dilluns, 15 de desembre de 2014

Ai, aquells Nadals (Carme Marquès)

En un poblet de la Serra de les Alpujarres, principis del S. 20
És el mes de desembre i fa molt fred. Més el cor d’aquella gent bull d’il·lusió pensant en las properes festes de Nadal, que ells celebren com el naixement del fill de Déu.
Són gent senzilla, creients de bona fe i seguidors d’ancestrals costums conservats a través del temps com una tradició que cal preservar. De moment no hi ha cap contaminació que vingui de fora; la vida allí és monòtona sense grans alts ni baixos. Només les campanades de la torre de l’església assenyalen els esdeveniments que canvien el ritme de la gent. Quan toquen a morts els sons són tristos i s’allarguen com un plor irreprimible. Quan assenyalen la vinguda d’un nou ésser sonen alegres escampant per tota la serralada el triomf d’una nova vida.
En ambdós casos la gent s’arrauleix a l’ entorn de la família i els acompanya en el dolor de la pèrdua del ser estimat i en l’alegria quan neix un infant.
Les festes tradicionals alteren el ritme de la gent: la canalla està més bellugadissa i, les dones que són l’ànima de totes les festivitats, es preparen per poder parar la taula amb tota mena de menges i llaminadures que elles cuinen seguint formules antigues.
Aquests dies festius, fan ronda, mantenen el costum de passar per casa de familiars i amics i tastar les llepolies tradicionals acompanyades d’una copeta de vi ranci.
Després, per l’àpat de Nadal, cadascú a casa seva.
A la missa del Gall tothom hi va. La petita església llueix esplèndida. S’hi ha esmerçat el jovent encarregat del muntatge del pessebre. Han sortit a la muntanya han recollit branques i molsa per decorar-lo.
La nit de Reis, quina bogeria, la canalla esvalotada no para quieta. Estan excitats i atemorits, saben que els Reis Macs són implacables, castiguen les males accions i premien la bondat.
Segons com sigui la consciència de cadascú el son serà plàcid o agitat.
Hi ha una casa ocupada per una família nombrosa, són quatre germans, els dos més grans estan atemorits. La nit de Reis no dormiran, vetllaran atents a qualssevol soroll. Durant la vigília escoltaran uns cops a la teulada que els farà tremolar de por; “son els Reis diu al nen a sa germana”. I tots dos amagaran el cap sota el coixí.
A l’endemà quan surtin del llit i posin els peus a terra trepitjaran tot de caramels que els han deixat els Reis i senzilles joguines que els faran feliços.
El relat NO ha estat ni fantasiós, original ni surrealista com demanava la contrasenya, SI NO, un record estimat sortit del cor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada