dilluns, 12 de gener de 2015

Allà on aneu, amics (Núria Soler)

Valia la pena, l’esforç! Com m’ha costat arribar fins aquí, les meves cames fa temps que han deixat de ser el que eren.
La vista és magnífica, tal i com la recordava. Als meus peus l’espadat amb el mar al fons tacat d’illots rocosos que frenen l’embat del mar quan bufa el garbí. M’he assegut tan a prop del buit com n’he estat capaç. Darrere meu, el bosc de pins pinyoners, de murtres, de semprevives de ginebrons, me n’obsequia les flaires. Als peus, el mar. El meu mar que no para mai quiet, no en sap gens de quietuds. Alguna vegada vol parlar de calma però no en sap d’estar-se quiet. És immensa l’extensió blava que tinc als peus i, entre el silenci, sento els batecs de les onades que trenquen contra les roques.
De cop una veu:
—Núria, Núria... —Tinc un ensurt. Qui em crida? Miro al meu voltant... Ningú. De nou:— Núria, Núria...
Ah! És aquí, just sota meu, al capdamunt de la roca que tinc sota els peus.
—Òndia, Torrent —li dic— no t’havia vist. Que et tiraràs? Encara t’hi atreveixes? Ets molt valent!
Es llança i aquesta vegada fa el salt de l’àngel i el fa perfecte. Quan treu el cap l’aplaudeixo i riu.
—Com és que no has baixat a banyar-te? —em demana— Allà hi són tots: en Molina i el seu amic mecànic, en Peiró i l’Elisa, En Joan, la Conxita i la nena. Ell, no el veus? Sempre de cap per avall, un dia se’l trencarà contra les roques!
—No, home, no! Ho domina això de fer la vertical, encara recordo el dia que ho va fer sobre els meus genolls mentre jo l’aguantava per les espatlles. Vaig estar tant contenta com si l’hagués feta jo, la vertical.
»Ara ja no vinc, l’esquena ja no es vincla com abans, els genolls fan figa i saltar per les roques em resulta impossible. Quan vagis cap allà els saludes de part meva, des d’aquí no els distingeixo però els recordo bé. Mai no podré oblidar les capbussades per atrapar ”urissos” i com ens els menjàvem acabats de sortir de l’aigua. Els obríem amb una navalla i tenien tot el gust del mar. Mai més no n’he menjat.
—Bé, doncs, em torno a tirar en honor teu i els donaré records, els diré que et saludin amb la mà.
—Gràcies, Torrent. I vés amb compte!
Es torna a llançar, aquesta vegada de peus i l’aigua ni se n’adona que hi ha entrat. Jo em quedo mirant com se’n va nedant cap a la raconada on ens estàvem. Miro enllà i no veig cap mà que s’alci per saludar-me, potser ja no em recorden, penso.
Un aire fresc em retorna, m’adono que el dia cau i el garbí ha mogut el mar. Miro cap a les meves roques i no hi veig ningú.
No, no hi ha ningú. En Molina i el seu amic mecànic són morts, en Peiró també, l’Elisa no ho sé. En Joan, la Conxita i la nena no, per Nadal ens felicitem. En Torrent sí, ell, el més jove, el més valent, és mort. M’ho van dir l’any passat, un infart.

Tots vosaltres, amics, heu de saber que les estones compartides van ser, potser, les més agradables que he passat. Potser pel mar, potser pels ”urissos”, pels salts, per les nadades però sobretot per la vostra companyia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada