 |
| Autora: Montserrat Fortuny |
En un dels seus revolts es troba cara a cara amb el petit estel 67P/T i
es saluden, aquest menut amb una cara una mica trista, cosa que el més gran li
nota de seguida.
—Petit 67P/T, que no et trobes bé, que fas aquesta carona...?
—Ai, magnífic senyor, no gaire, no.
—Què podria fer jo per ajudar-te?
—No crec que pugueu fer-hi res, senyor. Tot va començar quan uns
homínids del planeta blau inventaren un giny, que van batejar amb el nom de
Rosetta, que ha viatjat per l'èter molt de temps fins que ha trobat la meva
ruta i s'ha desprès de la màquina, una espècie d‘aranya anomenada Philae, que
ha aterrat a la meva panxa, amb unes urpes que se m'han clavat a la carn i que,
des de llavors, no em deixen respirar de gust!
—Sí que ho sento, benvolgut 67P/T! Deixa'm pensar, que alguna cosa hi
ha d'haver que et pugui ajudar.
I es fa un silenci mentre el cometa vell reflexiona.
—Ja ho tinc, petit! Has de fer el que et manaré, que jo tinc
experiència de la gent d'aquest planeta tan bel·licós i et podré ajudar. Vine
amb mi.
I, l'un darrere l'altre, emprenen un viatge llarg, de ben bé d'un
parell de mesos, que és el temps que triga el satèl·lit de la Terra, la Lluna,
en fer-li la volta completa dues vegades.
Apareix el planeta blau, radiant i majestuós, amb les seves serralades,
els seus oceans, les seves ciutats… Al jovenet li cau la bava. L'altre li
explica:
—Jo m'hi vaig estar ací un parell de llunes, fa més de dos mil anys una
vegada. Tan a prop que podia copsar les fesomies dels seus habitants, sentir
les seves veus… I sempre més, cada 76 anys, hi torno, però de lluny; vaig
decidir no acostar-m'hi tant mai més, però aquesta volta hi aniràs tu i t'he
d'acompanyar.
Així ho fan, i al moment d'entrar a l'atmosfera, amb la sotragada, es
desprèn la Philae de la pell del 67P/T, amb un gran alleujament per part del
nostre jovenet. Aquesta carcassa cau al mar i s'hi enfonsa, sense fer mal a
ningú.
I tots dos, amb molta por el petit, es van apropant. Desfilen davant
dels seus ulls rius i muntanyes, pobles i ciutats, i arriben en una urbs molt
gran i majestuosa, amb una mar menuda en un costat i serralades per l'altre.
Sense el reflex del sol, passen desapercebuts i poden contemplar cases, carrers
i places i les persones que hi caminen.
Arriben en una plaça que té dos palaus, un en front de l'altre. El que
els fa encuriosir són unes teles de coloraines penjades a les dues façanes,
totes iguals. Una és de color blau marí, amb tot d'estrelletes blanques; una
altra, combina vermell com la sang i groc com l’or i, al damunt, hi té una
estrella blanca sobre el fons blau com el cel. Antigament n’hi havia una
tercera que només era roja i groga, sense cap estel que l'adornés.
El vetust estel diu al jove:
—Mira, el més important és aquesta mena de jardí que hi ha al mig dels
dos palaus: El veus? Hi ha com una espècie d’establia, amb un bou i una mula d’escultura,
al costat d‘un home barbut, dret, i una noia molt bonica, asseguda, amb un nen
acabat de néixer a la falda, molt rosset i molt formós. En diuen figures de
pessebre. També hi ha la reproducció d’un àngel, amb les seves ales blanques,
molt bonicoi. Estan il·luminats per electricitat, que quan volen l’apaguen i
tot queda a les fosques. Podries posar-t’hi tu, a la capçalera de l‘estable,
dia i nit, i la construcció tindria molt més d’èxit, amb un estel de debò al
seu front. Què et sembla? Només t’hi hauràs d’estar fins al dia de Reis, que és
quan els infants reben els regals i llavors el desfan tot, el pessebre.
El novell estel respon que sí, molt entusiasmat, que ho farà amb molt
de gust (tot li va bé des que ha desaparegut el Philae de la seva panxa).
I ja podeu pensar quin èxit té el pessebre de l’Ajuntament, enguany.
L’estel de Natzaret s’ho mira des del firmament, molt satisfet de la
seva bona obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada