La tendresa (Montserrat Fortuny)

Què és, la tendresa? Recordo moltes etapes de la meva vida, ja tan llarga...

Quan era petita, es veu que era molt esquerpa i quan jo tenia febre, que era molt sovint, fins que no em van treure les amígdales, la meva mare gaudia fent-me petons, perquè es veu que m'agradava sentir la frescor de la seva cara a les meves galtes enfebrades. Això, per part d'ella, era TENDRESA, oi?

Quan el meu pare ja era gran i li costava de caminar, s'agafava al meu braç i em deia: “Nena, tu ets el bàcul de la meva vellesa...!” Això era TENDRESA, per part d'ell, també...!

Quan el meu fillol, el Pere, era petit, se m'enfilava a la falda i em deia: “Padrineta, quan sigui gran em casaré amb tu...!” També ho era, de TENDRESA, oi?

Quan el Toni, al principi, em dedicava aquells poemes seus, tan bonics, i em deia: “Amiga i germana estimada”, quina TENDRESA més dolça, també. I quan, al final, em deia: “Estimada meva...” Què us sembla? Sí, la nostra vida n'és plena, de TENDRESA.

També hi ha una gran TENDRESA en els poemes del gran Jacint Verdaguer, sobretot en aquest, del seu llibre Betlem:

A la rosa penjat de sa mamella

xucla mel l'Infantó com una abella...

També n'hi ha molta, però dolorosa, desesperada, en aquella fotografia del nen mort, ofegat, al mar...

Últimament recordo el dia que vaig anar a la clínica, a veure la filleta del meu nebot, el Marc, que es diu Laia, que tenia dos dies i el seu pare li eixugava el culet amb una tovallola de paper, una vegada i una altra, perquè a cada batec del seu cor li sortia un altre cagarret... Si li haguéssiu vist la cara... Era pura TENDRESA!

I també aquesta TENDRESA m'ha inspirat, actualment, la contemplació de la careta dels infants acabats de néixer, com ara aquest nen, mig alemany, mig català, que es diu GIL, fill i nét, respectivament, de les nostres companyes del Taller d’Escriptura Creativa, la Coral i l'Antònia.

Oh, bonic GIL, quina tendresa

desperta en mi el teu cos petit,

la teva infantívola nuesa,

mig velada per la roba del teu llit...