dilluns, 16 d’octubre del 2017

Les claus blaves (Eduard Alonso)

Les claus lapislàtzuli van caure just davant meu produint un enorme soroll en impactar sobre la vorera grisa que condueix al Mercat del Diamant. Malgrat el dolor de ronyons que m'acompanyava des de feia uns dies, vaig ajupir-me per recollir-les. Immediatament després de redreçar-me, vaig dirigir la mirada cap a dalt. Amb la mirada alçada, vaig repassar tots els balcons del bloc de pisos blaus ubicat a la meva dreta. Ningú. No hi havia ningú  a la vista. Ningú abocat al balcó. Una a una, vaig resseguir les balconades sense veure ningú. Davant dels meus ulls, no apareixia cap persona ni ésser viu de mida visible. Tot estava en silenci. El carrer buit, solitari, inquietant. Sorprès, desconcertat, esverat, vaig observar atentament les claus. Una sensació mig adrenalínica, mig d'aventura em va posseir. De claus, n'hi havia quatre, fetes de lapislàtzuli imperial. El clauer on les claus estaven col·locades era de color daurat.
    Mentrestant, l'estrèpit causat per l'impacte dels obreportes lapislàtzuli en caure sobre la vorera de color gris inquietant, continuava ressonant a l'interior de la meva oïda, talment un disc ratllat.
    Molt esporuguit, vaig preguntar-me què calia fer davant d'aquesta situació “xirinesca”.
    Un impuls poderós i desconegut va transportar-me fins a la porta de l'edifici vestit de blau. Les quatre claus estaven numerades de l'u al quatre. La porta de la finca tenia dos panys:
    Amb la clau número u vaig obrir el primer pany, i amb la número dos la porta es va obrir. Eureka!
    Dins del vestíbul, m'esperava en silenci un pany de paret cobert amb quinze bústies. Cinc plantes, tres portes per planta. Vaig provar d'agafar un ascensor silenciós que no donava cap senyal de vida... Debades. Així que vaig haver de pujar a peu per l'escala, planta a planta; porta a porta. En cada una d'elles, vaig trucar al timbre, i vaig picar a la porta preguntant en veu alta si hi havia algú.
    En arribar a la cinquena planta, tot just després de fer sonar el timbre de la primera porta i cridar si hi havia algú, va sentir-se bordar un gos, responent a la meva pregunta. Amb el cor desbocat i ple d'esperança, amb mans tremoloses vaig posar les claus tres i quatre en cada un dels panys i la porta es va obrir:
    Just davant meu, una gossa husky d'ulls immensament blaus i plens de fe, que amb el seu posat m'indicava que la seguís. Precedit per ella, vaig entrar en una sala gran on un home d'uns seixanta anys jeia inconscient al bell mig de l'estança. La mà dreta premia una capsa de medicaments. Vaig trucar, immediatament, al SEM. Deu minuts més tard, una infermera el feia tornar en si. La gossa husky el mirava fixament, els ulls plens de blava tendresa mentre la cua manifestava la seva joia pregona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada