Tendresa (Elisabet Prades)

Allò que fa plorar la mirada

Fa brollar un somriure

I desglaça les ombres de la nit.

No sé com va anar a parar a les meves mans, era en blanc i negre, gairebé un senzill “posado”. Me la vaig quedar mirant, no li podia treure els ulls del damunt, era en blanc i negre, sí, però desprenia una llum que feria, cremava el somriure, de tant obert. Em van lliscar dues llàgrimes per les galtes del nen que duia a dins. Aquell record ja no el guardava, era massa llunyà i jo massa petit. Però sé que sense adonar-me'n, també l'havia viscut.

Al cap de no sé quanta estona vaig eixugar-me les llàgrimes que no volien fugir, i vaig guardar la fotografia d'una mare donant el pit a un petit nadó.

 ******

EL MEU PARE NO HI ÉS...

El meu pare no hi és...

I ja no sóc cap princesa

Ja ningú jeu al meu costat fins que m'adormo

No hi ha ningú que quan vaig a dormir m'expliqui un conte

O potser una història de pirates

El meu pare no hi és...

Ningú em fa el petó de bona nit com ell em feia

Totes les nits, no se’n deixava ni una

I ja ningú em porta a la plaça

Amb la paperina de veces per donar-ne als coloms

El meu pare no hi és...

Ja ningú m'endinsarà a la platja perquè parli amb els peixos

Només escoltaré les darreres paraules

“Filleta, no puc”

I em trobaré sola enmig de l'horitzó

El meu pare no hi és... No! El meu pare és amb mi

Mormolant-me a cau d'orella cançons i paraules

I em somriu, m'acarona, i m'abraça,

i em besa a la galta quan me'n vaig a dormir

Com quan era princesa, encara que no el puc veure

El meu pare no hi és...

Tanco els ulls, ell hi és,

sento la seva tebior al meu costat.

Tendresa (Llum)

Jo sento la tendresa com obrir el cor, del tot, fent-te cor, i sentir i veure-hi amb ell. Tornant-te nen, sense malícia ni condicionaments. Tenir davant un bebè amb aquells traços tendres, aquell nas, cigronet, aquells llavis, verges, les mans i dits tan diminuts...

Amb quina delicadesa els fregues, per no fer-los malbé.

Jo em dilueixo, em torno res i tot. Els petonejaria honorant-los, fent-me una amb aquella dolcesa, amant aquell ésser angelical.

Sento tendresa en veure els meus gats, a casa, amb els seus gestos, corredisses, carones, potetes, moviments. També em passa quan veig els gossos, al carrer, mirant amb ulls innocents, plens de confiança.

Sento tendresa en veure la petitesa d'un ocell, diminut, expressant vida i refilant, content.

En general sento tendresa en mirar qualsevol animal, no m'importa la grandària ni l'aspecte, sempre veig en ells gran innocència comparant-ho amb l'actitud humana. Estan en evolució, com nosaltres, però en un altre pla on desenvolupen altres aspectes i facetes. Moltes vegades n'hauríem d'aprendre, d'ells.

Cada vegada més les plantes m'atreuen en un llac d'amor i gratitud, i sento tendresa per la bellesa i perfecció que les vesteix.

La tendresa (Eduard Alonso)

Lenta, suau, dolçament, amb un batec tendre i trencat, la Kisa se'n va anar. Kisa vol dir mixeta en rus. Era la matinada del quinze de març. D'això, ja fa uns quants anys. Per aquells dies, la Kisona no es trobava gaire fina: menjava poc, gairebé no es movia i havia deixat de visitar-me quan jo era al bany. Mai no he sabut per què em venia a saludar al bany. El fet que la postura asseguda que adoptem al bany redueixi la distància entre els petits felins i els éssers humans podria ser una explicació, un motiu. A la banda contrària d'aquesta possible premissa, hi ha el fet que les altres dues mixetes, el Dimi i la Bis, rarament feien aquest tipus de visita. Per tant, no podem atribuir aquest fet als gats de forma generalitzada. Devia tractar-se d'un cas particular, gens generalitzable. En tot cas, la Kisa mai no em va dir el perquè de la seva preferència, i malgrat una certa insistència intel·lectual, mai no he pogut arribar a una conclusió definitiva.

Tal com he dit abans, la Kisona no es trobava gens bé. Era una gata molt castigada per nombrosos parts i accidents. L'últim accident i més perillós de tots va esdevenir quan va caure per la finestra del quart pis on vivíem. Va anar a parar a un dels patis interiors del bloc de cases que habitàvem. Eren les deu del vespre i vaig trobar-la viva, increïblement viva. Reposava damunt d'uns cartrons i semblava una Moisès felina a mercè del corrent de la vida. Mesos després, una setmana abans de la seva partença definitiva, la vaig trobar desanimada, fràgil, dèbil, indefensa, i tot espantat vaig trucar a Urgències Veterinàries. Després d'explicar els símptomes a la veterinària, aquesta va considerar necessària una exploració aquella mateixa matinada. La veterinària era una noia jove, gran amant dels animals. Es deia Montserrat i tenia un coolie, molt elegant, de nom Almirall, al qual només li mancava parlar anglès britànic per ser el súmmum de l'elegància.

L'exploració no va evidenciar cap símptoma de malaltia, llevat d'un batec cordial una mica dèbil. Nits després va repetir-se la mateixa situació. La Kisona no menjava i amb prou feines es movia. Vaig tornar a trucar a la veterinària, però aquest cop, cap de les meves trucades no va obtenir resposta. La meva inquietud creixia i creixia més i més, després de cada intent fallit de parlar amb la veterinària. Finalment, vaig resignar-me a esperar el que hagués de ser. Vaig endur-me la Kisa al llit amb mi. I vam esperar i esperar, ella entre els meus braços. Després d'un primer intent fracassat, va arribar la segona i definitiva aturada de cor. Fet el darrer sospir, el seu cos sense ànima va romandre amb mi fins a punta de dia. Dolça, bondadosa i tendrament, se'n va anar deixant-me sol amb un cos de mascota felina i un instant que voldria immortal, malgrat la tristor profunda.

La tendresa (Montserrat Fortuny)

Què és, la tendresa? Recordo moltes etapes de la meva vida, ja tan llarga...

Quan era petita, es veu que era molt esquerpa i quan jo tenia febre, que era molt sovint, fins que no em van treure les amígdales, la meva mare gaudia fent-me petons, perquè es veu que m'agradava sentir la frescor de la seva cara a les meves galtes enfebrades. Això, per part d'ella, era TENDRESA, oi?

Quan el meu pare ja era gran i li costava de caminar, s'agafava al meu braç i em deia: “Nena, tu ets el bàcul de la meva vellesa...!” Això era TENDRESA, per part d'ell, també...!

Quan el meu fillol, el Pere, era petit, se m'enfilava a la falda i em deia: “Padrineta, quan sigui gran em casaré amb tu...!” També ho era, de TENDRESA, oi?

Quan el Toni, al principi, em dedicava aquells poemes seus, tan bonics, i em deia: “Amiga i germana estimada”, quina TENDRESA més dolça, també. I quan, al final, em deia: “Estimada meva...” Què us sembla? Sí, la nostra vida n'és plena, de TENDRESA.

També hi ha una gran TENDRESA en els poemes del gran Jacint Verdaguer, sobretot en aquest, del seu llibre Betlem:

A la rosa penjat de sa mamella

xucla mel l'Infantó com una abella...

També n'hi ha molta, però dolorosa, desesperada, en aquella fotografia del nen mort, ofegat, al mar...

Últimament recordo el dia que vaig anar a la clínica, a veure la filleta del meu nebot, el Marc, que es diu Laia, que tenia dos dies i el seu pare li eixugava el culet amb una tovallola de paper, una vegada i una altra, perquè a cada batec del seu cor li sortia un altre cagarret... Si li haguéssiu vist la cara... Era pura TENDRESA!

I també aquesta TENDRESA m'ha inspirat, actualment, la contemplació de la careta dels infants acabats de néixer, com ara aquest nen, mig alemany, mig català, que es diu GIL, fill i nét, respectivament, de les nostres companyes del Taller d’Escriptura Creativa, la Coral i l'Antònia.

Oh, bonic GIL, quina tendresa

desperta en mi el teu cos petit,

la teva infantívola nuesa,

mig velada per la roba del teu llit...

Un conte per a en Gil (Llum)

Hi havia una vegada un núvol que canviava de forma segons estigués feliç o trist, si s'avorria o si jugava. A vegades semblava un cotó fluix, a vegades era transparent, o s'allargava, o s'estirava com el coll d'una girafa. Així es divertia.

Aquest nuvolet era molt guapo i molt blanc i li agradava vigilar de prop en Gil quan dormia i quan sortia a passejar amb el cotxet, quan menjava i quan jugava amb els papes. Se l'estimava de debò, molt i molt.

Era el seu company i el protegia i es posava content quan en Gil reia i feia petons.

També a la nit estava a l'aguait i s'acostava a la finestra per mirar-lo. De dia parlava amb les papallones i les marietes perquè anessin a jugar amb ell i després li contessin com havia gaudit.

Com n'era, de guapo, en Gil!

Quan en Gil anava al parc a jugar, el núvol s'acostava molt transparent a les flors perquè li fessin ganyotes festoses.

Altres vegades, al costat d'un gat o d'un gos, s'apropava i li feia moixaines al nas. En Gil sentia que li picava i se'l fregava, però era el nuvolet que li feia un petó.

Se l'estimava tant que sempre, d'una manera o altra, estava al seu costat i veia si es despertava a la nit i jugaven junts.

Sempre li enviava petonets i li somreia. I així va ser per sempre, perquè era el seu amic de cor, invisible per als altres.

Quatre limericks per a en Gil (Eduard Alonso)

Hi ha un angelet de nom Gil

nascut abans del mes d'abril.

La mare amb paciència l'esperava,

mentre amb ell, chachacha ballava.

Aquest grassonet angelet de nom Gil.

Hi ha una gens robòtica mare de nom Coral,

que al món ha fet un desembolicat regal,

un nin dit Gil, de gràcies mil

que en un tres i no res es menjarà el mes d'abril.

Aquesta centrífuga mare de nom Coral.

Hi ha un automàtic pare alemany,

farcit per tot arreu de bon averany.

El nin de nom Gil esclata d'alegria,

mentre que, rodonet i molsudet, creix cada dia.

Aquest estrambòtic i automàtic pare alemany.

Hi ha una colla de gent creativa,

que ha estat a l'expectativa,

per saber de l'angelet Gil, l'arribada.

Visca la mar salada!

Aquesta megaosmòtica colla de gent creativa.

Núvol de sucre (Elisabet Prades)

Temps era temps, en un petit país, tan petit que ningú no el coneix i que ni tan sols el sol i la lluna l'han trobat...

Va succeir que una matinada grisa i ploramiques, quan l'hivern ja es trobava al llindar de la primavera, una boira vella, cansada i encongida es va posar a descansar en les branques acollidores d'un arbre verd i frondós, molt verd i frondós malgrat el seu hivern.

La boira es va trobar tan a gust enmig d'aquelles branques protectores i fortes que es va quedar adormida.

Va ser un instant, només un petit instant, l'arbre fou boira, la boira núvol, el núvol, acaronat pels rajos del sol que es despertava, esdevingué un núvol de sucre.

Va ser un instant, un breu i mínim instant. Van arribar els vailets del poble, entremaliats, golafres, cridaners...

Es van enfilar a l'arbre, nevat, florit, tan dolç, que el van tastar i el van trobar tan bo que se'l van menjar.

Però les arrels de l'arbre van tornar a florir amb la primavera i quan va tornar l'hivern, una albada, al llindar de la primavera, la boira va tornar a florir.

I ja sabeu, si algun dia trobeu aquell petit país i veieu l'arbre, ja sabeu què heu de fer... Enfilar-vos-hi i menjar boira de sucre.

Al petit Gil (Montserrat Fortuny)

 

Una vegada hi havia un nin

molt petit i molt bonic,

que es deia GIL.

Va passar un soldadet de plom,

Patim, patom…!

que li va dir:

Hola, petit Gil!

Ara ve la Ventafocs,

plena de cendra de vora el foc

patim, patom…!

amb la Blancaneu,

tant blanca com la neu.

Al bosc, la Caputxeta Vermella

se'n va a veure l'àvia, ella.

Però es troba amb el Llop,

Patim, patom…!

que se les vol cruspir

I la Bèstia ho va impedir,

matant el Llop,

Patim, patom…!

Què et sembla, Gil?

La Bella hi va acudir

i va felicitar el seu marit,

Patom, patim…!

I ho van celebrar tots plegats,

amb el Gat I la Rateta,

amb la Dorment ja desperta,

Patim, patam…!

I amb Prínceps de tots colors,

Patim, patom…!

I què me'n dius de la col i del bou

I del Patufet…?

Patim, patem…!

I aquest conte s'ha acabat.

Oi, Gil, que t'ha agradat…?

Conte per al nen anomenat Gil (Antònia García)

Una vegada hi havia un nen que va venir del país dels somnis i de les il·lusions. Va arribar en aquest món quan els lliris grocs perfumaven l'aire i els cirerers florien. Quina alegria per a tothom! El nen va alçar els bracets i va obrir les manetes. La lluna va baixar del cel per mirar-se'l i la nit es va fer flonja per embolcallar-lo. Els mil ulls del firmament es van obrir en un esclat de llumetes per contemplar el seu primer esguard. El món sencer va ser tot seu.

Però a la matinada van venir les boires gebradores, talment unes cortines blanques, van enfredorir l'aire i van tapar el sol.

El sol va maldar per travessar aquelles boirades perquè volia amanyagar l'infant, però no ho aconseguia. Els ocells, que ho van veure, van començar a batre les ales ben fort, van agafar les vores de les boires amb els becs i les van estirar i estirar fins que les van esfilagarsar. Les flors van picar de mans, totes contentes. El sol va passar entre les clarianes que havien obert els ocells i va córrer a escalfar la pell de seda del nen, que va somriure, complagut d'aquella besada càlida.

Des d'aquell dia, els ocells fan passades davant de la casa del nen per vigilar que res no destorbi els seus somnis. Quan és a punt de despertar-se, els ocells fan una piuladissa melodiosa davant de la seva finestra i l'aire perfumat fa arpegis entre les branques dels arbres abans d'acostar-se als vidres per veure com el nen obre els ulls a un nou dia de la seva vida.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. I darrere la porta hi ha una bossa de confits perquè tots els llaminers se'n llepin els dits.

Un cop polisèmic (Eduard Alonso)

"T'ho dic un cop i encara gràcies." Tot va començar amb aquesta frase, inclosa la polisèmia. En Conrad i jo teníem el costum de trobar-nos un cop a la setmana i tot prenent un cafè fèiem petar la xerrada sobre dites, màximes, aforismes i lectures. En Conrad i jo érem amics des dels anys que vam ser companys d'un institut que portava el malnom de Kasputin. El perquè d'aquest nom us serà explicat més endavant. En una d'aquestes trobades, al Cafè Kaspadopoulos, regentat per un grec del Peloponès, vaig parlar molt entusiasmat del llibre que llegia aleshores: Els peixos no tanquen els ulls, de l'escriptor napolità Erri de Luca. Tan bon punt vaig llegir la primera frase: "T'ho dic un cop i encara gràcies", en Conrad va alçar-se d'una revolada del seu seient, exclamant amb veu sorpresa: "Aquesta frase m'és molt familiar i també la que diu: «Quan siguis pare menjaràs ous». Me'n recordo com si fos avui. Jo em queixava sovint pel poc menjar que hi havia quan érem a taula i el pare m'etzibava aquesta màxima per fer-me callar. El pare era paleta i feia "remendos", com deien llavors. En el meu interior, l'anomenava "el remendaire o remendista". El cas era que a partir dels deu anys em feia anar amb ell, d'aprenent. Era aquí, en aquests "remendos", on m'etzibava la frase del "cop", tan verbalment com físicament. Mare meva! Quina vergonya em feia passar quan m'enviava a llençar runa amb sacs de color marró que amb prou feines podia aixecar. Vaig prometre'm a mi mateix que mai no li perdonaria la por i la vergonya que em feia passar, a les fosques, carregat amb sacs dickensians a l'esquena. Pobre pare! La mala vida que portava se'l va endur a l'altre barri quan encara era jove. La vida va dir-li: "t'ho vaig dir un cop i encara gràcies".

En Conrad va fer una pausa, va beure un glop de la tassa de cafè amb llet, i va continuar parlant, tot ell immers en l'infinit del record. "És curiosa, sorprenent i alhora molt justa la polisèmia que crea aquesta paraula: per una banda, es sinònima de "vegada", per l'altra banda, és el significat de encontre violent, brusc, d'un cos contra un altre."

En Conrad va tornar a fer una pausa, va tornar a prendre un altre glop de cafè amb llet, i va tornar a capbussar-se en l'infinit del record. "A més d'una polisèmia perfecta, aquesta paraula també acompanya una autoria i etimologia molt profundes. L'autoria del fet de dir aquesta frase on "cop" significa "vegada" i alhora era l'autor dels cops que m'obligaven a deixar de protestar. Com a pare, era una autoritat que exercia com a tal amb mi. Etimològicament, autoritat i autor provenen del llatí. L'autoritat és el poder que té una persona o institució, prové de "auctoritas" i aquesta del participi "auctum", del verb "augere" amb el significat de: augmentar, fer créixer, eixamplar. Autor ve de "auctor" que vol dir instigador, promotor, i aquesta paraula ve de "augere": agrandar, augmentar o millorar, i el sufix: -tor (aquell que fa l'acció, com doctor, escultor). L'arrel indoeuropea d'elles és "aug", (incrementar, augmentar).

En Conrad, després d'aquesta llarga cavalcada sobre records infinits i etimologies mil·lenàries, em va preguntar: "I a tu, Eduard, el teu pare autoritari també t'etzibava aquestes frases?"

Jo vaig contestar: "Em sonen molt, però els records d'aquella època són fora de l'abast de la meva memòria".

En Conrad, que de vegades era molt de la broma, va respondre'm: "Per tenir memòria, no hi ha res com la xocolata. Una de les seves molècules actua directament sobre la zona del cervell que gestiona la memòria. S'anomena flavonoide pigatoide i fa que mai no t'oblidis de menjar xocolata. Els estudiants estan encantadíssims amb aquesta molècula perquè poden preparar millor els exàmens."

I ara ha arribat el moment Kasputin. Aquest nom fa referència a aquell personatge tenebrós i influent de l'última cort tsarista. Un personatge molt caspós, per cert. Caspós, també ho era, l'institut on anàvem en Conrad i jo. Entre tanta caspa escampada arreu, el malnom surt con un bolet verinós: l'Institut Kasputin.

T'ho diré només un cop (Elisabet Prades)

Ho escarbotarà la merla al teu jardí

Allà on les magnòlies no floreixen

I les albades seran plenes de boires i silenci.

 

T'ho diré només un cop

Quan a la font sigui mut el murmuri de l'aigua

I les paraules se t'ofeguin en un cel de boires

No tinguis por

Esbandeix-te les mans al mar

Abans d'agafar l'ham a hora baixa

Despulla’t del temps, de l'oblit inconfés, de l'efímera glòria

I deixa't endur pel tèrbol atzur de les seves aigües

Introdueix-te a les seves entranyes

Com el foc que cerca la passió més desitjada

Esdevé aigua i sal, ona infinita

Vola per les seves corrents inconfessables

Que la teva pell s'obri a l'insomni

I quan el seu alè et posseeixi

Dels teus pits, durs i erectes

Brollaran nues totes les paraules adormides

I fos l'ahir en les tenebres del no-res

Fugirà el silenci sord de la impotència

Seràs tu, etern, magnànim, vencedor de les tenebres

T'ho diré només un cop...

Esbandeix-te les mans al mar

Abans d'agafar l'ham a hora baixa.

T'ho dic un sol cop i encara gràcies (Llum)

Ja n'estic farta, de veritat. Quants milers de vegades t'he dit que abans de menjar, el que sigui, t'has de rentar les mans. Et llepes els dits i t'empasses la porqueria d'haver tocat moltes coses, o el gos, o les joguines per terra, i amb els aliments t'empasses tota la brutícia. Oi que després et surten nafres a dins la boca o a la llengua, que et fan mal i plores? I a l'estómac, què creus que està passant? Doncs el mateix. Els microbis que t'has menjat lluiten amb els petits granets bons que viuen allí i comences a tenir febre, et trobes malament i el metge diu: “Unes injeccions”. Apa! Tu mateix. Pensa-ho. M'entens, oi? T'ho mano pel teu bé. Ja ho saps. Si no em fas cas et complicaràs la vida.

–

–Però, mare, si ara no vaig a menjar!

–No, faràs deures i el llapis anirà a la boca. Quantes coses has tocat des que te les has rentat aquest matí? Ensenya'm les mans... Creus que les tens netes? Oi que no? On anirà a parar aquesta porqueria?

– A la llibreta, o al full, al llibre o a la llengua.

–Molt bé, ja ho saps. Vols que tot quedi brut, o net i polit?

–Net.

–Doncs ja saps què has de fer ara mateix. T’HO HE DIT MOLTES VEGADES. A veure si a partir d'aquest moment te’n recordes per sempre. Mai no ho tornaré a repetir o tindrem disgustos. Ja veurem els resultats!

Una sola vegada (Antònia García)

Només ho diré una sola vegada i encara gràcies: t'has de mullar les mans al mar abans d'enganxar el cuc a l'ham. La simulació ha de ser ben feta. Que el peix no pugui sentir altra olor al cuc que no sigui la salabror del mar. Com si fos un cuc marí i no terrestre. Això que et dic no ho sap tothom. No em convé que d'altres ho sentin i aquest petit secret s'escampi. Encara gràcies que m'has agafat en moments de confidències. I, mira, perquè ets tu, eh? No ho diria a ningú més, que ho sàpigues!

----

Una sola vegada t'has de mullar les mans al mar perquè si ho fas més d'un cop, els peixos es pensaran que els teus dits són salsitxes i mira que aquesta mena de peix té punxes esmolades a la boca i una mossegada impressionant. Prepara l'ham amb carn. Té, posa-hi aquest tros de vedella. Encara gràcies que n'he dut. Sort que no hi has posat un cuc. Hauria estat un esquer massa petit i les morenes no s'empassarien l'enganyifa.

Esbandeix-te les mans al mar (Montserrat Fortuny)

“T'ho diré d'un sol cop i encara gràcies: esbandeix-te les mans al mar, abans de posar l'esquer a l'ham.” Això em deia el meu germà gran cada vegada que em feia enganxar-hi el cuc. I seguia: “Com vols que els peixos mosseguin un cuc que fa pudor de La Toja?”

És que jo sóc molt neta i sempre em rento les mans després d'anar al lavabo i en sortir de casa. Si tothom fes igual, ens podríem agafar a les barres dels busos i del metro sense fàstic perquè, mira que en fan, de pudor, del contacte de les mans brutes que s'hi agafen!

Doncs sí, m'havia de mullar les mans a l'aigua del mar. Sort que no m'hi havia de ficar tota, perquè, a l'estiu, molt bé, però a l'hivern...! Perquè el noi també anava a pescar quan feia fred i jo, que em veia forçada a acompanyar-lo, perquè era molt mascle, ell, i les nenes l'havíem d'ajudar a portar les canyes, la capsa amb els cucs... Ecs!

Un dia va haver d'anar corrents al lavabo i em vaig quedar sola, amb tots els estris. Feia un temps molt assolellat i sense gens de vent i l'aigua del mar estava quieta i transparent com la d'un llac.

Vaig mirar al fons, potser hi havia un parell de metres de fondària, només. Es veien molt bé les roques i la sorra i les algues i els peixos que hi nedaven i que, a poca distància de l'ham, se'n tornaven, com si alguna cosa els alarmés, com si sabessin que es tractava d'una espècie de guillotina.

Em va semblar sentir unes veus, unes veuetes que venien de l'aigua i m'hi vaig acostar més, sense fer remor.

–Mira, fillet, aquest estri que veus i que sembla tan innocent, aguantant un preciós cuquet, és molt perillós. És un ham. Així en diuen els humans i és un assassí...! Veus el cuc, tan bellugadís com l'argent viu i amb una oloreta fresca, li pegues mossegada i... quedes enganxat en un ferro recargolat i no te'n pots desfer... I, a continuació, l'humà que aguanta la canya (que és un pal molt llarg, ficat dins de l'aigua per una banda i per l'altra, a les seves mans), en sentir les extremituds que fa el pobre captiu, aixeca el pal i el treu a la superfície, on el nostre familiar o amic acaba morint ofegat...! Sí, és molt trist i molt sàdic.

–Ai, pare, quina por...! Així és com va morir l'avi, oi?

–Sí, peixet meu, sí, i també un oncle i una tia. Això que ella era molt bona tia. O sia, que n’estem ben escarmentats, tota la família...!

Van girar cua i van desaparèixer de la meva vista i de la meva oïda.

Em vaig quedar com veient visions...!

I qualsevol ho explica al germanet, amb el seu caràcter i amb el menyspreu que ens té, a les nenes..! Diria que estic ben grillada!

Així és que, quan va tornar el caganer, vaig quedar-me quieta i muda, com si no hagués passat res, com si no hagués vist ni sentit res. I per això us ho explico a tots vosaltres, que penso que sou més intel·ligents i més comprensius.

Un viatge amb metro (Llum)

Doncs sí, vaig amb metro, com m'és habitual. De tant en tant els llums fan pampallugues i en una de les vegades no hi tornen. Esperem... i no, tot a les fosques amb respostes instantànies, remors, comentaris en veu alta, murmuris, queixes, queixes, enutjos... i el llum ni cas, que no ve.

Començo a notar la inquietud de la gent que comença a moure's, es belluguen pel passadís volent sortir, xocant els uns amb els altres, sense saber on són.

Apareixen crits de claustrofòbia, nervis, protestes no sé a qui, demanant raons... i què?

-No hi ha dret, sempre pringuem els mateixos.

La gent acostumada a sentir-se menyspreada i desprotegida, treu la ràbia que porta a dins.

L'estat de nervis i el malestar, l'estrès, van in crescendo i s'estenen com taca d'oli.

Tothom esverat.

Jo, asseguda en un racó, guardo el llibre que llegia a la bossa i la tanco bé. Em repenjo al ferro del cantó i em recolzo per assegurar-me, no fos cas que em caigui algú a sobre o que m'arrosseguin a empentes.

Observant, sense veure-hi, vaig sentir olors fortes, ensopegades, plors.

Com tothom, tinc ganes que es resolgui, però no estic inquieta, simplement “observo”. Si tenim aire per respirar, estic asseguda i relativament còmoda... ja s'ho faran. És qüestió de temps i tampoc n'hi ha per a tant.

Comencen a sentir-se xiulets, cada vegada més propers. Ja deuen venir a obrir.

La fi s'apropa.

L'apagada (Eduard Alonso)

Torno a casa, com cada dia després de la feina nocturna. De sobte, la multitudinària gamma de grisos, marrons, blaus foscos i negres de tot tipus de pelatge que porten els meus companys de viatge desapareix totalment, esborrats de la faç del vagó. Viatgem en un tren de la línia verda de la TMB, venim de l'estació del Liceu i ens dirigim cap a l'estació de Plaça de Catalunya. De forma sobtada, s'han apagat tots els llums i la percepció a les palpentes passa a primer terme. I no veiem res. Res de res. Cau sobre nosaltres, els viatgers, un silenci fosc, tèrbol i opressiu ple de la incertesa d'una nit sense lluna, quan ni els gossos ni tampoc els llops no gosen bordar, udolar o saludar sonorament la seva patrona. Us preguntareu d'on prové aquesta última afirmació. Per què els canis i els lupus udolen, borden o saluden la Lluna quan aquesta està en pleniluni?

