dilluns, 6 de març de 2017

Al ferrocarril metropolità de Barcelona (Montserrat Fortuny)



L'altre vespre tornava del taller d'escriptura amb el metro, com sempre, i després d'haver arrencat de l'estació del Guinardó, el comboi es va deturar amb una gran frenada, que va fer caure alguns passatgers que anaven drets, i ens vàrem quedar sense llum.
Jo anava ben asseguda, en aquells seients que van de quatre en quatre, i tenia davant meu una dona àrab, força jove, que portava un nen de mesos a la falda, i un altre, d'uns quatre anyets, dret, entre ella i jo. Després de la sotragada vaig sentir, no veure, perquè era completament fosc, que el nen s'enfilava a la meva falda, plorant. El vaig acollir, abraçant-lo, i es va mantenir ben quiet, amb el caparró damunt del meu pit.
Li vaig dir que no tingués por i, amb satisfacció, vaig comprovar que m'entenia. “Encara sort…”, vaig pensar. “Que bé que aquests nenets ja van a l'escola i aprenen català de ben petits!”
Em pensava que l'aturada i la foscor durarien pocs minuts, però potser ja en feia deu i conti- nuàvem a les fosques. El rumor de les converses anava augmentant de to i jo em temia que acabessin en crits.
També em feia por pensar que només fos el nostre tren el que hagués quedat detingut i sense llum i que un altre, que funcionés normalet, ens envestís…!
Va passar una estona i el nano es va adormir abraçat a mi i el germanet petit es veu que també, al coll de la seva mare, perquè ella va deixar de cantar-li a mitja veu.
Les veus que sí que anaven augmentant de registre eren les de tot el vagó i se sentia algú que plorava amb grans gemecs… Ai, mare…! La cosa s'anava complicant. Jo, a més de la mà que aguantava el nen a la meva falda, amb l'altra retenia la bossa de mà i la de la carpeta del taller, no fos cas que algun lladregot s'aprofités de les circumstàncies, que de tot hi ha en aquest món, però em sembla que tothom estava pendent de la fosca i del perill.
Així vàrem passar més de mitja hora, com després vaig comprovar, i anaven augmentant els plors i els xiscles i, fins i tot, pregàries en veu alta. Ai, Senyor!
De cop i volta, també sense avisar, es van encendre tots els llums de cop, es varen tornar a apagar, amb els xiscles de la gent i, per fi, ja van quedar encesos. Després de pocs instants, el comboi va reprendre la marxa, molt a poc a poc primer i, després, de manera normal i ràpida.
Hi va haver molta gent que va baixar a la primera parada, la d'Alfons X, jo crec que més per por que per necessitat, però la dona àrab amb els dos nens i jo vàrem continuar, amb els nens ja desperts i contents a la falda i la noia mostrant-me el seu agraïment amb el somriure i amb el “gràcies”, que en àrab és semblant a “sucree…”
Vàrem arribar a l'estació de Joanic i vaig baixar, després d'haver fet un petó als dos petits, i amb les cames una mica tremoloses, malgrat el bon acabament de l'episodi.
En agafar l'ascensor, vaig notar una mullena a les cuixes i vaig pensar: “A veure si m'he pixat a sobre…!” Però no, perquè en tenia moltes ganes i si m'ho hagués fet, no en tindria, estaria còmoda…
Vaig comprendre que havia estat el noiet, el de la meva falda, qui m'havia deixat el seu re- cord als pantalons i, a casa, me'ls vaig treure corrents, vaig anar al vàter i em vaig ficar a la dutxa…!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada