dilluns, 16 d’octubre de 2017

Les claus perdudes (Montserrat Fortuny)



Tot va començar fa molts anys, a la meva joventut. Tornava a casa a quarts de quatre de la tarda, quan sortia de treballar a la Mútua, que plegàvem a les tres.
            Vaig veure un manyoc de claus a terra, molt ben posades en un clauer de metall. Eren, en total, quatre claus, una de llarga, gruixuda, pròpia de la porta d'un castell, em va semblar. Les altres tres eren d'una mida normal, com si fossin una de porta de carrer i dues d'un pis.
            El clauer, com he dit, era de metall, amb una creu cristiana, petita, en un extrem.
            El dia abans, la meva amiga Cèlia m'havia dit que la seva cunyada, sor Clara, estava amoïnada perquè havia perdut les claus del convent.
            Era un convent molt antic, del carrer Encarnació, el de més amunt del meu, tocant al carrer Escorial, envoltat d'un jardí ple de flors i d'arbres fruiters, sobretot de tarongers, que omplien d'olor totes les primaveres, quan estaven coberts de blanca tarongina.
            La vaig avisar de seguida, explicant la meva troballa, i vàrem quedar de veure'ns aquella mateixa tarda, jo amb les claus trobades, perquè vàrem pensar de seguida que podrien ser les que havia perdut la seva cunyada i vàrem anar corrents al convent.
            Les vaig mostrar a la monja portera i ens va fer venir l'abadessa, que va dir que sí, que eren les claus del jardí i del convent, del refectori...
            Va fer venir l'astorada sor Clara, que ens va abraçar amb llàgrimes als ulls, de tanta alegria, perquè la superiora l'havia renyada molt per la pèrdua, perquè podrien haver anat a parar a les mans d'algú de males intencions i ja pensaven haver de canviar tots els panys, començant pel del jardí, que era la d’aquell pany la més grossa.
            Ens va agrair la tornada ensenyant-nos tot el convent, amb les seves estances, la capella-oratori i, sobretot, el bonic jardí.
            Va passar el temps, jo ja estava jubilada; la Cèlia, de la meva edat, ja era àvia i besàvia. Encara recordo el so de les campanes tocant a laudes al matí, a vespres a la tarda i a completes a les nits.
            Sor Clara va morir de vella, igual que moltes germanes del convent i, com que no n'entraven de noves, les poques que quedaven van abandonar el convent i se'n van anar en una residència. El convent era propietat de l'ajuntament de Gràcia, que volia enrunar-lo, en no ser cap edifici artístic, i construir pisos al seu terreny.
            Però els veïns van protestar, perquè volien conservar el jardí, anomenat Jardí del Silenci, i a base de protestes, de pancartes als balcons i de manifestacions, van aconseguir que el jardí quedés per al barri.
            Han quedat els tarongers i altres arbres fruiters i moltes flors. I de tot se'n fan càrrec els mateixos veïns del carrer, que reguen i cuiden els arbres i els matolls.
            Un diumenge al matí hi vaig anar, amb la intenció de fer unes fotos dels arbres, tan plens de taronges, fent ressaltar els seus vius colors del verd intens de les branques; i me les van deixar fer, les fotos, amb molta cordialitat, i em van regalar una bossa plena de taronges, que potser resulten una mica massa àcides, però si en faig suc i hi poso sucre, resulta molt bo i refrescant.
            I encara recordo les claus perdudes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada