Vaig
comprar el llibre que havia de llegir i comentar en reprendre les
clases, a l'octubre. El llibre que era els meus deures. Vaig
començar-lo el mateix vespre, després de sopar, i el vaig devorar
de pressa, llegint, llegint, com si m'hi anés la vida, fins a
acabar-lo tot abans d'anar a dormir. Em va agradar molt, per això no
vaig poder deixar-lo un cop començat. Era a primers de juliol, a
Sant Feliu de Guíxols, i no l'havia de comentar fins a primers
d'octubre.
El
cas és que, a mitjans de setembre, hi pensava però no recordava cap
relat dels llegits amb tanta afició... Per què? Tant que m'havia
agradat...
Tinc
a la memòria centenars de llibres llegits a la meva infantesa, a la
meva joventut, a la meva “edat mitjana” i, aquest, tant que
m'havia agradat, res de res! Ai, Senyor, per què...? I ja em teniu
tornant-lo a començar, tornant-lo a llegir, tornant a gaudir-ne...
Tornant,
tornant... Per què tornant...? Era com si fos la primera vegada que
el llegia. Deu ser cosa de l'edat.
I
ara sí que el puc comentar: té molta tendresa, però fa esgarrifar.
Té aquella cosa que em subleva, però que em plau. No diré que cada
relat m'hagi fer vessar llàgrimes físicament, no. Però
espiritualment, sí.
Cadascun
dels relats m'ha rosegat per dintre, m'ha burxat les entranyes,
fent-me xisclar, espiritualment, de dolor intensíssim.
Sí,
han estat uns bons deures, aquests d'enguany, per a esmolar el punyal
de tendresa i de sentiment fins al mateix cor.
Dolor
poètic, però dolor; dolorosa tendresa poètica...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada