dilluns, 24 d’octubre de 2016

L'home que plantava estrelles (Montserrat Fortuny)










Era un jove jardiner,
roses i arbres plantava,
amb aigua pura els regava,
tot l'any, sempre matiner.

Però un dia va trobar
una colla d’estrelletes,
que havien caigut del cel
i les va tornar enlaire.

Ell tenia a les mans
un reguitzell d’estrelletes,
al cel les havia plantades
i hi lluïen molt més netes.

Estrelles brillen al cel,
on les ha plantat el bon home,
d'una en una, estel per estel,
fins a comptar l’incomptable.

Oh, jardiner feliç,
tu que plantes les estrelles,
al cel brillen molt més belles
perquè són al paradís.

Era un jove jardiner
que plantava flors i arbres,
i ara també planta estels,
encara que no fan flaire.

Era un místic jardiner,
al cel hi plantava estrelles,
que hi brillaven molt més belles
com les que brillen al cel.

Oh, jardiner bo i fidel
que ara plantes les estrelles,
no n’he vist mai de tan belles
com les que brillen al cel.


Home que plantaves flors,
com és que plantes estrelles?
És que les trobes més belles?
És que t'han robat el cor...?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada