dilluns, 22 de desembre de 2014

Malena (Núria Soler)

La Malena va ser una nena amb molts pardalets al cap segons deia la seva àvia. El fet és que va créixer com totes les nenes i nens del seu temps, poc temps a l’escola, justet per aprendre de llegir i escriure. Des de molt petita ja ajudava la mare en les feines de la petita masia on vivien, heretada dels avis paterns, amb poca terra, dues vaques i quatre cabres, un matxo, gallines i, escadusserament un o dos ànecs.
Era treballadora però mentre feia la feina el seu cap era lluny, molt lluny. Traspassava muntanyes, es deixava emportar pel corrent del riu fins arribar al mar i allà embarcava cap a terres imaginades. La seva era una imaginació desbordant plena de tot allò que a casa seva no podien ni somiar.
Va créixer, la Malena, es va tornar una dona gairebé sense haver deixat de ser nena. Tal com creixia ella la masia es tornava petita. Es va sentir atrapada en aquell racó de món i li va venir un mal d’aquells dels quals ningú no en sabia el nom. Un dia va marxar, no es va endur res, ni roba ni menjar. Els pares van donar veus per la contrada però ningú en va poder donar notícia.
Tal com sempre havia imaginat, va caminar muntanya avall fins a trobar un rierol, el va seguir fins que aquest va abocar-se en un de més gran i, aquest més gran en un altre encara més gran i així fins que va arribar al mar.
Uns pescadors la van trobar arraulida dins d’una barca i quan van demanar-li d’on venia ella només deia que volia creuar el mar. Estava molt prima i semblava que no hi era tota. Una bona dona la va acollir uns dies però en veure que continuava amb la seva dèria van indicar-li on es podia dirigir per agafar un vaixell. Però ningú no la va voler embarcar,                què hi havia de fer una dona en un vaixell!
Com que no tenia on anar furtava menjar i dormia en qualsevol racó. Algú la va recollir i la va portar a una casa de mala vida. Allà, primer va fer d’escarràs i després, quan s’adonaren que era bonica, la van posar al servei dels clients. Ballava per a ells danses que mai no havia somiat però que se li van incrustar al peus i la gràcia que hi tenia embadocava els homes. D’aquells fets va quedar prenys i va parir una nena bonica com un sol.
Un dia la nena va desaparèixer, no interessava que hi hagués criatures pel mig. La Malena es desesperà, buscà la nena per tot arreu, mai no la va trobar. El senderi va abandonar-la i, durant força temps va anar d’un poble a un altre demanant per la seva filla. Algú se’n compadia i li donava un mos, un altre la deixava dormir a la pallissa i així, sense saber com va tornar a la masia. Quan els seus pares la van reconèixer no sabien si riure o plorar car la filla havia tornat però ja mai més no va ser com abans.

Cada dia, d’esma, portava la vaca a pasturar. S’entenien bé i mentre l’animal feia la seva ella ballava, ballava fins que queia exhausta. Cada vespre son pare en tornar del tros les recollia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada