dilluns, 15 de desembre de 2014

Solstici d’hivern. Conte surrealista (Antònia García)

Una vegada era una casa que vivia en un entorn format per uns grups d'arbres, uns prats i uns humans que des de dalt dels arbres feien cadireta amb les mans i així l'aixoplugaven. Tenia dues germanes més petites, la caseta del gos i la caseta de les nines.
Cada matí la casa obria els ulls-finestres i la porta-boca per tal que el vent fes un tomb per les sales i dependències. El gos sortia de la caseta, situada al porxo, i feia una visita als arbres. Com que tenia tres parells de potes llargues i primes, amb els artells amb uns ganxos per enfilar-se als arbres, arribava fins als humans, que li feien moixaines. Després entrava a la casa i bordava per despertar les nines i fer-les sortir de la seva caseta.
Era al ple de l'hivern i la casa ho anava preparant tot per celebrar el solstici que s'acostava. Era costum guarnir les dependències amb boix grèvol, penjar ramellets de vesc i escampar fulles d'eucaliptus per perfumar l'ambient. El sol es feia vellet i cada vegada curtejaven més les visites que feia a la terra. De totes maneres, arribat que fos el solstici, tornaria a allargar generosament el do de la llum i l'escalfor, cosa que tots esperaven amb delit.
Però mals aires bufaven, aquell hivern, per a la casa i el seu entorn. Una promotora s'havia fixat en ella i en els seus rodals i va començar a fer mans i mànigues per quedar-s'ho tot, arranar-ho i convertir-ho en un complex que li representés molts guanys. Les grues de paper, així que se'n van adonar, van donar l'alarma. “Cuiteu, cuiteu!”, van dir a la casa, “busqueu-hi solució aviat o de vosaltres no se'n cantarà ni gall ni gallina!”
La pobra casa, molt espantada, va buscar ajuda per tot arreu abans que la pèrfida promotora, acompanyada dels seus ginys mecànics d'esmolades dents i potents punys percussors no posés en pràctica aquelles males intencions. Però no trobava ningú que li pogués donar un cop de mà i les casetes germanes seves i els humans que vivien als arbres estaven desolats, igual que ella.
Llavors les grues de paper, per ajudar-la, van batre fortament les ales i van anar lluny, lluny... Van trobar un indret d'allò més aspre i van tenir una idea lluminosa. Van prendre unes quantes fotografies amb la càmera i van tornar corrents cap a la casa per explicar-li el que havien pensat.
Aleshores la casa anà a un mercat de noves tecnologies, va llogar una pantalla gegant i la va instal·lar davant del seu entorn. Un cop que amb el llapis de memòria va haver introduït les imatges que havien pres les grues, va fer la prova, i... Visca! Allò podia ser la solució!
El dia que la promotora va enviar els seus especialistes perquè fessin l'informe i el programa d'actuació per a realitzar les obres, aquests només van veure un espai desèrtic on no hi vivien ni les sargantanes. No s'adonaren que eren les imatges de la gran pantalla que camuflava l'entorn real. I, és clar, el dictamen fou negatiu: allí no valia la pena de construir-hi res. La promotora es va quedar parada. També va anar a veure-ho. Davant d'aquell panorama va obrir uns ulls com unes albergínies. I no es va poder explicar com era que allí on primer havia vist uns arbres, uns prats i una casa, en tant poc temps s'hagués convertit en un desert que feia feredat. O sigui que se'n va haver d'anar, remugant i amb la cua entre cames.
Tot l'entorn va celebrar l'èxit amb gran gatzara. Res no aniria a terra, podien estar tranquils i continuar vivint al mateix lloc.
Els preparatius per al solstici van continuar. El gos expressava la seva alegria amb lladrucs musicals mentre fabricava guarniments amb els tres parells de potes. Les nines adornaven amb flors la façana de la seva caseta i penjaven cascavells del sostre de les sales. La neu omplia de cristalls els vidres de tota la casa. Les estrelles petites baixaven del cel per gronxar-se entre les branques dels arbres. A l'avet, li florien tot de paquetets d'obsequis. Els humans feien sonar violins i simbombes mentre les grues de paper dansaven.
Al matí del solstici, el sol-infant trencà la ratlla de l'horitzó, va obrir les manetes i escampà un bé de Déu de raigs d'or que tenyiren tota la contrada. Tothom ho va celebrar amb grans crits d'alegria. La casa va fer una abraçada als arbres i als humans, a les seves germanes, les casetes del gos i de les nines, i sobretot, a les grues, gràcies a les quals s'havien salvat de l'escomesa de la promotora. I per anys i panys van poder celebrar solsticis d'hivern tan joiosos com aquell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada