En un poblet de la Serra de les
Alpujarres, principis del S. 20
És el mes de
desembre i fa molt fred. Més el cor d’aquella gent bull d’il·lusió pensant en
las properes festes de Nadal, que ells celebren com el naixement del fill de Déu.
Són gent
senzilla, creients de bona fe i seguidors d’ancestrals costums conservats a través
del temps com una tradició que cal preservar. De moment no hi ha cap
contaminació que vingui de fora; la vida allí és monòtona sense grans alts ni
baixos. Només les campanades de la torre de l’església assenyalen els
esdeveniments que canvien el ritme de la gent. Quan toquen a morts els sons són
tristos i s’allarguen com un plor irreprimible. Quan assenyalen la vinguda d’un
nou ésser sonen alegres escampant per tota la serralada el triomf d’una nova
vida.
En ambdós casos
la gent s’arrauleix a l’ entorn de la família i els acompanya en el dolor de la
pèrdua del ser estimat i en l’alegria quan neix un infant.
Les festes
tradicionals alteren el ritme de la gent: la canalla està més bellugadissa i,
les dones que són l’ànima de totes les festivitats, es preparen per poder parar
la taula amb tota mena de menges i llaminadures que elles cuinen seguint formules
antigues.
Aquests dies
festius, fan ronda, mantenen el costum de passar per casa de familiars i amics
i tastar les llepolies tradicionals acompanyades d’una copeta de vi ranci.
Després, per
l’àpat de Nadal, cadascú a casa seva.
A la missa del
Gall tothom hi va. La petita església llueix esplèndida. S’hi ha esmerçat el
jovent encarregat del muntatge del pessebre. Han sortit a la muntanya han
recollit branques i molsa per decorar-lo.
La nit de Reis, quina
bogeria, la canalla esvalotada no para quieta. Estan excitats i atemorits,
saben que els Reis Macs són implacables, castiguen les males accions i premien
la bondat.
Segons com sigui
la consciència de cadascú el son serà plàcid o agitat.
Hi ha una casa
ocupada per una família nombrosa, són quatre germans, els dos més grans estan
atemorits. La nit de Reis no dormiran, vetllaran atents a qualssevol soroll.
Durant la vigília escoltaran uns cops a la teulada que els farà tremolar de
por; “son els Reis diu al nen a sa germana”. I tots dos amagaran el cap sota el
coixí.
A l’endemà quan
surtin del llit i posin els peus a terra trepitjaran tot de caramels que els
han deixat els Reis i senzilles joguines que els faran feliços.
El relat NO ha
estat ni fantasiós, original ni surrealista com demanava la contrasenya, SI NO,
un record estimat sortit del cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada