El dia 1 de novembre anem una colla a berenar a cal Joaquim. Bé, a berenar ben bé, no. Anem a menjar castanyes, moniatos i panellets, remullat tot amb vi moscatell.
Dic "una colla" i això era abans, anys enrere. Llavors érem: la Serra, que ara s'està en una residència. La Isabel, que ara és al cel, si és que hi és. La meva cosina Montse, que ara estan mig renyits i no ve. El Pere, la parella del Quimet, que aquest sí que és al cel, perquè més bo que ell..!
Ara també ve la cosina del Joaquim, la Maria Rosa, i el Josep Maria, el més jove de tots, que deu tenir 66 anys. Tampoc no pot venir el Lluís, el més vell, que també s'està en una residència. Però enguany hi ha una novetat: ens convida a dinar. Potser és perquè només som quatre, que si fóssim tants com abans, no ho faria.
Actualment crec que, a les reunions, hi poden anar quatre o cinc, oi?
Nosaltres som quatre només.
Quin dinar ens farà? Pots comptar: de primer plat, un parell de llesquetes de pa, una amb sobrassada i l'altra amb foie-gras, unes croquetes petites i olives blanques i negres i enciam amanit...
Després, pasta italiana amb un sofregit molt bo, amb petits trossets de salsitxa i uns quants musclos petits. Per beure es pot triar: vi blanc o negre o cervesa sense alcohol.
I les postres que sempre porta el Josep Maria quan el conviden a dinar, de nata o de xocolata.
Les castanyes, els moniatos i els panellets, que paguem entre tots, no es presentaran fins a les set o quarts de vuit del vespre, acompanyats del moscatell que hauré portat jo i, llavors, com sempre, no tindré gana i m'emportaré el moniato i les castanyes per a casa i només menjaré els panellets que, pel meu gust, me'n menjaria set o vuit. Per a això sempre em queda gana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada