Quasi sempre celebrada amb una colla, d'amics o familiars. Quan els nens eren petits fèiem els panellets, juntament amb castanyes torrades i moniatos cuits al forn. Venien els avis a casa per celebrar la festa. Després, més grandets, també fèiem panellets que donàvem als avis, però la festa era amb els amics i els seus fills, en una casa o altra, a la muntanya o a la ciutat.
Si algun any per alguna circumstància que ara no recordo no ho fèiem amb els amics, era organitzada amb la família, els fills, i a vegades s'hi afegien amics dels fills.
Un any vam fer la castanyada a la casa de la muntanya, petita, rústica, però confortable per cinc, set persones.
Tenim uns amics amb dues filles que també tenen una casa molt a prop. Per tant, amigues dels nostres tres fills, amb una edat semblant.
Aquell any, Tots Sants formava un pont llarg, amb tres o quatre dies festius.
Improvisant, de cop i volta es va decidir que els nostres fills amb els amics anirien a celebrar la castanyada a casa nostra.
Amb una mica de basarda pel nombre de joves, uns catorze, més nosaltres dos, total setze persones, en una casa potser massa petita.
Llits per dormir, deu. Amb lliteres i a dalt d'un altell amb capacitat per a tres matalassos. Un matalàs de dues places al menjador. Ja ens podem imaginar la circulació de gent en una casa no gaire gran, amb tot de bosses i motxilles per tots els racons.
La tarda vigília de Tots Sants, tothom a fer panellets. La cuina bastant gran, amb una taula allargada amb capacitat per a catorze persones juntetes. Tots els joves mans a la massa, fent boletes i figuretes. Adornant amb pinyons, codonyat, cireretes, ametlla trossejada, cacau, cafè, coco, i no sé si em deixo algun ingredient. Dues o tres plates plenes d'uns panellets formosos cap al forn, que feia una olor que s'escampava per tota la casa.
Per una millor entesa, tot el jovent, incloent les dues filles de la casa del costat, es van quedar a casa nostra per celebrar-ho. Nosaltres, els pares, ho vam celebrar a casa dels amics.
Després ells van anar al llac de Sant Antoni a fer gresca i escampar la boira.
Nosaltres, quan vam acabar les forces, després del llarg tiberi i quan els ulls començaven a aclucar-se, vam marxar cap a casa.
Sorpresa! La cuina amb un plateram dins l'aigüera, la taula plena de coses i un rètol molt gran que deia: “No toqueu res, nosaltres rentarem els plats i endreçarem la cuina demà al matí”.
Més contenta que un gínjol i satisfeta d'aquests joves companys d'escola, que tots feien BUP, vaig pensar, que perduri aquesta amistat. I així ha estat.
Aquest any 2020, quina castanyada més estranya. Algunes nétes i uns pares a la terrassa de casa de Barcelona, amb mascareta i separadets com vàrem poder, vam celebrar aquest dia amb tristor, incertesa, incòmodes per la situació que estem vivint amb el “ditxós bitxo” del Covid-19.
Faltava més família, amics. Petons. Abraçades. Riures...
El jovent, malgrat la situació, segueix creant moments divertits. A la terrassa del davant on viuen la família del nostre fill gran, una de les filles, amb amigues d'ESO, es van disfressar amb llençols blancs. Vaig poder fer fotografies a aquests fantasmes reals.
La vida ha de seguir, malgrat els entrebancs. L'adaptació i la creativitat per sortir d'aquest atzucac és la solució. Ah! Em deixava també rentar-nos les mans, posar-nos mascareta i distància. Confinats a casa.
Espero que l'any 2021 sigui més agradable. Desitjo que tothom ens puguem apropar bé com abans i que ho celebrem amb petons que aquest any van escassos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada