El dia de la trompada, quan va arribar a casa, la Sara, només de veure'l entrar, li va dir: “Què és aquesta cara de moniato? T'ha passat res?” Un cop fetes les explicacions del cas, l'Agustí va anar al bany i es va mirar al mirall. Així que aquesta és la cara de moniato? Té cada cosa, la Sara! Jo em pensava que quan et quedes molt parat per alguna notícia, dius que has quedat de pasta de moniato. Però tenir cara de moniato... I ara vol que anem al metge. Per què? Si no m'he trencat res. Uns quants blaus durant alguns dies i ja estarà.
L'Agustí té els cabells rossos i arrissats i els ulls de color gris pàl·lid. La seva germana bessona i ell s'assemblen tant com un ou a una castanya. Ella és morena, té els cabells de color castany molt fosc i els ulls negres. Qui ho diria, que són bessons? De caràcter també són ben diferents. Ell, des de petit, sempre s'ha ficat en embolics, no sé com s'ho fa. La Teresa, la germana, era la que li treia les castanyes del foc. Després, ja gran i casat, és la dona, la Sara, la que ho fa.
La Sara és una dona ferrenya, que sap molt bé què vol. Té un sentit pràctic de la vida. És alta i prima, es mou amb elegància i duu els cabells caragolats a la part de darrere del cap, el que se'n diu una castanya. Li agrada cuinar. Fa uns pastissos de poma que hi canten els àngels, i uns panets de mantega boníssims.
Tenen dos nois, tots dos morenos com sa mare. Els agrada molt anar a pescar amb canya amb l'Agustí, que de ben jove ja hi anava. I a l'estiu van a buscar pops a les roques. Agafen pegellides i musclos i també castanyes de mar, que és el nom que donen als eriçons de mar.
De tant en tant em conviden a dinar. És molt d'agrair, sobretot per un conco com jo, que no tinc família. Avui, com que celebrem la castanyada, és a sopar que m'han convidat. Jo m'encarrego de la beguda i ells dels moniatos. Els nois han torrat les castanyes. Fem els honors a la cuinera i deixem els plats més nets que una patena. Com que n'és el temps, la Sara ha fet uns panets petits, amb avellanes i amb pinyons barrejats amb la farina: els típics panellets. Sempre fem la broma que s'han de menjar amb la boca petita, amb els llavis ben estrets, com un cul de gallina. I passem una bona estona xerrant. Al llevant de taula, els nois em fan tocar la guitarra i volen que els canti alguna cançó “de quan eres jove”. La mare del Tano! De quan jo era jove, diuen! Tant de temps ha passat, ja? Però com que me'ls estimo, aquests fills dels meus amics, faig el que em demanen i els canto aquesta cançó, molt adient amb la festa que ens ha aplegat:
Marrameu torra castanyes
a la voreta del foc.
Ja n'hi peta una als morros,
ja tenim Marrameu mort.
Pica ben fort, pica ben fort
que piques fusta.
Pica ben fort...!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada