dilluns, 1 de desembre de 2014

La noia del turbant (Pilar Zabala)

Tot fullejant per enèsima vegada les pàgines d’un llibre d’art, m’he aturat a observar amb atenció la litografia d’un dels quadres del famós pintor holandès Vermeer.
Davant de l'obra anomenada “La noia del turbant”, coneguda també com “La noia de la perla”, no he pogut abstenir-me d’imaginar els molts sentiments que s’amaguen darrere d’aquesta enigmàtica figura.
Els llavis lleugerament oberts semblen dubtar davant la conveniència o no d’iniciar un somrís. El gir del cap i els ulls tan oberts em suggereixen que alguna presència inesperada ha distret el fil dels seus pensaments. A partir d’aquí, la meva història.
La noia es diu Anna, té 17 anys, és la segona de vuit germans i treballa deu hores diàries en un taller d’alta costura per contribuir a sostenir l’economia de la seva humil família.
Entre totes les cosidores del taller, l’Anna és la que té més bona traça a l’hora de projectar i cosir la part més delicada dels vestits. És per això que el seu treball és apreciat i requerit per la majoria de les distingides dames que acudeixen al saló.
Tot i així, els dies de l’Anna transcorren tristos, grisos i pesadament monòtons. No en té prou amb les mostres d’agraïment per la feina ben feta. Ella espera més de la vida. Desitja experimentar la felicitat al costat d’un xicot que l’estimi.
L’Anna sap que no li serà fàcil veure acomplert el seu somni. Ella no té dot per oferir, ni tan sols té roba fina per fer-se un bon vestit. És difícil que algú es fixi en ella.
Amb aquests foscos pensaments, l’Anna es dirigeix cap al vestidor per recollir l’abrigall i el turbant que una dama s’acaba d’emprovar. De sobte s’atura, a punt ha estat de trepitjar l’arracada que és a terra. Amb admiració contempla la lluentor de la perla a les seves mans i després, empesa per la curiositat, se la posa a l’orella. A continuació, abandonant la seva habitual prudència, es posa al damunt l’abrigall satinat i es cobreix el cap amb el sofisticat turbant. La imatge que li retorna el mirall és la d’una desconeguda, res a veure amb el concepte que l’Anna té d’ella mateixa.
De sobte, darrere d’ella, la veu inesperada de l’amo del taller la contorba.
—Vestida així estàs molt bonica, Anna, de debó que m’agrades molt. Si tu vols, jo et puc oferir els millors vestits i et puc convertir en una gran dama... ¿Què hi dius? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada