dilluns, 10 d’octubre de 2016

El caçador d'estrelles (Elisabet Prades)



El sol no volia marxar i aquella tardor va ser una tardor estranya, sense fulles caigudes, sense aigua als rierols, sense contes a la vora del foc.
I tot es va tornar ombrívol, boirós, con un indret d'insomni d'on els somnis havien fugit.
Fins que un home que vivia sol al cim d'una muntanya va sortir amb un carretó i una corda. Amb les mans va començar a caçar estrelles i quan en va tenir el carretó ple les va lligar perquè no caiguessin i les va baixar al pla, on hi havia el poble.
Allà en va anar deixant una a la porta de cada llar.
Quan va acabar, va tornar a la seva cabanya i es va adormir sota un cel negre com l'atzabeja.
L'endemà, tot havia esdevingut tardor i les fulles volaven i queien, omplint el terra de vermells, els rierols mormolaven plens d'aigua i a la nit es van encendre totes les llars, les flames dansaven al ritme dels contes i al bosc es van despertar els follets i les fades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada