Reflexions sobre la no-violència (Antònia García)

Un dia jo dinava tranquil·lament a casa. De primer plat, patates bullides amb col. De segon, pit de pollastre a la planxa acompanyat d'una amanida d'enciam, tomàquet, pastanaga i nous. I de postres, una poma.

Quan vaig agafar la poma, em va venir al cap una paraula: “Eureka!”. Sorprès, vaig rumiar per què se m'havia acudit. De seguida hi vaig caure: diuen que va ser Isaac Newton qui va fer aquest crit quan li va caure una poma al cap, mentre reposava sota una pomera. I va ser perquè va relacionar la caiguda de la fruita amb la força de la gravetat.

Mentre clavava queixalada a la poma, jo també vaig anar relacionant coses. Newton, el gran savi anglès, a més d’haver fet moltes altres coses, també havia formulat les lleis universals del moviment, la tercera de les quals és la llei d'acció i reacció. Aquesta llei diu que sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

Per exemple, si algú t’empeny sense motiu, al metro, tu tens tendència a presentar una resistència física, de la mateixa intensitat, contra qui t’empeny, per mantenir la teva posició. Si algú et clava un mastegot, la teva reacció natural segons la llei de Newton és tornar-li la plantofada.

Vaig recordar el meu cosí Joan, que quan era jove, cap als anys 60, s’havia fet hippy. Duia una samarreta amb les paraules “feu l’amor i no la guerra”. Fumava porros o qui sap què. Segurament, si li haguessin ventat un carxot, no s’hi hauria tornat. Més aviat hauria preguntat “Ai, per què em pegueu?”. En Joan era pacifista, odiava qualsevol mena de violència sobre les persones però també sobre els animals, el medi ambient...

De violència, n’hi ha de moltes menes. Violència física contra homes, dones i criatures: cops, maltractaments, lesions i assassinats. També violència psíquica, que no es veu: menyspreu, crueltat, humiliació, negligència, gelosia. Gairebé sempre, totes dues menes de violència van juntes.

Arribats en aquest punt del meu raonament, no vaig poder evitar prémer amb força les dents contra la poma, no per agressivitat contra la fruita innocent sinó pel sentiment de rebuig que em provoquen les situacions que he citat.

Però una cosa és ser pacifista, que és una opció personal i que vol dir que el pacifista busca la pau i no vol la guerra, però viu en el seu món, no intenta canviar la societat, i una altra cosa és ser no-violent. Els conceptes contraris a la violència són la bondat, la suavitat, la bonhomia. El no-violent, tal com ho entenem ara, és respectuós, és afable, no vol l’opressió i procura anar cap a un canvi social, una societat sense injustícies; busca estratègies sense violència per defensar-se de les agressions dirigides a ell, personalment, i també al seu entorn, la societat en què viu.

Vaig tornar a recordar la llei de Newton: “sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.” El no-violent respon d’una manera diferent de com actua l’agressor, però respon. Respon amb l’educació, amb la persuasió, amb accions no violentes com ara concentracions, boicots, vagues, desobediència civil. Accions com ara la Marxa de la Sal, encapçalada per Gandhi, a l’Índia. O més recentment, la coneguda com la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia, fa uns vint-i-cinc anys; un procés pràcticament pacífic que va acabar, uns tres anys més tard, amb l’establiment de la República Txeca i de la República Eslovaca.

D’exemples com aquests, n’hi ha molts. M’hauria calgut temps per esgotar el tema. Però m’estava acabant de menjar la poma, ja només em quedava als dits el cor de la fruita, amb les llavors. Vaig voler fer una comprovació: vaig alçar el cor de la poma al nivell dels ulls i la vaig deixar caure. El cor mig rosegat va anar a parar al mig del plat. Eureka! Efectivament, com deia aquell, tot fent broma, si les coses no cauen per la força de la gravetat, cauen pel seu propi pes.