–Ostres! Ja
hi som, un altre cop!
–Aaahh...!
Què passa, ara?
–El que
passa sempre, senyora! Que s'ha tornat a espatllar! Ja veurem quanta estona
estarem així...
El metro es va aturar.
Uns quants viatgers van encendre el llum dels mòbils. I n'hi va haver un que va
encendre una llanterna petita. Es va fer un silenci incòmode. Com que anava
agafat a una barra, vaig posar l'altra mà a la butxaca de la cartera, no fos
cas que...
–Ah, ah,
ah, mama, mama! –va ploriquejar una criatura.
–Sóc aquí,
Bernat! No passa res! Vine a coll!
Les
pantalles dels mòbils s'anaven encenent i apagant a intervals. Més d'un va
aprofitar per contestar algun whatsapp. Passat el primer moment d'immobilitat,
la gent es va començar a moure amb impaciència.
–Atxim!
Atxum! Algú té aquí un animal? Atxim! Sóc al·lèrgic als gats, jo...
–A veure,
senyors: hi ha algú que porta un gat? Perquè qui sigui, sisplau, miri de
separar-se una mica d'aquest senyor de l'al·lèrgia!
–¿Y a quien
se le ocurre meterse en el metro con un animal? Vamos, es que...
–Si porten
el gat en una maleta per animals, hi té tot el dret!
–Mira,
guapa, ¡no te diré que no! Pero en las horas punta... Ya son ganas de...
–Atxum!
–Mama...
Vull sortir...!
–Calla,
Bernat! Ja sortirem.
–Sorry,
mi ser extranjero! ¿Ser normal, aquí, que nadie dar explicación?
–I tant,
que és normal, mister! Paciència! You understand? Ai, aquests
“guiris”...
Van passar
deu minuts ben bons i encara estàvem igual. Bé, igual, no. Estàvem més
neguitosos. I sort que la persona que duia el gat se n'havia anat un tros més
enllà. Però va començar un altre problema: vaig notar que la noia que estava al
meu costat, agafada a la mateixa barra que jo, tenia una respiració estranya,
com si li faltés l'aire. Li vaig preguntar si es trobava bé. Em va respondre
que patia de fòbia a la foscor i que si l'avaria durava gaire estona més, tenia
por que no li vingués un atac d'ansietat. La primera cosa que se'm va acudir va
ser demanar ajuda:
–Atenció! Un moment, senyors! Aquí hi ha una
persona que necessita més claror! Poden acostar-se els que tenen mòbils,
sisplau? I aquella llanterna d'allà? Vinguin, vinguin cap aquí.
–Eh! No cal que doni empentes! Si aquest
senyor d'aquí no es mou, jo tampoc no em puc moure!
–Però, què
té, aquesta persona? Per què vol més claror?
–És una
dona que té fòbia a la foscor i es troba malament.
–Doncs
estem ben arreglats, perquè això sembla que va per llarg...
Com
bonament van poder, els dels mòbils van
anar fent cercle al voltant de la noia, amb l'escassa llum de les pantalles.
Sigui per això o perquè la noia va fer un gran esforç per vèncer la seva
tenebrofòbia, el cas és que va començar a respirar més bé. L'espectacle era
digne d'una pel·lícula de terror, amb les ombres que provocaven els mòbils. El
nen que ploriquejava estava arrapat a la seva mare, amb la cara contra el seu
pit i amb els ulls tancats, per no veure les cares fantasmagòriques de les
persones.
Al cap
d'una mica, els llums van començar a fer pampallugues i finalment es van
encendre del tot. Tota la gent va respirar, alleujada. Sobretot, la pobra noia
de la fòbia i el petit Bernat, encara abraçat ben fort amb sa mare. Es va notar
una sotragada i el metro es va engegar. Els viatgers, que abans érem uns
personatges desconeguts que més aviat ens inspiràvem indiferència, gràcies a
aquesta estona de foscor ens havíem convertit en companys. Ens vam mirar les
cares, els ulls, i ens vam somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada