dilluns, 2 de novembre de 2020

Una aquarel·la de Londres (Antònia García)

 

Volen que pinti una aquarel·la de Londres i que hi surtin totes les coses importants. Estan bé de sal. Els vaig dir: que no ho sabeu, la quantitat de coses importants que té Londres? No m'hi cabran, en aquesta tela. Au, va, tu en saps. Amb quatre pinzellades ens ho faràs veure gairebé tot. Els vaig dir que sí però que no responia del resultat final.


Les primeres pinzellades, tota la part del cel amb color de base blau grisenc. Per a la resta, color beix. Quatre pinzellades, van dir. He d'esperar que s'assequi... I ara continuo. Aquesta pinzellada és l'abadia de Westminster. No hi pot faltar pas, com tampoc hi pot faltar aquesta llarga pinzellada de color d'aigua fosca, zaaass..., el Tàmesi, un riu molt adequat per a suïcidar-se. I aquí el pont i les cases del Parlament... Quan penso en la conspiració de la pólvora, l'any 1605, i que Guy Fawkes va estar a punt de fer volar el Parlament amb tot de gent a dintre... Actualment es commemora amb fogueres, una cosa semblant a les nostres de Sant Joan. Pinzellada de color vermell i de groc encès...! Oh, és clar, el Big Ben! Ning, nang, ning, nang...! Nang, nang ning, nang...! Com es pot pintar, un so?

Ara faig treballar el pinzell amb pintura blanquinosa. La sinistra Torre de Londres... Unes pinzellades negres, negres corbs... zas, zas! Demà continuaré. Ara, a netejar els pinzells.

L'aquarel·la té això, l'has de deixar assecar abans de tornar a pintar a sobre. Mentre torno cap a casa, penso en el Grup de Bloomsbury, Virginia Woolf i tots els altres. Quina colla! Tot de personatges importants, escriptors, pintors, escultors, pensadors... I penso en els personatges de Dickens, David, Oliver... I en passar per aquests carrers dels barris vells, recordo les pel·lícules Els crims del Museu de Cera i Jack l'Esbudellador. Carrers foscos, llambordes que lluen amb la poca llum d'un fanal, el llampec mortal d'un ganivet...! Demà, color vermell de sang als pinzells!

A la meva aquarel·la ja hi és gairebé tot, fins i tot hi he pintat els terribles bombardejos alemanys de la batalla de Londres. Pinzellades de color de cases destruïdes, de morts, de pànic. Línies de pintura que representen el soroll dels avions i de les explosions. Ras, ras, ras, booom...! Ras, ras, booom...! Queden encara moltes coses pendents però he decidit que ja n'hi ha prou. Només unes últimes pinzellades blanquinoses de boira, la great smog, la gran boirum de Londres, de l'any 1952, d'entre el 5 i el 10 de desembre. Una boira blanquinosa, groguenca, verdosa, tòxica, mortal, amb uns quants milers de víctimes. En deien “sopa de pèsols” perquè era igual d'espessa que aquesta sopa. Els meus pinzells van omplint tot el que està representat en la tela. És així com actua la boira: tot resta amagat a sota d'aquest mantell fred, humit, amb una humitat que t'arriba fins al moll dels ossos.

Cap comentari:

Publica un comentari