dilluns, 6 de març de 2017

Foscor al vagó (Antònia García)



Jo anava tranquil·lament amb metro cap a casa. El vagó era ple de gom a gom. De cop, se'n va anar la llum. De seguida es van sentir les exclamacions dels viatgers:
            –Ostres! Ja hi som, un altre cop!
            –Aaahh...! Què passa, ara?
            –El que passa sempre, senyora! Que s'ha tornat a espatllar! Ja veurem quanta estona estarem així...
            El metro es va aturar. Uns quants viatgers van encendre el llum dels mòbils. I n'hi va haver un que va encendre una llanterna petita. Es va fer un silenci incòmode. Com que anava agafat a una barra, vaig posar l'altra mà a la butxaca de la cartera, no fos cas que...  
            –Ah, ah, ah, mama, mama! –va ploriquejar una criatura.
            –Sóc aquí, Bernat! No passa res! Vine a coll!
            Les pantalles dels mòbils s'anaven encenent i apagant a intervals. Més d'un va aprofitar per contestar algun whatsapp. Passat el primer moment d'immobilitat, la gent es va començar a moure amb impaciència.
            –Atxim! Atxum! Algú té aquí un animal? Atxim! Sóc al·lèrgic als gats, jo...
            –A veure, senyors: hi ha algú que porta un gat? Perquè qui sigui, sisplau, miri de separar-se una mica d'aquest senyor de l'al·lèrgia!
            –¿Y a quien se le ocurre meterse en el metro con un animal? Vamos, es que...
            –Si porten el gat en una maleta per animals, hi té tot el dret!
            –Mira, guapa, ¡no te diré que no! Pero en las horas punta... Ya son ganas de...
            –Atxum!
            –Mama... Vull sortir...!
            –Calla, Bernat! Ja sortirem.
            Sorry, mi ser extranjero! ¿Ser normal, aquí, que nadie dar explicación?
            –I tant, que és normal, mister! Paciència! You understand? Ai, aquests “guiris”...
            Van passar deu minuts ben bons i encara estàvem igual. Bé, igual, no. Estàvem més neguitosos. I sort que la persona que duia el gat se n'havia anat un tros més enllà. Però va començar un altre problema: vaig notar que la noia que estava al meu costat, agafada a la mateixa barra que jo, tenia una respiració estranya, com si li faltés l'aire. Li vaig preguntar si es trobava bé. Em va respondre que patia de fòbia a la foscor i que si l'avaria durava gaire estona més, tenia por que no li vingués un atac d'ansietat. La primera cosa que se'm va acudir va ser demanar ajuda:
             –Atenció! Un moment, senyors! Aquí hi ha una persona que necessita més claror! Poden acostar-se els que tenen mòbils, sisplau? I aquella llanterna d'allà? Vinguin, vinguin cap aquí.
             –Eh! No cal que doni empentes! Si aquest senyor d'aquí no es mou, jo tampoc no em puc moure!
            –Però, què té, aquesta persona? Per què vol més claror?
            –És una dona que té fòbia a la foscor i es troba malament.
            –Doncs estem ben arreglats, perquè això sembla que va per llarg...
            Com bonament van  poder, els dels mòbils van anar fent cercle al voltant de la noia, amb l'escassa llum de les pantalles. Sigui per això o perquè la noia va fer un gran esforç per vèncer la seva tenebrofòbia, el cas és que va començar a respirar més bé. L'espectacle era digne d'una pel·lícula de terror, amb les ombres que provocaven els mòbils. El nen que ploriquejava estava arrapat a la seva mare, amb la cara contra el seu pit i amb els ulls tancats, per no veure les cares fantasmagòriques de les persones.
            Al cap d'una mica, els llums van començar a fer pampallugues i finalment es van encendre del tot. Tota la gent va respirar, alleujada. Sobretot, la pobra noia de la fòbia i el petit Bernat, encara abraçat ben fort amb sa mare. Es va notar una sotragada i el metro es va engegar. Els viatgers, que abans érem uns personatges desconeguts que més aviat ens inspiràvem indiferència, gràcies a aquesta estona de foscor ens havíem convertit en companys. Ens vam mirar les cares, els ulls, i ens vam somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada