dilluns, 16 de novembre de 2020

El tirador (Antònia García)

En Ricard era soldat. Formava part d'un escamot que havia de defensar un punt estratègic. Des d'allí controlaven la carretera i el pont. Cadascú al seu lloc, el fusell a les mans. En Ricard no perdia de vista l'espai entre ells i el bosquet que tenien a prop. Llavors, alguna cosa es va moure entre els arbres. “Foc!” va cridar el sergent. En Ricard va prémer el gallet. Els trets van esclafir i van trencar la calma de la tarda. El sergent va manar que anessin a veure què hi havia al bosquet. Era un gos. Les bales d'algun dels trets l'havien tocat de mort. L'animal jeia a terra, immòbil. Tenia al cap un forat sangonós. “És un gos!” va cridar en Ricard. “Torneu a la posició i estigueu atents”, va ordenar el sergent.

Un cop al seu lloc, en Ricard va recordar que, quan era un vailet, havia mort força animals que ni tan sols l'amenaçaven. Ell i d'altres xicots del poble, anaven a caçar conills amb escopetes de perdigons i, una mica més joves, quan encara no tenien escopetes, feien servir mandrons per abatre perdius, ocells i el que podien.

Un mandró, també anomenat fona, és difícil de manejar. S'ha de tenir molta habilitat. En Ricard i els seus companys en tenien, d'habilitat. Havien practicat molt, des de petits, quan anaven a caçar ocells amb tiradors que, sovint, es feien ells mateixos amb una branqueta en forma de forca, un cuir per a posar-hi una pedra i una tira de goma o d'algun material elàstic a cada banda del cuir. Els pagesos els pagaven per cada ocell mort, així no se'ls menjaven les llavors que escampaven pels camps de conreu. I per als nois era una manera divertida de tenir uns petits ingressos.

Caçar ocells era divertit, sí. Els nois no tenien cap recança. Com tampoc els sabia greu enfilar-se als arbres per afollar nius ni pescar capgrossos i granotes a les basses.

Però de matar ocells amb tirador, amb una pedra com a projectil, a disparar una bala amb el fusell contra un ésser humà, hi havia molta diferència. Els altres soldats havien elogiat la bona punteria d'en Ricard, però a ell no li feia cap gràcia.

Quan es va incorporar a l'exèrcit, no pas de forma voluntària sinó per força, no va pensar que aquella habilitat seva, la bona punteria, llevaria la vida a d'altres persones com ell, joves, potser amb família, dona, fills... En tot cas, pares i d'altres parents. I amics.

El cas era que no triaven a quin bàndol estaven. Si en aquells dies, en començar la guerra, estaven en una zona del país per algun motiu, els feien ingressar en un bàndol. Però si estaven en una altra zona, ja corresponien al bàndol contrari. I podria molt ben ser que, sense saber-ho, estiguessin disparant a un amic o a un germà.

Eren soldats i havien d'obeir. Altrament, els haurien considerats traïdors o desertors.

En Ricard havia vist prou coses, al front, com per odiar la guerra, qualsevol guerra. Des del lloc on era, va mirar el punt on havia quedat abandonat el cadàver del gos. I va desitjar amb tot el cor que aquells temps de violència i terror s'acabessin per sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari