Temps
era temps, en un petit país, tan petit que ningú no el coneix i que
ni tan sols el sol i la lluna l'han trobat...
Va
succeir que una matinada grisa i ploramiques, quan l'hivern ja es
trobava al llindar de la primavera, una boira vella, cansada i
encongida es va posar a descansar en les branques acollidores d'un
arbre verd i frondós, molt verd i frondós malgrat el seu hivern.
La
boira es va trobar tan a gust enmig d'aquelles branques protectores i
fortes que es va quedar adormida.
Va
ser un instant, només un petit instant, l'arbre fou boira, la boira
núvol, el núvol, acaronat pels rajos del sol que es despertava,
esdevingué un núvol de sucre.
Va
ser un instant, un breu i mínim instant. Van arribar els vailets del
poble, entremaliats, golafres, cridaners...
Es
van enfilar a l'arbre, nevat, florit, tan dolç, que el van tastar i
el van trobar tan bo que se'l van menjar.
Però
les arrels de l'arbre van tornar a florir amb la primavera i quan va
tornar l'hivern, una albada, al llindar de la primavera, la boira va
tornar a florir.
I
ja sabeu, si algun dia trobeu aquell petit país i veieu l'arbre, ja
sabeu què heu de fer... Enfilar-vos-hi i menjar boira de sucre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada