dilluns, 13 de març de 2017

Esbandeix-te les mans al mar (Montserrat Fortuny)

“T'ho diré d'un sol cop i encara gràcies: esbandeix-te les mans al mar, abans de posar l'esquer a l'ham.” Això em deia el meu germà gran cada vegada que em feia enganxar-hi el cuc. I seguia: “Com vols que els peixos mosseguin un cuc que fa pudor de La Toja?”
És que jo sóc molt neta i sempre em rento les mans després d'anar al lavabo i en sortir de casa. Si tothom fes igual, ens podríem agafar a les barres dels busos i del metro sense fàstic perquè, mira que en fan, de pudor, del contacte de les mans brutes que s'hi agafen!
Doncs sí, m'havia de mullar les mans a l'aigua del mar. Sort que no m'hi havia de ficar tota, perquè, a l'estiu, molt bé, però a l'hivern...! Perquè el noi també anava a pescar quan feia fred i jo, que em veia forçada a acompanyar-lo, perquè era molt mascle, ell, i les nenes l'havíem d'ajudar a portar les canyes, la capsa amb els cucs... Ecs!
Un dia va haver d'anar corrents al lavabo i em vaig quedar sola, amb tots els estris. Feia un temps molt assolellat i sense gens de vent i l'aigua del mar estava quieta i transparent com la d'un llac.
Vaig mirar al fons, potser hi havia un parell de metres de fondària, només. Es veien molt bé les roques i la sorra i les algues i els peixos que hi nedaven i que, a poca distància de l'ham, se'n tornaven, com si alguna cosa els alarmés, com si sabessin que es tractava d'una espècie de guillotina.
Em va semblar sentir unes veus, unes veuetes que venien de l'aigua i m'hi vaig acostar més, sense fer remor.
–Mira, fillet, aquest estri que veus i que sembla tan innocent, aguantant un preciós cuquet, és molt perillós. És un ham. Així en diuen els humans i és un assassí...! Veus el cuc, tan bellugadís com l'argent viu i amb una oloreta fresca, li pegues mossegada i... quedes enganxat en un ferro recargolat i no te'n pots desfer... I, a continuació, l'humà que aguanta la canya (que és un pal molt llarg, ficat dins de l'aigua per una banda i per l'altra, a les seves mans), en sentir les extremituds que fa el pobre captiu, aixeca el pal i el treu a la superfície, on el nostre familiar o amic acaba morint ofegat...! Sí, és molt trist i molt sàdic.
–Ai, pare, quina por...! Així és com va morir l'avi, oi?
–Sí, peixet meu, sí, i també un oncle i una tia. Això que ella era molt bona tia. O sia, que n’estem ben escarmentats, tota la família...!
Van girar cua i van desaparèixer de la meva vista i de la meva oïda.
Em vaig quedar com veient visions...!
I qualsevol ho explica al germanet, amb el seu caràcter i amb el menyspreu que ens té, a les nenes..! Diria que estic ben grillada!
Així és que, quan va tornar el caganer, vaig quedar-me quieta i muda, com si no hagués passat res, com si no hagués vist ni sentit res. I per això us ho explico a tots vosaltres, que penso que sou més intel·ligents i més comprensius.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada