Jo
sento la tendresa com obrir el cor, del tot, fent-te cor, i sentir i
veure-hi amb ell. Tornant-te nen, sense malícia ni condicionaments.
Tenir davant un bebè amb aquells traços tendres, aquell nas,
cigronet, aquells llavis, verges, les mans i dits tan diminuts...
Amb
quina delicadesa els fregues, per no fer-los malbé.
Jo
em dilueixo, em torno res i tot. Els petonejaria honorant-los,
fent-me una amb aquella dolcesa, amant aquell ésser angelical.
Sento
tendresa en veure els meus gats, a casa, amb els seus gestos,
corredisses, carones, potetes, moviments. També em passa quan veig
els gossos, al carrer, mirant amb ulls innocents, plens de confiança.
Sento
tendresa en veure la petitesa d'un ocell, diminut, expressant vida i
refilant, content.
En
general sento tendresa en mirar qualsevol animal, no m'importa la
grandària ni l'aspecte, sempre veig en ells gran innocència
comparant-ho amb l'actitud humana. Estan en evolució, com nosaltres,
però en un altre pla on desenvolupen altres aspectes i facetes.
Moltes vegades n'hauríem d'aprendre, d'ells.
Cada
vegada més les plantes m'atreuen en un llac d'amor i gratitud, i
sento tendresa per la bellesa i perfecció que les vesteix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada