pentinat i he sortit a fer un tomb. Com que era l'hora que els nens entren a escola, només he deixat anar un plovisqueig suau, xim, xim, xim..., que no mullés gaire. Després he sortit als camps. Hi havia algunes persones a la zona d'horta que collien enciams i arrencaven cebes. En tenien els cabassos ben plens. Un tractor que anava pel camí de terra els devia anar a buscar. Així que he començat a deixar anar unes gotes, xap, xap, només per avisar. Quan els pagesos ja havien plegat i estaven arribant al poble, m'he deixat anar amb més ganes, he regat els horts, he fet baixar aigua per les canals de les cases, he omplert l'aire d'olor de terra mullada...
Mai no caic a gust de tothom, però. N'hi ha que n'estan contents i si fa temps que no faig acte de presència, fins i tot fan rogatives per demanar que plogui. D'altres, em miren amb mala cara, empipats amb tanta mullena, i m'amenacen amb el puny clos: “Maleïda pluja del dimoni!” Els nens em són amics sempre. Per això he fet una bona xafegada, ploc, ploc, ploc!, perquè en sortir d'escola tinguin basses on xipollejar, xaf!, xaf!, i embrutar-se de fang les sabates i la roba. I n'estan, de contents!
Avui he fet una bona obra. Potser hauria de dir una bona obra sentimental. I és que sóc una romàntica, no me'n sé estar. A primera hora de la tarda em passejava pels carrers cantant les meves cançons, tamborinejant sobre els vidres de les finestres, quan he vist la Fineta, xopa, ben xopa, com una gallina mullada, caminant apressada de sota d'un balcó a sota d'un altre. Per la seva expressió he endevinat que se sentia sola. Aleshores he posat en joc la meva estratègia. He fet caure l'aigua a bots i barrals per tal que ella no gosés moure's d'un portal. Mentrestant, s'acostava per l'altre cap de carrer en Vador, el xicot més trempat del barri, ben proveït d'un ample paraigua. Quan ha estat a l'alçada de la noia, jo he deixat anar una cortina d'aigua, clop!, clop!, clop!, amb tota la meva energia. Llavors ell l'ha vista i, és clar, s'ha ofert gentilment a aixoplugar-la fins a casa. La resta, ja és d'imaginar... Tan juntets, a sota del paraigua... Sóc una bona aliada dels amants, jo.
Després, cap al tard, ha vingut la gropada: uns núvols negres, negres, han anat a trompada seca, fent saltar espurnes i llampecs. Els llamps sortien disparats i els trons esporuguien el més valent. “És Sant Pere, que fa moure els mobles!”, deia algun avi. I tothom qui ha pogut s'ha tancat a casa. Però jo he continuat pels camps i pels carrers, regalimant pertot, omplint les torrenteres, fent fressa, inflant el riu, senyorejant per tota la contrada fins que, a la nit, ja n'he tingut prou. He parat de caure sobre la terra i me n'he anat cap a casa. “Adéu-siau, que és tard i vol ploure!”, diria alguna àvia, amiga de les dites populars.
I ara estic molt cansada. He hagut de fer un esforç per escriure aquesta pàgina. Em vaig prometre a mi mateixa que escriuria cada dia al meu diari i ho vull complir. Però estic que no m'aguanto dreta. Plego. Me'n vaig a jóc. Demà serà un altre dia. Punt i final.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada