La tendresa (Eduard Alonso)

Lenta, suau, dolçament, amb un batec tendre i trencat, la Kisa se'n va anar. Kisa vol dir mixeta en rus. Era la matinada del quinze de març. D'això, ja fa uns quants anys. Per aquells dies, la Kisona no es trobava gaire fina: menjava poc, gairebé no es movia i havia deixat de visitar-me quan jo era al bany. Mai no he sabut per què em venia a saludar al bany. El fet que la postura asseguda que adoptem al bany redueixi la distància entre els petits felins i els éssers humans podria ser una explicació, un motiu. A la banda contrària d'aquesta possible premissa, hi ha el fet que les altres dues mixetes, el Dimi i la Bis, rarament feien aquest tipus de visita. Per tant, no podem atribuir aquest fet als gats de forma generalitzada. Devia tractar-se d'un cas particular, gens generalitzable. En tot cas, la Kisa mai no em va dir el perquè de la seva preferència, i malgrat una certa insistència intel·lectual, mai no he pogut arribar a una conclusió definitiva.

Tal com he dit abans, la Kisona no es trobava gens bé. Era una gata molt castigada per nombrosos parts i accidents. L'últim accident i més perillós de tots va esdevenir quan va caure per la finestra del quart pis on vivíem. Va anar a parar a un dels patis interiors del bloc de cases que habitàvem. Eren les deu del vespre i vaig trobar-la viva, increïblement viva. Reposava damunt d'uns cartrons i semblava una Moisès felina a mercè del corrent de la vida. Mesos després, una setmana abans de la seva partença definitiva, la vaig trobar desanimada, fràgil, dèbil, indefensa, i tot espantat vaig trucar a Urgències Veterinàries. Després d'explicar els símptomes a la veterinària, aquesta va considerar necessària una exploració aquella mateixa matinada. La veterinària era una noia jove, gran amant dels animals. Es deia Montserrat i tenia un coolie, molt elegant, de nom Almirall, al qual només li mancava parlar anglès britànic per ser el súmmum de l'elegància.

L'exploració no va evidenciar cap símptoma de malaltia, llevat d'un batec cordial una mica dèbil. Nits després va repetir-se la mateixa situació. La Kisona no menjava i amb prou feines es movia. Vaig tornar a trucar a la veterinària, però aquest cop, cap de les meves trucades no va obtenir resposta. La meva inquietud creixia i creixia més i més, després de cada intent fallit de parlar amb la veterinària. Finalment, vaig resignar-me a esperar el que hagués de ser. Vaig endur-me la Kisa al llit amb mi. I vam esperar i esperar, ella entre els meus braços. Després d'un primer intent fracassat, va arribar la segona i definitiva aturada de cor. Fet el darrer sospir, el seu cos sense ànima va romandre amb mi fins a punta de dia. Dolça, bondadosa i tendrament, se'n va anar deixant-me sol amb un cos de mascota felina i un instant que voldria immortal, malgrat la tristor profunda.