Fast food restaurant (Antònia García)

La Mary té uns trenta anys, és alta, esvelta; té els cabells negres i du els llavis pintats de color carmí intens, cosa que fa ressaltar més la pal·lidesa del seu rostre. Els pòmuls poc acusats i l'oval del rostre li donen un aire delicat. Vesteix amb elegància, abric verd amb el coll i les vores de les mànigues de color verd quasi negre damunt d'un vestit curt i escotat. Li agraden els contrastos, per això s'ha posat un barret groc, amb ales que s'inclinen avall, sobre les orelles.

És una dona decidida i optimista. Sempre que ha tingut problemes, s'hi ha encarat i ha buscat la manera de sortir-se'n ella sola. Ha treballat dur, des de molt jove, ja que la situació econòmica de la seva família no era gens bona i calia un gran esforç per tirar endavant. Imaginativa i de caràcter emprenedor, ha canviat de feina moltes vegades, des de les jornades esgotadores de la fàbrica fins a la responsabilitat del negoci propi, passant per l'experiència de treballar de cara al públic com a dependenta i de les ocupacions en oficines i despatxos. La vida li ha ensenyat que no cau res, del cel; que cal guanyar a pols cada graó que es puja.

Però ara té un problema greu i veu que no el pot resoldre ella sola. Ha buscat consell i ajuda entre els seus amics i s'ha trobat que les amistats, les que es pensava que eren amistats, no en volen saber res. Es pregunta què ha passat i no en troba la resposta. I doncs?, aquells afalacs, aquells afectes incondicionals... Tot era fals? S'ho diu i s'ho repeteix una vegada i una altra: “Mary Person, què has fet malament? No els has tractat bé, sempre? Per què, ara, se't giren d'esquena?”

Ara la Mary se sent sola, com mai abans no s'hi havia sentit. Sola, frustrada, adolorida. Fa dues hores que ha entrat en un automat, un restaurant de menjar ràpid, d'aquests de màquines expenedores. Havien quedat aquí amb en Henry. “No t'amoïnis, Mary. Vindré a les sis, així que plegui de treballar”, li havia dit el seu amic. Ella ja hi era a tres quarts de sis. Mentre feia temps, havia comprat un tiquet i havia marcat un cafè a la màquina automàtica. Amb la tassa a les mans, s'havia instal·lat a la taula rodona de marbre blanc de prop del finestral. S'havia tret el guant de la mà dreta per agafar la nansa de la tassa. Darrere seu, una fruitera de vidre amb pomes, plàtans i préssecs posava una nota de color a la tenebra del carrer, trencada només per les dues rastelleres de llums dels fanals. Havia començat a beure el cafè calentó, reconfortant, a glopets. I els minuts s'havien anat escolant...

L'automat ha quedat buit, només hi resta la Mary. Fa estones i estones que ha quedat immòbil, amb la tassa buida a la mà, la mirada clavada en un punt indeterminat del marbre. Tant desvalguda se sent que ja ni pensa: té el cervell en blanc. A l'altra banda dels vidres, la nit ho engoleix tot.