dilluns, 12 de gener de 2015

El meu nom des del mar (Antònia García)

Pujo al penya-segat. Vist des d'allí, l'horitzó és una línia gairebé imperceptible entre el cel i el mar. Molts metres avall, les onades trenquen contra els esculls. No hi ha platja, només roques i el so del mar.
De sobte, una veu sortida de l'aigua crida el meu nom:
—Maria...
Miro avall, sorpresa, i també al meu voltant. Ningú. Estic sola en aquest indret. Potser m'ho he imaginat, que una veu em cridava. De vegades el cervell m'enganya. Cada cop que vinc al penya-segat i miro cap als esculls amagats a tres pams sota l'aigua, allà on va topar l'embarcació d'en Jaume, em sembla que el veig, damunt la coberta, movent els braços, abans de caure al mar...
Però altre cop la veu llança el reclam del meu nom:
—Maria...
Incrèdula, em tapo les orelles amb les mans. Ha de ser la remor de les onades entre els còdols, que sembla estrafer la seva veu. Ressegueixo amb la mirada tota la zona del naufragi. El mar remoreja entre les roques a flor d'aigua abans de l'embat contra la paret vertical.
El meu nom, sorgit de les roques negades, s'enfila per l'espadat, se m'entortolliga i m'aboca perillosament al mar. A baix, les aigües s'obren i es tanquen com una boca àvida i el magnetisme del buit m'atrau. M'hi lliuro. Em deixo anar en caiguda lliure, com una pedra, desferra de mi mateixa des que el vaig perdre.
—Maria...
Em passen pel cervell imatges ràpides... La teva mirada, quan ens vam conèixer... Ja vinc, Jaume, ja vinc! Oh, mare...! El teu somriure... Mare, dóna'm la mà... Se m'acaba el temps! Caic al mar. M'esclafo contra els esculls. M'engoleix un remolí. L'aigua m'omple la boca i m'inunda els pulmons. Per un breu instant veig el color verdós de l'aigua damunt meu. Després el mar s'apodera de mi. La veu que em cridava, calla. El meu nom, esmicolat, sura damunt de les onades...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada