dilluns, 12 de gener de 2015

Hvítserkur (Anna Collado)

Havia vist molts viatjants que s’apropaven al meu petit racó de món, a Òsar, a la península de Vatnsnes, al nord d’Islàndia. Hi venien per veure les foques grises i la roca de Hvítserkur, roca d’origen magmàtic que l’atzar, el vent i el mar havien convertit en una escultura gegant semblant a un rinoceront que beu aigua. La veritat és que els viatjants no em donaven gaire feina, perquè a Islàndia no n’hi havia molts turistes i encara menys que arribessin fins allà. Jo me’ls mirava la major part de l’any des de dins de casa, des de la petita talaia que havia construït per vigilar el mar a les golfes de la meva granja. Des que m’havia jubilat, tot l’exercici que feia era pujar-hi cada matí i subjectar els prismàtics davant dels meus ulls.
La major part dels viatjants s’hi estaven poca estona. El fred i el vent era, fins i tot a l’estiu, insuportable al petit mirador que s’havia construït davant de Hvítserkur. Però aquell home era ben especial. El primer dia que el vaig veure s’hi va estar més d’una hora... No ho puc dir del cert, però recordo que quan el vaig veure tornar em va sorprendre perquè gairebé m’havia oblidat d’ell. Però el més sorprenent és que l’endemà vaig tornar-lo a veure. Anava més ben equipat que el dia abans i s’hi va estar, concretament dues hores i cinquanta-cinc minuts.
Al cinquè dia consecutiu de visita, la curiositat va poder amb mi i el meu reuma i vaig equipar-me bé per anar a conèixer-lo. Així que el vaig veure passar camí de Hvítserkur, vaig anar-li al darrere sense demora. El seu pas era molt més lleuger que el meu, per això no podia perdre temps. Quan vaig arribar al mirador l’home no hi era. En abocar-me a la barana el vaig veure literalment penjat d’una roca observant fixament un petit grup de foques que jeia mandrós a la sorra fosca de la platja aprofitant els pocs raigs de sol que caurien en aquell paratge durant tot el dia.
Li vaig fer un crit pensant que anava a caure: “Horfa út!” (no vaig poder evitar que em sortís l’islandès en aquell crit visceral d’alerta). “Hej!” em va respondre aquell home estrany a mode de salutació danesa. Li vaig preguntar què feia allà penjat i li vaig demanar que anés amb compte, que podia caure. L’home, va començar a pujar lentament per les roques en direcció al mirador.
Tres quarts d’hora més tard, seiem a casa meva i menjàvem Kjötsúpa, la sopa més deliciosa de tota l’illa, la que havia après a preparar quan era un marrec i havia anat perfeccionant amb els anys. Amb la relaxació de l’àpat, aquell viatjant em va explicar la seva història: l’Asbjørn, així es deia, era danès i havia agafat un any sabàtic per recuperar-se de la mort de la seva estimada, l’Ellinor. Necessitava abandonar casa seva per una temporada i abstreure’s de la dura realitat. Havia decidit viatjar a la veïna Islàndia, per descobrir les meravelles d’aquella terra fascinant. Però la visita a Hvítserkur l’havia trasbalsat. S’hi havia apropat per visitar el rinoceront de pedra i, mentre el contemplava, va sentir una veu que cridava: “Asbjørn... Asbjørn, estimat...”. Al començament va pensar que el vent li estava jugant una mala passada, però al cap d’un moment va tornar a sentir la veu: “Asbjørn... T’he trobat a faltar...”. Després va venir el silenci i el fred va obligar-lo a marxar.
Va retornar l’endemà i l’altre i l’altre... Cada dia sentia la veu que cridava “Asbjørn...” i cada dia n’anava perfilant més l’origen. Finalment havia arribat a una conclusió: l’Ellinor, reencarnada en foca grisa, el cridava perquè es reunís amb ella. Quan em va dir això no vaig saber gaire bé com reaccionar. Si bé al començament se’m va escapar el riure, de seguida vaig adonar-me que el viatjant no feia broma. Llavors vaig desplegar tota la diplomàcia de què vaig ser capaç per mirar de fer-li entendre, sense faltar-li al respecte, que allò que deia no tenia ni cap ni peus. L’Asbjørn va marxar a mitja tarda sense que jo l’hagués pogut convèncer que les coses no eren com ell pensava i que la tristesa de la pèrdua de l’Ellinor potser li estava ennuvolant el cervell.
L’endemà, el vaig veure camí de Hvítserkur. Tres hores més tard, preocupat, el vaig anar a buscar. Al mirador no hi era, a la roca tampoc. On sí que el vaig descobrir va ser ajagut entre el grup de foques grises a la platja. Vaig cridar-lo des del mirador, però no em va respondre. Quan el sol se’n va anar, tot el grup, incloent l’Asbjørn, van desfilar parsimoniosament cap a l’aigua. Vaig deixar-me la poca veu que em quedava cridant el seu nom, però no en vaig obtenir cap resposta i les meves cames no em permetien anar a rescatar-lo.
Vaig tornar cap a casa tan de pressa com vaig poder i li vaig explicar a l’Ástríður, la meva dona:
—Hem de fer alguna cosa, hem d’avisar a la policia, que vingui a rescatar-lo.
—Calla, boig! —va dir l’Ástríður— Acabaré tapiant la porta de les golfes. Tant mirar el mar se t’està aigualint el cervell!
L’endemà, d’amagat de l’Ástríður vaig sortir de casa per anar fins al mirador. A la platja m’hi vaig trobar el grup de foques grises. Em va semblar que n’hi havia una més que de costum. Quan ja me n’anava, una veu va murmurar: “Arnór...”. Vaig aturar-me i vaig parar l’orella: “Arnór... No t’amoïnis per mi... Ara torno a ser feliç”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada