dilluns, 19 d’octubre del 2020

Un dilluns a finals d'octubre 2020 (Núria Roca)

 Envio un correu electrònic al CAP Maragall on tinc alguns especialistes, perquè el doctor digestòleg em faci una demanda per fer-me una colonoscòpia, que fa més de dos anys des que em van fer    l'última.


Sempre anava a recepció, però amb això del Covid-19, ho he fet per Internet.

Em truquen del meu CAP Guinardó per dir-me que ells no tenen aquesta especialitat, que he de trucar al CAP Maragall. Ho torno a intentar amb el mateix resultat. Però els dic que ho faig per correu perquè les vegades que he trucat no responen al telèfon. La resposta és que insisteixi.

Em decideixo i vaig personalment al CAP Maragall. Una cua de mil dimonis a la qual prenen la temperatura abans d'accedir al recinte. Penso que si són dimonis, amb l'espera deuen bullir, i el termòmetre explotarà. No m’hi quedo.

 No entenc com és que reben el meu correu al CAP Guinardó si jo l'envio al CAP Maragall. Torno a trucar i res de res. Això sí, molta xerrameca i musiqueta.

Últim recurs, truco al CAP Guinardó d'Atenció Primària al qual estic assignada per veure si ells poden fer-me el tràmit. Si no, hauré de passar pel meu metge de capçalera i li hauré de donar una feina burocràtica.

No estem preparats ni organitzats per treure'ns la feina supèrflua, la paperassa, ni agilitzar els tràmits.

Qui rep és la gent que va perduda i li fan perdre el temps i els nervis els afloren. Pobra gent els que són molt grans o amb dificultats de mobilitat!

L'estructura i la mentalitat de la societat ha de canviar, sobretot en aquests moments que passem tan difícils.

 

 

Anant cap a casa, al carrer, em trobo amb un veí que té la sort de viure com jo en un àtic i que ens podem veure per la terrassa.

Ens saludem i ens preguntem com estem. Tots dos amb mascareta.

Ditxós virus!

–Sí, i tant! em respon i, rient, afegeix:esperem que se'n vagi ben lluny a d'altra gent –fa, allargant el braç, i assenyalant amb la mà.

M'he quedat gelada. Li contesto:

Millor que es fongui o que desaparegui, no?

Adéu.

Adéu contesta.

Penso: quin pensament! A d'altra gent... també puc ser jo. Però desitjar que vagi a d'altres persones, ho he trobat molt fort.

Suposo que no ha pensat gaire el que deia, però en el fons ha sortit l'individualisme. Mentre no em toqui a mi, se me'n foten els altres.

 

La mateixa conclusió que en l'escrit anterior, la societat ha de canviar. Si no, hem begut oli!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada