dilluns, 1 de desembre de 2014

La noia (Núria Soler)

Mireu-la, tan jove! Tot en ella reflecteix innocència. La mirada vol descobrir quelcom amagat darrere la perfecció. Potser es mira al mirall sense gosar moure’s gaire per por de desfer l’encanteri. No se’n sap avenir de veure el canvi que ha fet d’ahir a avui.
Encara es creia una nena però li han dit que la infantesa s’havia acabat; des d’ara ja és una dona. Li han regalat dues perles per ornar-li les orelles, perles que brillen com li brillen els ulls d’il·lusió, la lluïssor la impressiona ara que li han recollit els cabells en un tocat de dona. Mai no s’havia vist amb els cabells recollits, sempre els duia plens de cintes que s’embolicaven en els rulls esquerps.
No pot desviar la mirada, s’ha quedat embadalida mirant-se però sap que quan torni a la realitat caldrà que pensi com li canviarà la vida. Ja no podrà jugar despreocupadament amb germans i amigues, caldrà que refreni els delits enjogassats. És una dona, s’ha fet gran i encara no sap que vol dir això, no sap que aprendrà a dir només el que escau en cada moment, a callar davant les opinions dels homes, a tornar-se submisa o a fer-ho veure. Encara té la  candidesa reflectida a la mirada, li serà molt difícil adaptar-se als canvis  a què es veurà obligada a fer en aquesta nova etapa i, aquests canvis duraran tant com duri la seva vida.
Aquest esbalaïment davant una realitat nova no canvia els sentiments d’un dia per l’altre, una perla no val una vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada