"T'ho
dic un cop i encara gràcies." Tot va començar amb aquesta
frase, inclosa la polisèmia. En Conrad i jo teníem el costum de
trobar-nos un cop a la setmana i tot prenent un cafè fèiem petar la
xerrada sobre dites, màximes, aforismes i lectures. En Conrad i jo
érem amics des dels anys que vam ser companys d'un institut que
portava el malnom de Kasputin. El perquè d'aquest nom us serà
explicat més endavant. En una d'aquestes trobades, al Cafè
Kaspadopoulos, regentat per un grec del Peloponès, vaig parlar molt
entusiasmat del llibre que llegia aleshores: Els
peixos no tanquen els ulls,
de l'escriptor napolità Erri de Luca. Tan bon punt vaig llegir la
primera frase: "T'ho dic un cop i encara gràcies", en
Conrad va alçar-se d'una revolada del seu seient, exclamant amb veu
sorpresa: "Aquesta frase m'és molt familiar i també la que
diu: «Quan siguis pare menjaràs ous». Me'n recordo com si fos
avui. Jo em queixava sovint pel poc menjar que hi havia quan érem
a taula i el pare m'etzibava aquesta màxima per fer-me callar. El
pare era paleta i feia "remendos", com
deien llavors. En el meu interior, l'anomenava "el remendaire o
remendista". El cas era que a partir dels deu anys em feia anar
amb ell, d'aprenent. Era aquí, en aquests "remendos", on
m'etzibava la frase del "cop", tan verbalment com
físicament. Mare meva! Quina vergonya em feia passar quan m'enviava
a llençar runa amb sacs de color marró que amb prou feines podia
aixecar. Vaig prometre'm a mi mateix que mai no li perdonaria la por
i la vergonya que em feia passar, a les fosques, carregat amb sacs
dickensians a l'esquena. Pobre pare! La mala vida que portava se'l
va endur a l'altre barri quan encara era jove. La vida va dir-li:
"t'ho vaig dir un cop i encara gràcies".
En
Conrad va fer una pausa, va beure un glop de la tassa de cafè amb
llet, i va continuar parlant, tot ell immers en l'infinit del record.
"És curiosa, sorprenent i alhora molt justa la polisèmia que
crea aquesta paraula: per una banda, es sinònima de "vegada",
per l'altra banda, és
el
significat de encontre violent, brusc, d'un cos contra un altre."
En
Conrad va tornar a fer una pausa, va tornar a prendre un altre glop
de cafè amb llet, i va tornar a capbussar-se en l'infinit del
record. "A més d'una polisèmia perfecta, aquesta paraula també
acompanya una autoria i etimologia molt profundes. L'autoria del fet
de dir aquesta frase on "cop" significa "vegada"
i alhora era l'autor dels cops que m'obligaven a deixar de protestar.
Com a pare, era una autoritat que exercia com a tal amb mi.
Etimològicament, autoritat i autor provenen del llatí. L'autoritat
és el poder que té una persona o institució, prové de
"auctoritas"
i aquesta del participi "auctum", del verb "augere"
amb el significat de: augmentar, fer créixer, eixamplar. Autor ve de
"auctor" que vol dir instigador, promotor, i aquesta
paraula ve de "augere": agrandar, augmentar o millorar, i
el sufix: -tor (aquell que fa l'acció, com doctor, escultor).
L'arrel indoeuropea d'elles és "aug", (incrementar,
augmentar).
En
Conrad, després d'aquesta llarga cavalcada sobre records infinits i
etimologies mil·lenàries, em va preguntar: "I a tu, Eduard, el
teu pare autoritari també t'etzibava aquestes frases?"
Jo
vaig contestar: "Em sonen molt, però els records d'aquella
època són fora de l'abast de la meva memòria".
En
Conrad, que de vegades era molt de la broma, va respondre'm: "Per
tenir memòria, no hi ha res com la xocolata. Una de les seves
molècules actua directament sobre la zona del cervell que gestiona
la memòria. S'anomena flavonoide pigatoide i fa que mai no t'oblidis
de menjar xocolata. Els estudiants estan encantadíssims amb aquesta
molècula perquè poden preparar millor els exàmens."
I
ara ha arribat el moment Kasputin. Aquest nom fa referència a aquell
personatge tenebrós i influent de l'última cort tsarista. Un
personatge molt caspós, per cert. Caspós, també ho era, l'institut
on anàvem en Conrad i jo. Entre tanta caspa escampada arreu, el
malnom surt con un bolet verinós: l'Institut Kasputin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada