dilluns, 20 de març de 2017

Conte per al nen anomenat Gil (Antònia García)

Una vegada hi havia un nen que va venir del país dels somnis i de les il·lusions. Va arribar en aquest món quan els lliris grocs perfumaven l'aire i els cirerers florien. Quina alegria per a tothom! El nen va alçar els bracets i va obrir les manetes. La lluna va baixar del cel per mirar-se'l i la nit es va fer flonja per embolcallar-lo. Els mil ulls del firmament es van obrir en un esclat de llumetes per contemplar el seu primer esguard. El món sencer va ser tot seu.
Però a la matinada van venir les boires gebradores, talment unes cortines blanques, van enfredorir l'aire i van tapar el sol.
El sol va maldar per travessar aquelles boirades perquè volia amanyagar l'infant, però no ho aconseguia. Els ocells, que ho van veure, van començar a batre les ales ben fort, van agafar les vores de les boires amb els becs i les van estirar i estirar fins que les van esfilagarsar. Les flors van picar de mans, totes contentes. El sol va passar entre les clarianes que havien obert els ocells i va córrer a escalfar la pell de seda del nen, que va somriure, complagut d'aquella besada càlida.
Des d'aquell dia, els ocells fan passades davant de la casa del nen per vigilar que res no destorbi els seus somnis. Quan és a punt de despertar-se, els ocells fan una piuladissa melodiosa davant de la seva finestra i l'aire perfumat fa arpegis entre les branques dels arbres abans d'acostar-se als vidres per veure com el nen obre els ulls a un nou dia de la seva vida.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. I darrere la porta hi ha una bossa de confits perquè tots els llaminers se'n llepin els dits.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada