dilluns, 17 d’octubre de 2016

El teu mar (Antònia García)




Mires el mar i el prens sencer,
des de l’onada que besa la sorra
fins a la fosca abissal.
L’estotges al fons dels teus ulls,
amb barques d’antics naufragis,
amb la terrible companyia
dels morts colgats en taüts d’aigua,
amb tresors amagats de pirates
que tenen peixos per guardians.
I en un vaivé interminable,
el mar regalima dels teus ulls,
torna a omplir els fons d’algues i coralls
i, verd salat,
inunda els caus de les sirenes.
El mar regalima dels teus ulls,
es barreja amb la dansa dels peixos,
bat el penya-segat, brama i retorna
amb cascades de bromera i escates
cap al fons on jeu
l’anemone que fascina,
la medusa transparent,
la petxina nacrada,
la perla amagada...
Després, el mar s’alça,
barreja el blau de cel i de mar,
es desploma, es submergeix
fins al silenci pregon
ple de fosforescències
per tornar altre cop
a la lluïssor d’espill
de la calma sota el sol,
sota el vol de les gavines;
pren el rumb de la teva mirada
que el captiva,
verd salat,
empès pel ventijol,
fins al reflex lluminós dels teus ulls,
d’on regalima,
verd salat,
incansable,
per sempre teu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada