La grip sorda (Anna Collado)

Els primers infectats van passar desapercebuts, però quan hi va haver com a mínim un membre amb els símptomes de l’epidèmia a cada família, la gent va començar a amoïnar-se i les autoritats van haver de reaccionar.

Al principi les farmàcies van fer l’agost venent medicaments per desfer els taps de les orelles, però aviat es va comprovar que no servien per a res. Les pistoles d’aigua calenta dels CAP van esdevenir inútils enfront d’aquelles obstruccions tant arrelades que arribaven a deixar sords els pacients. Tothom sabia de remeis casolans per fer front als taps de cera: “Fes una paperina amb paper de diari, posa-la dins l’orella i cala-hi foc a la part ampla, veuràs com se soluciona”; aigua oxigenada, peres de goma... res no podia amb els taps i cada cop eren més els que deixaven de sentir. Fins i tot els metges que havien de posar-hi remei es van tornar completament sords.

Amb l’enrenou de la sordesa col·lectiva, el Nadal va passar a segon terme. Tothom estava amoïnat i prou ocupat per fer-se entendre o entendre’s amb els demés i ningú no pensava en Nadal, ni Sant Esteve, ni Cap d’Any, ni Reis. Els comerciants estaven desesperats. No venien res! Quin Nadal més desastrós, a més de sords som pobres... Això és una ruïna!

Les escoles de llengua de signes van començar a oferir cursos exprés de llengua de signes i els intèrprets d’aquesta llengua van haver de fer hores extres per ajudar a tirar el país endavant i fer, si més no, que els polítics arribessin a entendre’s. Aquelles setmanes es va utilitzar més tinta de bolígraf de la que s’havia fet servir en els darrers vuit anys. Moltes persones utilitzaven el Whatsapp per parlar, encara que fossin l’un davant de l’altre. “T’estimo”, li escrivia un noi a la seva xicota, seguit d’una carona petonera i un cor. La noia responia amb una cara vergonyosa i un “Jo també”. I, seguidament, la parella deixava els mòbils damunt la taula i passaven a comunicar-se amb accions per les que no necessitaven paraules.

Amb la societat infectada pràcticament al 100%, els comerciants revolucionats, els intèrprets de signes a punt de morir d’esgotament i les autoritats absolutament sobrepassades, a algú se li va acudir provar de trobar l’origen de l’epidèmia... potser així, seria possible que tot tornés a la normalitat.

ID 9182140 © Woodooart | Dreamstime.com

Es va convocar un Comitè d’Experts per provar de trobar l’origen del que es va anomenar “la grip sorda”. Experts i expertes en medicina, epidemiologia, otorinolaringologia i algun DJ van trobar-se i van explorar els possibles orígens sense arribar a cap conclusió que pogués ser explicada per signes i convencés a tothom. De tots els experts reunits, només un d’ells, Oriol Sans, havia aconseguit lliurar-se de la plaga i mantenia l’oïda com sempre havia tingut. L’única cosa que el diferenciava de la resta és que havia passat el darrer mes aïllat en una cabana al Pirineu, en un retir personal que solia fer cada any abans de Nadal per no sentir-se tant culpable de l’orgia de gola i consum que estava a punt de perpetrar.

El dia en què es va constituir el Comitè, l’Oriol Sans acabava d’arribar del retir i es va dirigir directament al Palau de la Generalitat on tenia lloc la reunió. Com que la primera jornada va ser maratoniana, en sortir d’allà no va tenir temps de fer res més que anar-se’n cap a casa en un taxi i, en arribar-hi, posar-se a dormir. El segon dia, s’aixecà, es dutxà i tornar a Palau. En arribar, saludà els mossos de l’entrada, el personal de protocol i pujà les escales que el  duien a la Galeria Gòtica. Mentre travessava el Pati dels Tarongers va sentir el carilló. L’home va associar les primeres notes a les següents lletres: “El vint-i-cinc de desembre...” i, automàticament, va deixar de sentir.

Un cop superat els primers instants d’atordiment, va obrir la porta de la sala i gesticulant com millor va saber va fer entendre a la resta del Comitè que s’havia quedat sord. La resta van quedar molt estranyats de la felicitat que desbordava malgrat la tragèdia i li van demanar per què estava tant content.

“Que no us n’adoneu? Ja tinc la resposta! Ha estat la nadala, segur! Algú més de vosaltres recorda estar escoltant una nadala quan es va quedar sord?”, va dir. Tots es van mirar desconcertats i un a un van anar aixecant la mà: “Jo era al supermercat” “Jo al metro” “Jo al cotxe amb la ràdio posada”... En veure totes les mans enlairades, tots van fer un somriure monumental... ara que en sabien l’origen, ja només calia trobar-ne el remei.