dilluns, 2 de novembre de 2020

Londres...! (Montserrat Fortuny)

 Em diuen que parli de Londres... Doncs, sí, en puc parlar perquè hi he estat. Hi he anat i hi he estat uns quants dies, pocs però aprofitats.


I ja fa molts anys. Jo tenia uns trenta anys quan el grup d'excursionistes del que formava part i amb el que ja havia fet uns quants viatges, pensava anar a Londres. Millor dit, primer a París, quatre o cinc dies, i després a Londres i a alguna altra ciutat anglesa i un parell d'escoceses. Tot en autocar.

Aquesta vegada els meus pares també es van engrescar. La mare, si hi haguéssim anat en avió, no, perquè li feia molta por, però com que tot es feia en autocar, apa, que bé!

Una de les companyes era una noieta de divuit anys, molt maca i molt simpàtica, que anava amb una tia seva, una senyora molt acollidora i amable i, apa, un bon grupet.

Vàrem arribar a París i el vàrem visitar. Jo ja hi havia estat, però els meus pares no, i van gaudir molt de la visita.

Bé, al final vàrem embarcar, autocar i tot, vàrem passar el canal de la Mànega i vàrem arribar a Anglaterra.

No recordo per quines poblacions vàrem passar, però sí que recordo l'arribada a Londres i l'estada en un hotel molt acollidor.

Vàrem tenir molta sort amb el temps, no va ploure cap dia, sempre seré i amb bon sol, cosa rara en aquell país. A la City, veies els treballadors que anaven amunt i avall amb el paraigua tancat a les mans.

El que més recordo és la impressió que em va fer veure el Tàmesi quan passàvem per la Torre de Londres. I el Parlament, la torre del Rellotge, el Big Ben, l'abadia de Westminster...

També vàrem veure la Guàrdia Reial, esperant davant del Palau de Buckingham l'arribada de la reina Isabel II, que va venir dalt d'un cotxe destapat i la meva mare, que l'admirava molt, va dir que li havia somrigut i que tenia les galtes rosades. Jo no me'n vaig adonar.

Recordo també que, al British Museum, que vàrem visitar, em van cridar l'atenció les tombes egípcies, molt ben muntades, amb les seves mòmies, tot amb moltes coloraines. Encara no havia estat a l'Egipte, però ja m'agradava molt.

Jo caminava més endavant i de cop i volta em vaig trobar davant de la Pedra de Rossetta i em vaig posar a cridar com una boja: "Pare, pare, vine, la Pedra de Rossetta...!" I ell va venir corrents i ens la vàrem contemplar amb la boca badada. Quina il·lusió...!

Després vàrem anar en un parell de ciutats més, de les quals no recordo el nom, i a continuació a Escòcia, però això ja mereixeria un altre escrit.

El cas és que, amb la Mª Teresa, hem continuat l'amistat i ens veiem de tant en tant, quan els Amics dels Clàssics fan els seus concerts. Ella està casada amb un dels músics.

Fa temps que li vaig regalar una còpia de les fotos en què hi surt ella, d'aquell viatge, i en va estar molt contenta.

Cap comentari:

Publica un comentari