dilluns, 1 de desembre de 2014

La noia de la perla (Montserrat Fortuny)

Hola, amics! Ja sé que sóc mundialment coneguda, però encara, per a vosaltres, em vull palesar més. Corria l’any 1665, a la Haia, quan va començar tot.
Ja sabeu que sóc filla del pintor Johannes Vermeer de Delft. L'altre dia em va comparèixer amb una perla. Sí, una preciosa perla en forma de llàgrima, molt grossa. Vaig pensar en la quantitat de diners que li devia haver costat, ell que és tan agarrat…
Però el pare n'està entusiasmat. Quin bé de Déu! A més, va muntada en or, en forma d'arracada i me la va penjar de seguida de l’orella esquerra, per a veure l’efecte, va dir. Quin pes, quina incomoditat!
I ara és l'hora de fer el meu retrat, amb l'arracada posada, i quan ell diu una cosa…!
I ja em teniu a mi, ben asseguda, això sí, però disfressada. M'ha fet posar un turbant per a amagar els meus rínxols rossos, perquè he d'interpretar una noia oriental, més adequada que una europea per a aquesta joia. El llenç fa 44,5 x 39 cm.
La meva cara és arrodonida, blanca, amb les galtes rosades, amb els llavis molt vermells, no gaire fets per als somriures. Els ulls grossos i foscos, no d'aquest color blau descolorit de les meves compatrícies.
El turbant és de seda, d’un blau cel intens, i de la part superior li penja un tros de roba, també de seda, groc daurat, amb petits estampats, que m'arriba a mitja esquena. Una jaqueta de tonalitats brunes i groguenques em fa llum al rostre i, sobretot, resplendeix el coll de la camisa, d’un blanc de neu.
Ah! I la perla… Em fa posar el cap mig girat, perquè la llum del sol que entra per la finestra vagi directa a la joia i la faci brillar més, mostrant-la en tota la seva bellesa.
Jo li dic: “Pare, així…?” I em contesta que sí i que mantingui la boca entreoberta, amb aquest “així”, que m’enriqueix els llavis i que farà el retrat més realista.
Quants dies durarà aquesta meva feina? Vuit o nou? O més? Només sé que acabo cada sessió amb un dolor fort al clatell i a les espatlles i amb la boca ben resseca. Ah, i em trec l'arracada de seguida, que em molesta tanta estona al lòbul de l’orella. I si no me la tragués, ja correria el pare a demanar-me-la, perquè n'està ben enamorat.
I, sabeu què? Que a mi també comença a agradar-me molt, amb el seu tacte tan sedós, amb la llum blanca que reflecteix… Però no la podré tenir mentre ell visqui. Li ho he insinuat i m'ha dit que si la vull, que me la pinti a l’oli…!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada