dilluns, 6 de març de 2017

Un instant a les fosques (Elisabet Prades)



Els somnis sempre són somnis.
Bombolles de sabó que volen amb el temps,
que esclaten en sentir l’alè de la mirada dels dits que volen empresonar-los.


Era un dia com qualsevol altre, no hi havia cap diferència amb cap dels dies feiners, tots eren avorrits, cansats, monòtons i interminables.
            Aquell dia, com tots els dies a la mateixa hora, vaig anar a agafar el metro a la mateixa estació de sempre per anar a la feina i vaig estar a punt de perdre'l per cinc segons.
            En pujar al metro hi havia un seient buit i m'hi vaig asseure. A la propera parada hi havia un enllaç, va baixar molta gent, i el seient del meu cantó esquerre també va quedar buit.
            Com una aparició va entrar un noi alt, fort, cabells foscos, ulls negres i profunds, vestit d'esport amb texans, un polo Lacoste i calçant unes nàutiques. Els ulls se me'n van anar darrere seu. No cal dir que m'havia despertat de cop i a més, quan prengué lloc al seient buit del meu costat, llavors el cor em va començar a bategar a cent per hora.
            Jo, de mena vergonyosa i força sòmines, me'l vaig quedar mirant sense cap mena de vergonya, i mentrestant, el meu cap de dinou anys, ple de serradures, s'anava omplint de cabòries imaginant mil i una històries...
            Em mirarà? Em parlarà? Deu agafar el metro cada dia a la mateixa hora? Acabarem quedant per un altre dia?
            Estava tancada en el meu món de fantasia quan de sobte el metro es va aturar i els llums es van apagar...
            Instintivament vaig prémer la bossa amb les mans. Se sentien murmuris i algú va cridar "esas manos, a ver dónde las ponemos". Després tot va ser silenci mentre el vagó s'anava omplint de tensió. Passada la primera reacció, vaig tancar la meva finestra al món i vaig continuar amb les meves cavil·lacions. I si em frega el braç? I si m'agafa la mà? Si em fa un petó, segur que l'hi torno.
            Arribats en aquell punt, vaig notar con una escalfor que se m'apropava per damunt de les mans, vaig notar fins i tot un petit contacte que em va semblar una carícia. Llavors, maleïts siguin tots els déus de l'Olimp, va tornar la llum i el metro es va tornar a posar en marxa. Ell restava impàvid, impassible, impertorbable, com una estàtua grega, les mans a les butxaques dels pantalons, els llavis hieràtics i la mirada perduda qui sap on. En arribar a la propera parada es va aixecar i va baixar.
            Vaig tornar a la realitat. Què podia esperar jo, metro quaranta, cinquanta-cinc quilos i cua de cavall?
            Tot és com ha de ser.
            Resignada, entre núvols i clarianes vaig arribar a la feina, no sabia si riure o plorar, el dia va tornar a ser com tots els dies fins que, després de prendre el cafè, vaig anar a pagar l'esmorzar i em vaig adonar que a dintre de la bossa em mancaven el moneder i les Rayban. Mai no sabré qui va ser el lladre, potser sí que va ser ell, però, per vint duros, unes ulleres i una foto vella, no vaig voler fer-me mala sang.
            I vaig somriure recordant la seva imatge, aquella imatge de déu grec que no oblidaré mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada