El silenci dels petons (Marta Pedrero)

En aixecar-se del llit i dirigir-se trontollant cap al finestral del menjador, va tenir la sensació que la llum era més dèbil i groguenca que altres dies. Un cop allà, dempeus darrere la finestra, va observar el cel i va afirmar amb el cap el que en aquell moment pensava, avui plourà fang.

Va encendre, despistat, un cigarret i va anar a la cuina a fer-se un cafè, després va engegar el seu portàtil i va consultar alguns diaris; al cap d’una hora de navegar per diferents pàgines, va tenir la sensació que ja estava cansat, i que seria bo sortir a fer un volt per la ciutat. No sabia per què, però avui sentia aquell neguit estrany, que de tant en tant apareixia, i que l’ havia acompanyat des de que era petit; era com una aprensió, una petita però subtil sensació que alguna cosa passaria.

Finalment, amb aire decidit, va prendre l’abric i el paraigua i va sortir disparat de casa. En arribar al carrer va tornar a mirar el cel i es va dirigir cap a l’autobús per anar al centre. No va haver d’esperar gaire temps, i en tres quarts d’hora es va plantar als voltants del carrer Ferran. Amb un sospir va començar a passejar mirant de tant en tant el rellotge, i va calcular el temps que trigaria per anar a l’estació de França a pas tranquil. Va veure un estanc i com que no li quedaven gaires cigarretes se n’hi va anar i, en empènyer la porta la va veure. Sobtadament va sentir com se li escalfava i se li refredava el cos. No pot ser, no pot ser la Clara, es va dir, la tenia a tan sols quatre metres, i els separaven tres persones que feien cua per comprar.

Des d’on era podia observar sense ser vist i va mirar amb la profunditat que es mira una obra mestra. Ella duia els cabells una mica despentinats, aquells cabells negres i ondulats, que havia acariciat amb les puntes dels dits, amb la delicadesa que es precisa en uns segons robats al temps. Així va ser el dia que es van separar, la Clara marxava a treballar a Ohio, i havien preparat amb tots els companys de feina un sopar de comiat, ell estava trasbalsat, no n’havia estat mai conscient. Va aprofitar un moment per anar a demanar una copa i se la va trobar de cara. Ella li va dir en un murmuri, anem a fumar, i abans de sortir del local, li va agafar la mà i el va portar fins a un passadís fosc que hi havia al costat de la sortida. Amb les mans d’ella sobre les galtes d’ell i els ulls reflectits en els seus, el va mirar intensament i lentament una llàgrima va caure lentament per aquell rostre que ell adorava, i que no es permetia mirar amb ulls d’enamorat.

Ja no hi havia temps ni per pensar, ni per contemplar. Els dits sobre aquells cabells de seda ondulats i negres, la acariciava i descarregava tot aquell amor sostingut, totes aquelles paraules que no havien sortit mai de la seva boca, aquelles mirades que havien de fugir sempre en altres direccions, i ara, en aquell passadís fosc, el temps s’acabava, la Clara marxava al dia següent a Ohio. Van apropar les boques i van conèixer en cada petó el sabor de l’altre, i de manera impacient van estrènyer el seus cossos per acariciar-se apressadament.

En obrir-se la caixa registradora va reprendre la consciència i va veure com la Clara recollia el canvi, es girava, i es dirigia cap a la porta mentre desava distretament les monedes a la bossa. Va passar pel seu costat sense adonar-se de la seva presència, i ell, tant discret i enamorat, va restar allà dempeus, immòbil, ni tant sols es va girar per veure el seu cabell de seda desaparèixer entre la grisor del dia.

Amor de joventut (Pilar Zabala)

Algú em va dir que aquell noi es deia Enric. Era alt, prim i molt guapo. El seu cabell llis era castany fosc i força rebel. L'expressió del seu rostre mostrava una clara timidesa i, alhora, un cert orgull desafiant. Generalment duia pantalons de golf, camisa amb el coll emmidonat i una americana a quadres, gairebé sempre descordada.

Des de feia poc més d'un parell d'anys, ell i els seus pares vivien en un pis situat en una finca que era just al davant de casa meva. El seu balcó i el meu eren a la mateixa alçada i molts cops coincidíem a veure'ns mentre l'un i l'altre dedicàvem una estona a mirar el carrer i la gent que hi passava.

La distància que ens separava no va suposar cap impediment perquè, ja de bon començament, la seva presència despertés en mi una gran curiositat.

Cada cop més sovint, i emparada per les cortines del menjador de casa, jo mirava en direcció al balcó d'aquell xicot desitjant de veure'l aparèixer en algun moment, abans que no es fongués la tarda.

Tan aviat com el veia reposant al balcó, jo me les enginyava per sortir també amb qualsevol excusa. Unes vegades era per passar l'escombra i d'altres, per netejar la barana o estendre alguna peça de roba.

Era molt clar que ens observàvem. Quan les nostres mirades furtives es creuaven com per casualitat, ell era el primer a girar el cap ràpidament cap a un altre costat, però uns moments després jo sentia al meu damunt l'intensa escalfor dels seus ulls insistents.

A mesura que els dies anaven passant, més creixia en mi l'interès cap a aquell noi que em tenia el cor robat. Ell omplia diàriament la major part dels meus pensaments i els moments d'espera fins a poder tornar-lo a veure se'm feien molt llargs i feixucs.

Els dissabtes al matí jo acostumava a sortir a comprar el pa i aquell dia no va ser diferent. Jo anava carrer avall quan em vaig adonar que el causant del meu patiment amorós venia directament cap a mi amb el pas ferm. En ser a prop meu, em va dedicar un somriure tan encantador que vaig enrogir com una magrana.

A partir d'aquí tot va succeir molt de pressa. Vaig tancar els ulls quan em vaig adonar que els seus llavis delerosos s'acostaven als meus i llavors, esperonat per l'emoció, el meu cor va començar a trotar com un cavall desbocat.

Vaig acollir emocionada aquell petó i, mentre això succeïa, un munt de papallones de mil colors es posaren a ballar dins la meva panxa. Els sorolls del carrer es van aturar i a ple dia el cel es va cobrir d'estrelles mentre jo, en aquells moments de vertigen, em sentia fondre dins del foc d'aquell petó tan ple de tendresa i passió.

—Maria, què fas, palplantada al mig del carrer? Sembles un estaquirot. Au, vinga, espavila't, que necessitem el pa.

La veu de la meva mare em va fer tornar a la realitat i vaig obrir els ulls. L’Enric no era pas al meu davant, ell en cap moment havia aturat el pas, tan sols havia passat pel meu costat. En aquell moment ja era a tocar de la font i uns segons després va desaparèixer, en girar la cantonada. Llavors vaig plorar.

Aquella tarda va començar (Antònia García)

"El petó" de Gustav Klimt

Aquella tarda en Damià li va dir que l'estimava, que li semblava que l'havia estimada des de sempre. La Isabel el va mirar en silenci, el va deixar parlar i el va escoltar amb complaença. Ell li havia agafat la mà i ella havia acceptat aquell gest. Després ella li va dir, amb emoció, que també sentia el mateix per ell. Van estar parlant com parlen els enamorats, com qui gosa i no gosa, abocant els sentiments com si un estol d'ocells sortissin volant dels seus cors.

Quan va arribar el moment de separar-se, es van mirar intensament, amb un somriure. Aleshores ell li va passar el braç per la cintura, la va atraure contra el seu pit i li va acostar els llavis a la galta, amb tendresa. La Isabel va alçar el cap. Llavors ell va deixar relliscar a poc a poc els seus llavis fins als d'ella. La Isabel va tancar els ulls... Fou el primer petó d'enamorats que es van fer. La primera carícia d'una història d'amor que va començar aquella tarda.

A partir d'aquell dia, esperaven adelerats el moment de trobar-se. Al principi es veien tres vegades la setmana, en sortir de la feina. Anaven a prendre alguna cosa i parlaven. S'explicaven les seves coses, els seus projectes. Feien plans. Ell l'acompanyava a casa i se separaven amb recança després d'un llarg petó, cada vegada més apassionat. Esperaven amb ànsia els caps de setmana per estar junts més temps.

En Damià aviat es va quedar a dormir cada dia a casa d'ella. En la intimitat de la cambra, el seu amor abrandat era una flama que es transformava en foguera: cada besada, una brasa; cada carícia, un estremiment, fins que gairebé quedaven sense alè, ajuntats en una abraçada, sadollats, les pells humides en contacte i els cors bategant.

El seu amor va esdevenir una barreja de tendresa i passió com només els poetes saben fer entendre. Passaven d'una delicadesa infinita, plena de murmuris amorosos, amb carícies lleus con el contacte d'una ploma d'ocell, a una explosió de sentiments quasi salvatges, una relació tòrrida que els deixava exhausts.

Així van viure, curulls d'amor, xuclant el nèctar de la vida. Quan els havia sorgit algun entrebanc en la seva convivència, havien sabut refer-se i continuar, fins que la serenor de la vellesa els va afeblir el desig i els va intensificar la tendresa. I així van morir tots dos, només amb dos dies de diferència.

La història d'amor de la Isabel i en Damià havia estat tan bonica que, com les rondalles, els seus descendents la van anar explicant i va anar passant d'una generació a una altra. 

Dolç record (Carme Marquès)

I ara què?

Ara faria riure. Va ésser un miratge. Una febrada de les bones...

Va passar durant el viatge de fi de curs de 4t d’ESO a Galícia. Ens trobàvem a Santiago de Compostel.la, quan la Mariona, una companya de classe, es va posar en pla empallegós i no parava de fer-me miradetes dolces buscant d’estar a prop meu. Els altres com que ho veien em donaven copets de colze picant l’ullet. Jo estava tip de la situació. Fins que una tarda vespre...

Era el dia abans de tornar cap a Barcelona quan... En grup fèiem la última passejada per la plaça de l’Obradorio i carrers del voltant. De repent comença a ploure a bots i a barrals. El grup es va disgregar, tots corríem d’ací d’allà sense saber on anàvem. La pluja era tan espessa que a penes ens reconeixíem.

Unes mans fortes i decidides m’estiraven ben fort, fins que, en aturar-nos sota un fanal de llum esmorteïda, vaig veure qui em duia; era la Mariona, i sense alè els seus llavis buscaren els meus i em va besar apassionadament. El cor li bategava tan fort que li notava a través de la roba xopa.

La seva passió va encendra la meva, i li vaig correspondre ardent com un nàufrag sedegós després d’una travessia pel desert. Bevia l’aigua dels seus llavis, xuclava en el seu rostre la pluja que li regalimava. No recordo el que ens varem dir. Tot era envoltat per una boira espessa que cobria tot el que no fos nosaltres. Estaven encerclats per un limbe lluminós.

Després d’aquell primer bes res no va canviar la realitat: érem massa joves i el que calia era treure els estudis.

La mare sempre m’ha dit que sóc un noi realista i pacient. Penso que no cal precipitar l’esdevenidor.

D’aquell primer bes en guardo un dolç record. Espero enamorar-me, i que aquest estat m’ompli la vida tota.

Un bes de foc i mel (Montserrat Fortuny)

Com el prodigi va sorgir?

Com, aquell bes de mel

l'ànima em va omplir

de gust de cel?

M´estava quieta,

asseguda a redós de casa teva,

tenia encara l'ànima tan neta

com abans de menjar la poma Eva.

Aquells llavis estimats

s'acostaren

als meus, enamorats,

que els acceptaren.

La calma ha fugit ja del meu cor,

però és preferible

viure immersa en aquest foc,

ja no ser lliure,

que no pas decandir-me

a poc a poc

en la fredor terrible

de l'amor no correspost.

Estimat meu, besa'm així,

que vull viure aquest amor intensament

i vull ser teva íntegrament,

fins a donar-te vida i fins morir!

El petó (Núria Soler)

La Irene és una noia molt activa, cada dia abans d’anar a la feina se’n va a córrer pel camí que voreja la platja, al costat de la via del tren. Els trens no passen gaire sovint però li agrada el soroll que fan, l’ha sentit sempre, forma part del seu entorn. El que més li agrada, però, és l’olor de mar. Li dóna energia per tot el dia.

Des de fa uns dies, un xicot l’avança de pressa i al cap d’una estona el veu venir de cara. No deu haver arribat gaire lluny, pensa, si ja torna. Els primers dies gairebé ni s’hi va fixar però ara es pot dir que l’espera. Ell no falta i quan torna li somriu, ella també. D’on deu venir? Es demana. Al cap de poc, quan es troben alenteixen la cursa. Ella el mira, ell la mira i continuen corrent. Ara ell quan arriba corre al seu costat, afluixa el ritme, no l’avança. Van i tornen i quan ella se’n va es diuen:

—Fins demà.

Ara ja han quedat. La Irene se sent trasbalsada, a la feina té el cap a tres quarts de quinze i massa sovint li criden l’atenció:-

—Irene, que hi ets?

—Sí, es clar, què passa?

Al cap d’uns dies, s’aturen a mitja cursa, es miren, no parlen, es besen i ja no tornen a córrer. Els trens passen i ells dos encara hi són.

Potser aquest petó serà l’inici d’una vida en comú, una vida que viuran amb el record d’aquella primera vegada que mai no hauran volgut saber per què va anar com va anar. Aquestes coses no tenen cap raó, passen com passen les emocions, els desitjos, les il·lusions.

Potser al cap de temps de compartir temps bons i maltempsades, d’haver estat a punt d’engegar-ho tot a rodar, de repensar-hi, de dir: -quin mal moment-, tot torna a començar o deu ser que mai no s’ha acabat.

S’han trobat corrent en direcció contrària però, aneu a saber per què, han acabat fent el mateix camí. I aquest camí mai no té tornada, va seguint el pas dels dies, dels anys i només s’acaba quan s’acaben tots els camins.

Els corredors d’aquesta història són corredors de fons que no es pengen cap medalla.

El meu nom és pluja (Pilar Zabala)

Els oceans són la raó del meu origen. El sol marca el procés de la meva existència i als oceans retorno després que la meva missió ha estat acomplerta.

En sortir del mar, em deixo anar fins a les altures embolcallada en un mantell vaporós que, en el seu avançar, es desdibuixa perfilant un munt de formes i mides diferents. El vent és el guia que du el timó de la meva ruta i a ell m'abandono fent camí cap a cadascun dels meus destins.

Sóc desitjada i ben rebuda en la majoria de racons de la terra, tot i que també és molt clar que se'm considera la causant d'un munt de problemes i desgràcies.

Ja se sap que mai no plou a gust de tothom. No sempre aconsegueixo afavorir els camps ni els conreus més assedegats i que, de vegades, em llanço a ploure amb tanta desmesura que causo tota mena d'inundacions i desfetes. Aquestes situacions tan lamentables no depenen tan sols de mi, en realitat es deuen a un fenomen atmosfèric tan complex que sobrepassa la mesura del meu propi control. És per això que aquests contratemps em fan sentir molt apesarada, perquè no és ni ha estat mai la meva intenció causar cap desgràcia.

Sovint, durant el temps dels meus desplaçaments, em veig acompanyada per un seguit de llamps i trons, un veritable i grandiós espectacle que acostuma a fer més soroll i espant que no pas mal.

A l'hivern, són molts els indrets on acabo aterrant suaument amb el meu vestit més blanc; llavors sóc anomenada neu en lloc de pluja. També em diuen calamarsa quan, en desfermar-se sobtadament les forces de la natura, acabo transformada en arrodonits i durs fragments de gel capaços de trinxar les millors collites.

El més positiu de la meva tasca és que allà on em deixo caure desapareix ràpidament la pol·lució que embruta i contamina l'aire. Netejo carrers, clavegueres, torrents, rius i rieres. Afavoreixo la crescuda dels éssers vegetals, omplo basses i pantans i sacio la set de molts animals.

Així sóc jo, la desitjada i alhora menystinguda pluja. 

Pluja sensible (Carme Marquès)

La història que us contaré transcorre en una terra llunyana, erma, resseca i clivellada pel sol.

En aquest paratge tan poc acollidor hi malvivia un petit poble de pastors.

Tots els dies l’Ananzí caminava un bon tros de sabana per cercar aigua al riu que estava cap a l’est. Caminava arrossegant un bidó més alt que ell. Així un dia rere altre.

El meu pare, el gran nuvolot, passava mandrós i mig adormit per aquelles contrades amb la panxa plena de petites gotes desficioses d’escampar-se. Anava tan distret que no va veure l’Ananzí que arrossegava el bidó.

Jo, que era la més espavilada de les meves germanes, guaitava per un sacsó de la panxa del pare i vaig veure el patir del nen i em vingueren ganes de plorar. Volia ajudar-lo. Pare, pare desperta, mira aquell nen que arrossega un bidó i encara li manca molt per arribar al riu de l’est, si volguessis ara mateix podries fer que plogués i omplir la bassa resseca que hi ha aquí sota.

El pare que era un bonàs, li va semblar bona la idea i va obrir la panxa, primer a poc a poc i desprès sense parar fins a deixar la bassa plena a vessar.

Aquell dia va ser el més feliç de la meva vida en veure el nen saltironant sense donar crèdit al miracle de tenir aigua tant a prop de casa. Ja mai més hauria de caminar fins al riu de l’est per trobar-la.

La bassa abastia el poblat de l’ Ananzí on prosperaven els conreus regats amb l’aigua. Les cabres ben alimentades donaven molta llet i les criatures creixien saludables.

Una mica de compassió i generositat pot generar que la gent sigui una mica més feliç.

Diari de la pluja (Antònia García)

Autor: Joan Ayala (joanayalapintures.blogspot.com)

Dilluns, dia 19 de maig.

Aquest matí m'he despertat de bon humor. M'he posat el vestit blavós, m'he pentinat i he sortit a fer un tomb. Com que era l'hora que els nens entren a escola, només he deixat anar un plovisqueig suau, xim, xim, xim..., que no mullés gaire. Després he sortit als camps. Hi havia algunes persones a la zona d'horta que collien enciams i arrencaven cebes. En tenien els cabassos ben plens. Un tractor que anava pel camí de terra els devia anar a buscar. Així que he començat a deixar anar unes gotes, xap, xap, només per avisar. Quan els pagesos ja havien plegat i estaven arribant al poble, m'he deixat anar amb més ganes, he regat els horts, he fet baixar aigua per les canals de les cases, he omplert l'aire d'olor de terra mullada...

Mai no caic a gust de tothom, però. N'hi ha que n'estan contents i si fa temps que no faig acte de presència, fins i tot fan rogatives per demanar que plogui. D'altres, em miren amb mala cara, empipats amb tanta mullena, i m'amenacen amb el puny clos: “Maleïda pluja del dimoni!” Els nens em són amics sempre. Per això he fet una bona xafegada, ploc, ploc, ploc!, perquè en sortir d'escola tinguin basses on xipollejar, xaf!, xaf!, i embrutar-se de fang les sabates i la roba. I n'estan, de contents!

Avui he fet una bona obra. Potser hauria de dir una bona obra sentimental. I és que sóc una romàntica, no me'n sé estar. A primera hora de la tarda em passejava pels carrers cantant les meves cançons, tamborinejant sobre els vidres de les finestres, quan he vist la Fineta, xopa, ben xopa, com una gallina mullada, caminant apressada de sota d'un balcó a sota d'un altre. Per la seva expressió he endevinat que se sentia sola. Aleshores he posat en joc la meva estratègia. He fet caure l'aigua a bots i barrals per tal que ella no gosés moure's d'un portal. Mentrestant, s'acostava per l'altre cap de carrer en Vador, el xicot més trempat del barri, ben proveït d'un ample paraigua. Quan ha estat a l'alçada de la noia, jo he deixat anar una cortina d'aigua, clop!, clop!, clop!, amb tota la meva energia. Llavors ell l'ha vista i, és clar, s'ha ofert gentilment a aixoplugar-la fins a casa. La resta, ja és d'imaginar... Tan juntets, a sota del paraigua... Sóc una bona aliada dels amants, jo.

Després, cap al tard, ha vingut la gropada: uns núvols negres, negres, han anat a trompada seca, fent saltar espurnes i llampecs. Els llamps sortien disparats i els trons esporuguien el més valent. “És Sant Pere, que fa moure els mobles!”, deia algun avi. I tothom qui ha pogut s'ha tancat a casa. Però jo he continuat pels camps i pels carrers, regalimant pertot, omplint les torrenteres, fent fressa, inflant el riu, senyorejant per tota la contrada fins que, a la nit, ja n'he tingut prou. He parat de caure sobre la terra i me n'he anat cap a casa. “Adéu-siau, que és tard i vol ploure!”, diria alguna àvia, amiga de les dites populars.

I ara estic molt cansada. He hagut de fer un esforç per escriure aquesta pàgina. Em vaig prometre a mi mateixa que escriuria cada dia al meu diari i ho vull complir. Però estic que no m'aguanto dreta. Plego. Me'n vaig a jóc. Demà serà un altre dia. Punt i final.

Jo, la pluja (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny

Sóc la PLUJA, tan desitjada, tan enyorada, tan temuda! Sóc la reina del planeta Terra, sense mi no hi hauria VIDA. Quan em retardo, tothom prega per mi; quan arribo, tot és alegria. Encara que, alguna vegada, passo de la ratlla, com ara amb els monsons, a l'Índia, quan moltes persones han de deixar les seves cases per culpa de les inundacions...

Per una banda tinc molt bona fama, però, per una altra, fins i tot em tracten d'assassina. Entre poc i massa!

Ara us explicaré una anècdota, un fet real, on jo sóc la protagonista.

Hi havia una vegada un home bo, treballador, intel·ligent, casat i amb una filla de vuit anys. Li agradava molt anar a buscar bolets i era molt bon boletaire, els coneixia molt bé pel nom i sabia quins eren bons per a menjar i quins eren nocius. Ara en dirien un “caça bolets”.

Un diumenge d'últims d'octubre, varen sortir de casa a l'alba, ben equipats de cistells i... de paraigües, encara que el dia era molt clar. Anaven a peu, des de casa, fins als boscos de l'Arrabassada. Això d'agafar paraigua era un costum seu, el feien servir de bastó per a pujar i baixar els pendents del bosc i per a burxar la pinassa i la molsa, per a trobar els bolets amagats. I si plovia, el tenien ben a punt.

Quan van deixar la carretera per enfilar el bosc, passat el Casino, es van trobar amb un grupet d'homes i dones, deu o dotze, també amb els seus cistells, que pujaven per un altre caminoi.

En veure els meus amics, van esclatar a riure, burlant-se dels paraigües que lluïen. Les rialles els van acompanyar fins que els van perdre de vista dins del frondós bosc. El nostre home no es va immutar, la dona sí que els va engegar quatre insults que es van perdre en la distància. La nena, entretinguda amb el bé de Déu de plantes i flors boscanes, ni s'hi va fixar.

Van seguir el camí que portava a l'indret del bosc que en deien “la mina”, que només coneixien ell i els seus germans, per l'abundor de rovellons que sempre hi trobaven.

Ben aviat van omplir els tres cistells, dos de grossos i un de petit, amb molts rovellons, pinetells, llenegues, ous de reig, rossinyols, surenys, carlets, peus de rata...

Al cap d'un parell d'hores, el sol va començar a enfosquir-se, els núvols petits anaven creixent pel cel, fins llavors ben blau. Els nostres amics es van asseure en una clariana i van menjar el seu pa amb tomàquet, la botifarra i el pernil, tot regat pel vi negre de la bóta petita que carregava l'home i després unes pomes vermelletes.

I, sense avisar, vaig arribar JO, fina, fineta, caient de mica en mica per les branques dels pins, dels roures, de les mates i matolls i damunt dels bolets petits que els nostres amics havien deixat perquè creixessin, com feien sempre. Algun solitari raig de sol feia lluir, encara, com mai, les cireretes d'arboç.

Els meus amics, protegits pels fidels paraigües, van retornar a la carretera, al mateix temps que ho feia aquell grup mal educat que havien trobat en arribar, feia unes hores.

—Què me'n dieu, ara, dels nostres paraigües? —els va engegar l'home— Nosaltres ben protegits i vosaltres xops com uns peixos!

Silenci sepulcral entre la colla mullada, mentre desapareixien corrents, fent brandar els seus cistells, més plens d'aigua bruta (que també m'hi torno, quan vull) que de bolets.

La pluja (Núria Soler)

Ara ja feia temps que em portava força bé i no sé que m’ha agafat avui que ja he tornat a fer una de les meves trapelleries. He agafat el núvol petit, el més petit capaç de transportar-me i l’he dut just a sobre d’una l’església quan en sortien uns nuvis i he escampat quatre gotes. Ells no s’han arribat a mullar i el seguici poc perquè tothom ha corregut per posar-se a cobert dins del temple. No he deixat anar gaire aigua, no, només per jugar una mica.

És que a vegades ja no puc més, tinc ganes de sortir, de deixar-me anar, de mullar la terra, de sentir com les meves gotes es filtren dins dels erms i en vivifiquen els vegetals. Al cap d’uns dies tot té un color verdós que fa goig de veure. Em diuen que sóc entremaliada, que mai no caic allà on cal i que a vegades em buido tota en un mateix lloc i acabo fent mal.

Tampoc no saben com em costa dominar els núvols, ells són molt senyors, quan volen s’ajunten de cop i, és clar, els uns per un sí, els altres per un no, ja hi som i em costa posar pau. Si s’enfaden de veritat no hi puc pas fer res, comencen a empentar-se els uns als altres i em fan caure en grans ruixats amb soroll de trons i llampecs a dojo.

Jo prefereixo lliscar pausadament i seguida, sense fer cas de les protestes de la gent que rondina perquè ha d’agafar el paraigües, perquè se li mullen els peus, perquè se’ls fan malbé les sabates... En canvi d’altres animals no me’n fan ni cas, cavalls i vaques continuen pasturant com si res i fins i tot m’estan agraïts perquè els espanto les mosques. Els humans tenen la pell molt fina i amb una mica de mullena ja s’han constipat

De tant en tant m’agafa un rampell dels grossos i en faig alguna de sonada perquè es parli de mi. Una vegada, no sé quants anys fa, em vaig posar d’acord amb un núvol xuclador i ens vam instal·lar sobre d’unes basses grans que els pagesos fan servir per emmagatzemar aigua i el núvol, d’una inspiració, les va deixar buides.

Veure les cares d’astorament que van fer quan s’adonaren que l’aigua fugia cap amunt no us les puc pas descriure i, encara menys, les que van fer els que van rebre una pluja de granotes caiguda del cel.

Però bé, deixem-ho aquí i com dieu vosaltres:  mai no plou a gust de tothom.

Dalt d’un penya-segat (Montserrat Fortuny)

“Heu pujat en un penya-segat per contemplar el mar. De sobte, des de l'aigua, us arriba una veu que us crida pel vostre nom.” Aquest és el títol dels deures d'aquest dilluns i només em queda el matí per a fer-los i aquí, a la platja, tot són converses, rialles, xiscles dels nens que es banyen i una musicota que ve d'un berenador de mala mort d'ací mateix.

No hi ha manera de concentrar-me i pujo en un penya-segat des d'on puc contemplar la bellesa del mar en tota la seva magnitud. Poso damunt d'una roca plana el bloc, obert per un full en blanc, i a la mà el bolígraf, a punt de rebre la inspiració.

De sobte, sento una veu que em crida pel meu nom: “Montserrat...” La veu ve del mar i primer em quedo sorpresa, després espantada… “Montserrat...” repeteix.

No puc pas resistir-me, ho deixo tot i salto al buit.

Xaf! Quina sotragada! Els meus peus toquen fons i em veig caminant damunt la sorra del sòl, ben dreta i respirant sense cap dificultat dins l'aigua salada. Al voltant meu, peixos de tots colors i… sirenes. Sí, sirenes, amb els seus cabells d'or i cues d'argent.

Se me n'acosten dues, boniques, somrients, m'agafen cada una per un braç i em diuen: “Vine, vine, que veuràs el que mai no t'has pogut imaginar.”

I em porten davant d'un tron, fet en una roca viva, on hi ha assegut el Rei Neptú, envoltat de sirenes, peixos, pops, plantes i flors aquàtiques i de tres personatges que també porten corones d'or als seus caps venerables. Un, de llarga barba blanca; el segon, ros com un fil d'or i el tercer, amb tota la seva bellesa bruna.

—Sou els tres Reis d'Orient, oi? —pregunto embadalida.

—Sí, Montserrat, ho som i estem molt contents de veure't al nostre habitatge d'estiu. D'ací no en sortim fins a primers de gener de cada any. Les nostres amigues, les sirenes, t'ho explicaran amb tots els detalls.

I una dotzena de les més boniques em fan entrar en una cova on hi ha joguines de tota mena.

—Veus?, nosaltres, al gener, ens transformem en patges dels tres Reis d'Orient i pugem a la superfície ben disfressades, amb tots els joguets que et pots imaginar, i els repartim als nens que han somniat amb els Reis durant tot l'any… I també portem obsequis a les persones grans que ens recorden —diu la més rosseta.

—Sí, ens repartim per ciutats i pobles. Aquí et presentem les de Barcelona-ciutat, una per a cada barri —continua la pèl-roja.

—Mira, la sirena del Guinardó, la que té cura d'un Taller d'Escriptura que hi ha i que s'encarrega d'omplir de lletres els cervells d'unes quantes dones, que les transformen en narracions, prosa poètica, versos... —diu la més moreneta.

—Oh, oh! Quina meravella! —contesto jo, una mica desconcertada però contenta.

Al mateix temps, el meu cos se sent cansat, els ulls se'm tanquen... M'envaeix la son... No sé quanta estona dormo, però els raigs del sol arriben al penya-segat, on em retrobo, des d'on es veu com es pon el sol. Em desperto amb un calfred. Què veig? Als meus peus, el mar, amb la resplendor de l'hora que el sol s'amaga... Damunt la roca plana, el bloc, obert per la pàgina en blanc...

Els meus ulls, ja acostumats altra vegada a la llum de la superfície, llegeixen en una lletra clara, arrodonida, desconeguda, unes paraules:

“Heu pujat en un penya-segat…”.

El meu nom des del mar (Antònia García)

Pujo al penya-segat. Vist des d'allí, l'horitzó és una línia gairebé imperceptible entre el cel i el mar. Molts metres avall, les onades trenquen contra els esculls. No hi ha platja, només roques i el so del mar.

De sobte, una veu sortida de l'aigua crida el meu nom:

—Maria...

Miro avall, sorpresa, i també al meu voltant. Ningú. Estic sola en aquest indret. Potser m'ho he imaginat, que una veu em cridava. De vegades el cervell m'enganya. Cada cop que vinc al penya-segat i miro cap als esculls amagats a tres pams sota l'aigua, allà on va topar l'embarcació d'en Jaume, em sembla que el veig, damunt la coberta, movent els braços, abans de caure al mar...

Però altre cop la veu llança el reclam del meu nom:

—Maria...

Incrèdula, em tapo les orelles amb les mans. Ha de ser la remor de les onades entre els còdols, que sembla estrafer la seva veu. Ressegueixo amb la mirada tota la zona del naufragi. El mar remoreja entre les roques a flor d'aigua abans de l'embat contra la paret vertical.

El meu nom, sorgit de les roques negades, s'enfila per l'espadat, se m'entortolliga i m'aboca perillosament al mar. A baix, les aigües s'obren i es tanquen com una boca àvida i el magnetisme del buit m'atrau. M'hi lliuro. Em deixo anar en caiguda lliure, com una pedra, desferra de mi mateixa des que el vaig perdre.

—Maria...

Em passen pel cervell imatges ràpides... La teva mirada, quan ens vam conèixer... Ja vinc, Jaume, ja vinc! Oh, mare...! El teu somriure... Mare, dóna'm la mà... Se m'acaba el temps! Caic al mar. M'esclafo contra els esculls. M'engoleix un remolí. L'aigua m'omple la boca i m'inunda els pulmons. Per un breu instant veig el color verdós de l'aigua damunt meu. Després el mar s'apodera de mi. La veu que em cridava, calla. El meu nom, esmicolat, sura damunt de les onades...

Hvítserkur (Anna Collado)

Havia vist molts viatjants que s’apropaven al meu petit racó de món, a Òsar, a la península de Vatnsnes, al nord d’Islàndia. Hi venien per veure les foques grises i la roca de Hvítserkur, roca d’origen magmàtic que l’atzar, el vent i el mar havien convertit en una escultura gegant semblant a un rinoceront que beu aigua. La veritat és que els viatjants no em donaven gaire feina, perquè a Islàndia no n’hi havia molts turistes i encara menys que arribessin fins allà. Jo me’ls mirava la major part de l’any des de dins de casa, des de la petita talaia que havia construït per vigilar el mar a les golfes de la meva granja. Des que m’havia jubilat, tot l’exercici que feia era pujar-hi cada matí i subjectar els prismàtics davant dels meus ulls.

La major part dels viatjants s’hi estaven poca estona. El fred i el vent era, fins i tot a l’estiu, insuportable al petit mirador que s’havia construït davant de Hvítserkur. Però aquell home era ben especial. El primer dia que el vaig veure s’hi va estar més d’una hora... No ho puc dir del cert, però recordo que quan el vaig veure tornar em va sorprendre perquè gairebé m’havia oblidat d’ell. Però el més sorprenent és que l’endemà vaig tornar-lo a veure. Anava més ben equipat que el dia abans i s’hi va estar, concretament dues hores i cinquanta-cinc minuts.

Al cinquè dia consecutiu de visita, la curiositat va poder amb mi i el meu reuma i vaig equipar-me bé per anar a conèixer-lo. Així que el vaig veure passar camí de Hvítserkur, vaig anar-li al darrere sense demora. El seu pas era molt més lleuger que el meu, per això no podia perdre temps. Quan vaig arribar al mirador l’home no hi era. En abocar-me a la barana el vaig veure literalment penjat d’una roca observant fixament un petit grup de foques que jeia mandrós a la sorra fosca de la platja aprofitant els pocs raigs de sol que caurien en aquell paratge durant tot el dia.

Li vaig fer un crit pensant que anava a caure: “Horfa út!” (no vaig poder evitar que em sortís l’islandès en aquell crit visceral d’alerta). “Hej!” em va respondre aquell home estrany a mode de salutació danesa. Li vaig preguntar què feia allà penjat i li vaig demanar que anés amb compte, que podia caure. L’home, va començar a pujar lentament per les roques en direcció al mirador.

Tres quarts d’hora més tard, seiem a casa meva i menjàvem Kjötsúpa, la sopa més deliciosa de tota l’illa, la que havia après a preparar quan era un marrec i havia anat perfeccionant amb els anys. Amb la relaxació de l’àpat, aquell viatjant em va explicar la seva història: l’Asbjørn, així es deia, era danès i havia agafat un any sabàtic per recuperar-se de la mort de la seva estimada, l’Ellinor. Necessitava abandonar casa seva per una temporada i abstreure’s de la dura realitat. Havia decidit viatjar a la veïna Islàndia, per descobrir les meravelles d’aquella terra fascinant. Però la visita a Hvítserkur l’havia trasbalsat. S’hi havia apropat per visitar el rinoceront de pedra i, mentre el contemplava, va sentir una veu que cridava: “Asbjørn... Asbjørn, estimat...”. Al començament va pensar que el vent li estava jugant una mala passada, però al cap d’un moment va tornar a sentir la veu: “Asbjørn... T’he trobat a faltar...”. Després va venir el silenci i el fred va obligar-lo a marxar.

Va retornar l’endemà i l’altre i l’altre... Cada dia sentia la veu que cridava “Asbjørn...” i cada dia n’anava perfilant més l’origen. Finalment havia arribat a una conclusió: l’Ellinor, reencarnada en foca grisa, el cridava perquè es reunís amb ella. Quan em va dir això no vaig saber gaire bé com reaccionar. Si bé al començament se’m va escapar el riure, de seguida vaig adonar-me que el viatjant no feia broma. Llavors vaig desplegar tota la diplomàcia de què vaig ser capaç per mirar de fer-li entendre, sense faltar-li al respecte, que allò que deia no tenia ni cap ni peus. L’Asbjørn va marxar a mitja tarda sense que jo l’hagués pogut convèncer que les coses no eren com ell pensava i que la tristesa de la pèrdua de l’Ellinor potser li estava ennuvolant el cervell.

L’endemà, el vaig veure camí de Hvítserkur. Tres hores més tard, preocupat, el vaig anar a buscar. Al mirador no hi era, a la roca tampoc. On sí que el vaig descobrir va ser ajagut entre el grup de foques grises a la platja. Vaig cridar-lo des del mirador, però no em va respondre. Quan el sol se’n va anar, tot el grup, incloent l’Asbjørn, van desfilar parsimoniosament cap a l’aigua. Vaig deixar-me la poca veu que em quedava cridant el seu nom, però no en vaig obtenir cap resposta i les meves cames no em permetien anar a rescatar-lo.

Vaig tornar cap a casa tan de pressa com vaig poder i li vaig explicar a l’Ástríður, la meva dona:

—Hem de fer alguna cosa, hem d’avisar a la policia, que vingui a rescatar-lo.

—Calla, boig! —va dir l’Ástríður— Acabaré tapiant la porta de les golfes. Tant mirar el mar se t’està aigualint el cervell!

L’endemà, d’amagat de l’Ástríður vaig sortir de casa per anar fins al mirador. A la platja m’hi vaig trobar el grup de foques grises. Em va semblar que n’hi havia una més que de costum. Quan ja me n’anava, una veu va murmurar: “Arnór...”. Vaig aturar-me i vaig parar l’orella: “Arnór... No t’amoïnis per mi... Ara torno a ser feliç”.

Allà on aneu, amics (Núria Soler)

Valia la pena, l’esforç! Com m’ha costat arribar fins aquí, les meves cames fa temps que han deixat de ser el que eren.

La vista és magnífica, tal i com la recordava. Als meus peus l’espadat amb el mar al fons tacat d’illots rocosos que frenen l’embat del mar quan bufa el garbí. M’he assegut tan a prop del buit com n’he estat capaç. Darrere meu, el bosc de pins pinyoners, de murtres, de semprevives de ginebrons, me n’obsequia les flaires. Als peus, el mar. El meu mar que no para mai quiet, no en sap gens de quietuds. Alguna vegada vol parlar de calma però no en sap d’estar-se quiet. És immensa l’extensió blava que tinc als peus i, entre el silenci, sento els batecs de les onades que trenquen contra les roques.

De cop una veu:

—Núria, Núria... —Tinc un ensurt. Qui em crida? Miro al meu voltant... Ningú. De nou:— Núria, Núria...

Ah! És aquí, just sota meu, al capdamunt de la roca que tinc sota els peus.

—Òndia, Torrent —li dic— no t’havia vist. Que et tiraràs? Encara t’hi atreveixes? Ets molt valent!

Es llança i aquesta vegada fa el salt de l’àngel i el fa perfecte. Quan treu el cap l’aplaudeixo i riu.

—Com és que no has baixat a banyar-te? —em demana— Allà hi són tots: en Molina i el seu amic mecànic, en Peiró i l’Elisa, En Joan, la Conxita i la nena. Ell, no el veus? Sempre de cap per avall, un dia se’l trencarà contra les roques!

—No, home, no! Ho domina això de fer la vertical, encara recordo el dia que ho va fer sobre els meus genolls mentre jo l’aguantava per les espatlles. Vaig estar tant contenta com si l’hagués feta jo, la vertical.

»Ara ja no vinc, l’esquena ja no es vincla com abans, els genolls fan figa i saltar per les roques em resulta impossible. Quan vagis cap allà els saludes de part meva, des d’aquí no els distingeixo però els recordo bé. Mai no podré oblidar les capbussades per atrapar ”urissos” i com ens els menjàvem acabats de sortir de l’aigua. Els obríem amb una navalla i tenien tot el gust del mar. Mai més no n’he menjat.

—Bé, doncs, em torno a tirar en honor teu i els donaré records, els diré que et saludin amb la mà.

—Gràcies, Torrent. I vés amb compte!

Es torna a llançar, aquesta vegada de peus i l’aigua ni se n’adona que hi ha entrat. Jo em quedo mirant com se’n va nedant cap a la raconada on ens estàvem. Miro enllà i no veig cap mà que s’alci per saludar-me, potser ja no em recorden, penso.

Un aire fresc em retorna, m’adono que el dia cau i el garbí ha mogut el mar. Miro cap a les meves roques i no hi veig ningú.

No, no hi ha ningú. En Molina i el seu amic mecànic són morts, en Peiró també, l’Elisa no ho sé. En Joan, la Conxita i la nena no, per Nadal ens felicitem. En Torrent sí, ell, el més jove, el més valent, és mort. M’ho van dir l’any passat, un infart.

Tots vosaltres, amics, heu de saber que les estones compartides van ser, potser, les més agradables que he passat. Potser pel mar, potser pels ”urissos”, pels salts, per les nadades però sobretot per la vostra companyia.