Una vegada era una
casa que vivia en un entorn format per uns grups d'arbres, uns prats i uns
humans que des de dalt dels arbres feien cadireta amb les mans i així
l'aixoplugaven. Tenia dues germanes més petites, la caseta del gos i la caseta
de les nines.
Cada matí la casa obria els ulls-finestres i la porta-boca per tal que
el vent fes un tomb per les sales i dependències. El gos sortia de la caseta,
situada al porxo, i feia una visita als arbres. Com que tenia tres parells de
potes llargues i primes, amb els artells amb uns ganxos per enfilar-se als
arbres, arribava fins als humans, que li feien moixaines. Després entrava a la
casa i bordava per despertar les nines i fer-les sortir de la seva caseta.
Era al ple de l'hivern i la casa ho anava preparant tot per celebrar el
solstici que s'acostava. Era costum guarnir les dependències amb boix grèvol,
penjar ramellets de vesc i escampar fulles d'eucaliptus per perfumar l'ambient.
El sol es feia vellet i cada vegada curtejaven més les visites que feia a la
terra. De totes maneres, arribat que fos el solstici, tornaria a allargar
generosament el do de la llum i l'escalfor, cosa que tots esperaven amb delit.
Però mals aires bufaven, aquell hivern, per a la casa i el seu entorn.
Una promotora s'havia fixat en ella i en els seus rodals i va començar a fer
mans i mànigues per quedar-s'ho tot, arranar-ho i convertir-ho en un complex
que li representés molts guanys. Les grues de paper, així que se'n van adonar,
van donar l'alarma. “Cuiteu, cuiteu!”, van dir a la casa, “busqueu-hi solució
aviat o de vosaltres no se'n cantarà ni gall ni gallina!”
La pobra casa, molt espantada, va buscar ajuda per tot arreu abans que
la pèrfida promotora, acompanyada dels seus ginys mecànics d'esmolades dents i
potents punys percussors no posés en pràctica aquelles males intencions. Però
no trobava ningú que li pogués donar un cop de mà i les casetes germanes seves
i els humans que vivien als arbres estaven desolats, igual que ella.
Llavors les grues de paper, per ajudar-la, van batre fortament les ales
i van anar lluny, lluny... Van trobar un indret d'allò més aspre i van tenir
una idea lluminosa. Van prendre unes quantes fotografies amb la càmera i van
tornar corrents cap a la casa per explicar-li el que havien pensat.
Aleshores la casa anà a un mercat de noves tecnologies, va llogar una
pantalla gegant i la va instal·lar davant del seu entorn. Un cop que amb el
llapis de memòria va haver introduït les imatges que havien pres les grues, va
fer la prova, i... Visca! Allò podia ser la solució!
El dia que la promotora va enviar els seus especialistes perquè fessin
l'informe i el programa d'actuació per a realitzar les obres, aquests només van
veure un espai desèrtic on no hi vivien ni les sargantanes. No s'adonaren que
eren les imatges de la gran pantalla que camuflava l'entorn real. I, és clar,
el dictamen fou negatiu: allí no valia la pena de construir-hi res. La
promotora es va quedar parada. També va anar a veure-ho. Davant d'aquell panorama
va obrir uns ulls com unes albergínies. I no es va poder explicar com era que
allí on primer havia vist uns arbres, uns prats i una casa, en tant poc temps
s'hagués convertit en un desert que feia feredat. O sigui que se'n va haver
d'anar, remugant i amb la cua entre cames.
Tot l'entorn va celebrar l'èxit amb gran gatzara. Res no aniria a
terra, podien estar tranquils i continuar vivint al mateix lloc.
Els preparatius per al solstici van continuar. El gos expressava la
seva alegria amb lladrucs musicals mentre fabricava guarniments amb els tres
parells de potes. Les nines adornaven amb flors la façana de la seva caseta i
penjaven cascavells del sostre de les sales. La neu omplia de cristalls els
vidres de tota la casa. Les estrelles petites baixaven del cel per gronxar-se
entre les branques dels arbres. A l'avet, li florien tot de paquetets
d'obsequis. Els humans feien sonar violins i simbombes mentre les grues de
paper dansaven.
Al matí del solstici, el sol-infant trencà la ratlla de l'horitzó, va
obrir les manetes i escampà un bé de Déu de raigs d'or que tenyiren tota la
contrada. Tothom ho va celebrar amb grans crits d'alegria. La casa va fer una
abraçada als arbres i als humans, a les seves germanes, les casetes del gos i
de les nines, i sobretot, a les grues, gràcies a les quals s'havien salvat de
l'escomesa de la promotora. I per anys i panys van poder celebrar solsticis
d'hivern tan joiosos com aquell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada