Doncs
sí, vaig amb metro, com m'és habitual. De tant en tant els llums
fan pampallugues i en una de les vegades no hi tornen. Esperem... i
no, tot a les fosques amb respostes instantànies, remors, comentaris
en veu alta, murmuris, queixes, queixes, enutjos... i el llum ni cas,
que no ve.
Començo
a notar la inquietud de la gent que comença a moure's, es belluguen
pel passadís volent sortir, xocant els uns amb els altres, sense
saber on són.
Apareixen
crits de claustrofòbia, nervis, protestes no sé a qui, demanant
raons... i què?
-No
hi ha dret, sempre pringuem els mateixos.
La
gent acostumada a sentir-se menyspreada i desprotegida, treu la ràbia
que porta a dins.
L'estat
de nervis i el malestar, l'estrès, van in crescendo i
s'estenen com taca d'oli.
Tothom
esverat.
Jo,
asseguda en un racó, guardo el llibre que llegia a la bossa i la
tanco bé. Em repenjo al ferro del cantó i em recolzo per
assegurar-me, no fos cas que em caigui algú a sobre o que
m'arrosseguin a empentes.
Observant,
sense veure-hi, vaig sentir olors fortes, ensopegades, plors.
Com
tothom, tinc ganes que es resolgui, però no estic inquieta,
simplement “observo”. Si tenim aire per respirar, estic asseguda
i relativament còmoda... ja s'ho faran. És qüestió de temps i
tampoc n'hi ha per a tant.
Comencen
a sentir-se xiulets, cada vegada més propers. Ja deuen venir a
obrir.
La
fi s'apropa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada