dilluns, 6 de març de 2017

Un viatge amb metro (Llum)

Doncs sí, vaig amb metro, com m'és habitual. De tant en tant els llums fan pampallugues i en una de les vegades no hi tornen. Esperem... i no, tot a les fosques amb respostes instantànies, remors, comentaris en veu alta, murmuris, queixes, queixes, enutjos... i el llum ni cas, que no ve.
Començo a notar la inquietud de la gent que comença a moure's, es belluguen pel passadís volent sortir, xocant els uns amb els altres, sense saber on són.
Apareixen crits de claustrofòbia, nervis, protestes no sé a qui, demanant raons... i què?
-No hi ha dret, sempre pringuem els mateixos.
La gent acostumada a sentir-se menyspreada i desprotegida, treu la ràbia que porta a dins.
L'estat de nervis i el malestar, l'estrès, van in crescendo i s'estenen com taca d'oli.
Tothom esverat.
Jo, asseguda en un racó, guardo el llibre que llegia a la bossa i la tanco bé. Em repenjo al ferro del cantó i em recolzo per assegurar-me, no fos cas que em caigui algú a sobre o que m'arrosseguin a empentes.
Observant, sense veure-hi, vaig sentir olors fortes, ensopegades, plors.
Com tothom, tinc ganes que es resolgui, però no estic inquieta, simplement “observo”. Si tenim aire per respirar, estic asseguda i relativament còmoda... ja s'ho faran. És qüestió de temps i tampoc n'hi ha per a tant.
Comencen a sentir-se xiulets, cada vegada més propers. Ja deuen venir a obrir.
La fi s'apropa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada