Ja estem entrant a la tardor... Quantes fulles seques, per terra...
Vaja! Unes claus arran de l'arbre! Algú que les ha perdudes. A veure, com són? Una,
dues, tres, quatre... I aquesta tan petita, cinc... I aquest penjoll tot
trenat, fet de cordonets de colors, amb un nus al final... Cap etiqueta, cap
nom... I ara mateix, per aquest tros de carrer no hi passa ningú, només jo.
Potser li han caigut a algú en sortir d'aquesta porta que està més a prop.
L'amo d'aquestes claus quedarà ben fumut quan se n'adoni. O la mestressa, és
clar. I si truco i pregunto... No. Qui les ha perdudes deu ser fora de casa. I
potser no és d'aquesta casa, precisament. Algú que anava de pas, com vaig jo.
Aquesta clau més grossa deu ser del portal. Aquesta
altra, deu ser la del pis... Aquesta, d'un armari? Aquesta, potser de la
bústia... Aquesta tan petita... És ben estranya. Sembla contrafeta. Diria que
és d'un calaix d'escriptori, potser d'un calaix secret... Per això en diuen
secreters, és clar. Qui sap què guarda amagat, aquesta claueta! Unes cartes
d'un amant misteriós, de joventut? Un objecte comprometedor, com ara una arma,
que va servir per un assassinat mai no descobert? Unes joies valuoses, de
l'àvia, que els altres hereus no sabien que existien?
Ei, ei... Em deixo
endur massa per la fantasia... Aquestes claus deuen ser d'un bon home o d'una
bona dona que ha sortit ben d'hora per anar a la feina i que quan torni a casa
es trobarà que no hi pot entrar... si no és que a casa hi visqui algú altre que
li pugui obrir... Però, puc suposar... Sí, és molt suposar, però puc suposar
que la dona que les ha perdudes està en tràmits de divorci... I les claus li
han caigut just a davant de casa... i la sogra, en sortir a comprar el pa, se
les ha trobades... I ha decidit amb tota la malícia fer-li passar una mala
estona, fent veure que no sent el timbre, o fent veure que no és a casa... Una
dona a punt de divorciar-se, viuria amb la sogra? I per què no? I si la jove és
un cap de trons però és molt sociable, i
el fill de la sogra vol que...
Però què m'empatollo?
I a mi què se me'n dóna, de qui ha perdut les claus? Qui sigui, ja s'ho farà!
Aquestes claus han caigut aquí, al peu del freixe, igual que han caigut les
fulles seques. S'han desprès d'una butxaca o d'una bossa de mà perquè ara és el
temps que les claus es tornen lliscants i per poc aire que faci o per poc
moviment que els imprimeixi el seu portador, en caminar, les claus surten,
voletegen descrivint una espiral i cauen suaument damunt de les rajoles de la
voravia. Un cop a terra, estan exposades a les puntades de peu dels nens
trapelles que van camí de l'escola. I si al gos que un veí del barri treu a
passejar li sembla d'alçar la pota just damunt de les pobres claus, les
ruixarà, ai, amb una substància oxidant i un si és no és corrosiva.
Quin destí més incert,
per a aquestes claus! Què podria fer, jo? Per si el seu amo les busca per tot
el trajecte que ha fet anteriorment, durant el qual les ha perdudes, valdrà més
que les deixi ben a la vista, però no a terra, no fos cas que els escombriaires
no les vegin entre la fullaraca i les escombrin i les fiquin al cove, junt amb
la brossa. A veure, al contenidor del rebuig... Mira que bé! Un tros de
cordill! I com que porto la llibreta amb fulls DIN A4, puc lligar les claus al
tronc del freixe de manera que destaquin damunt del full en blanc... Au! Ja
està! Apa! Bon vent!
Sí, ja estem entrant a
la tardor. Cauen les claus... Cauen les fulles...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada