La castanyada (Eduard Alonso)

Hola, sóc la Marieta de l'ull viu. Visc amb el meu germà i el meu ex. Escric aquestes línies perquè ja tenim la castanyada a la cantonada .La castanyada és una festa molt entranyable. Sobretot per a mi. Un incís: un deveu preguntar perquè convisc amb el meu ex. Si teniu paciència, us ho explicaré més endavant.

Com anava dient abans de l'incís, en aquesta diada, allò que es celebra és el fenomen d'una gran i profunda comunió amb la natura. Una comunió sagrada a cavall de la Trinitat Nutritiva dels Moniatos, les Castanyes i els Panellets. Sobretot, els Panellets de pinyons!

Us preguntareu, també, quin interès té això que explico. Ho explico perquè a la castanyada de l'any passat van passar coses molts rares amb els Panellets de pinyons.

Renoi, que bons que són!

L'any passat,  tot semblava una mica com Deu negrets de l'Agatha Christie. Però en comptes de negrets allò que desapareixia eren els panellets. Jo en vaig comprar 24 unitats. Ara n'hi ha 22. Més tard 16, i etcètera.

Qui els va agafar d'amagat?

Qui els va fer desaparèixer furtivament?

L'any passat, hores després de comprar una safata de 24 panellets i deixar-la al damunt de la taula rodona de la cuina, vaig tenir una sensació estranya, una sensació d'alguna cosa que estava passant. Tot inspeccionant al voltant, vaig veure el meu germà, l'Albert, que col·locava alguna cosa a l'interior de la caixa de cabals i que, fins i tot, la va tancar amb clau, cosa  molt estranya perquè la deixava sempre oberta. Per tant, va amagar alguna cosa de la qual no volia que ens assabentéssim. Però el que el meu germà no sabia, era que jo, la Marieta de l'ull viu, també tenia clau de la caixa forta.

Més tard, quan l'Albert va sortir a veure uns amics, vaig apressar-me a anar a la cambra on hi ha la caixa. Vaig obrir-la i no sabeu què hi vaig trobar: sis esplèndids panellets de pinyons que m'esperaven amatents a fer-me sentir el plaer. Com que l'Albert és amic de beure més del compte, moltes vegades no es recorda de gairebé res. Llavors, vaig pensar que podia deixar-ne un de mostra i menjar-me la resta, tot deixant la caixa oberta. En tot cas, si em preguntés, tranquil·lament respondria que jo, la Marieta de l’ull viu, no en sabia res.

Amb el meu ex, vaig fer el mateix. Vaig trobar sis panellets dins un pot dalt de tot del prestatge superior de la cuina. Vaig repetir el mateix que abans: deixar-ne un de mostra i menjar-me la resta. El meu ex també és amic de beure més del compte.

Per  acabar, vaig cridar amb força “Visquen els panellets de pinyons”.