Que nosaltres sapiguem, cap d'ells no borda, udola o saluda el Sol, Mart, Mercuri, Júpiter, Saturn o Venus, o altres agents galàctics.

No, cap d'aquests astres no rep homenatge dels canis ni els lupus. Només reten homenatge a la Lluna i prou. Hi trobem una relació directa i molt evident.

Tota aquesta evidència no ha estat investigada, ni estudiada, ja que els científics, els astrònoms, els astrofísics i els astroburòcrates només estan interessats a enviar éssers humans a fer voltes per l'espai amb un cotxet Geyperman, quan el que realment interessa és observar, estudiar aquesta singularitat de les salutacions dels canis i els lupus, tot enlairant el cap vers el satèl·lit veí, donant-li la benvinguda al nostre planeta.

Hem d'esbrinar per què els canis i els lupus són els únics éssers que ho fan, ja que tal com hem apuntat abans, ni l'hipopòtam, ni el rinoceront, ni els primats, ni els felins...

Un instant a les fosques (Elisabet Prades)

Els somnis sempre són somnis.

Bombolles de sabó que volen amb el temps,

que esclaten en sentir l’alè de la mirada dels dits que volen empresonar-los.

Era un dia com qualsevol altre, no hi havia cap diferència amb cap dels dies feiners, tots eren avorrits, cansats, monòtons i interminables.

            Aquell dia, com tots els dies a la mateixa hora, vaig anar a agafar el metro a la mateixa estació de sempre per anar a la feina i vaig estar a punt de perdre'l per cinc segons.

            En pujar al metro hi havia un seient buit i m'hi vaig asseure. A la propera parada hi havia un enllaç, va baixar molta gent, i el seient del meu cantó esquerre també va quedar buit.

            Com una aparició va entrar un noi alt, fort, cabells foscos, ulls negres i profunds, vestit d'esport amb texans, un polo Lacoste i calçant unes nàutiques. Els ulls se me'n van anar darrere seu. No cal dir que m'havia despertat de cop i a més, quan prengué lloc al seient buit del meu costat, llavors el cor em va començar a bategar a cent per hora.

            Jo, de mena vergonyosa i força sòmines, me'l vaig quedar mirant sense cap mena de vergonya, i mentrestant, el meu cap de dinou anys, ple de serradures, s'anava omplint de cabòries imaginant mil i una històries...

            Em mirarà? Em parlarà? Deu agafar el metro cada dia a la mateixa hora? Acabarem quedant per un altre dia?

            Estava tancada en el meu món de fantasia quan de sobte el metro es va aturar i els llums es van apagar...

            Instintivament vaig prémer la bossa amb les mans. Se sentien murmuris i algú va cridar "esas manos, a ver dónde las ponemos". Després tot va ser silenci mentre el vagó s'anava omplint de tensió. Passada la primera reacció, vaig tancar la meva finestra al món i vaig continuar amb les meves cavil·lacions. I si em frega el braç? I si m'agafa la mà? Si em fa un petó, segur que l'hi torno.

            Arribats en aquell punt, vaig notar con una escalfor que se m'apropava per damunt de les mans, vaig notar fins i tot un petit contacte que em va semblar una carícia. Llavors, maleïts siguin tots els déus de l'Olimp, va tornar la llum i el metro es va tornar a posar en marxa. Ell restava impàvid, impassible, impertorbable, com una estàtua grega, les mans a les butxaques dels pantalons, els llavis hieràtics i la mirada perduda qui sap on. En arribar a la propera parada es va aixecar i va baixar.

            Vaig tornar a la realitat. Què podia esperar jo, metro quaranta, cinquanta-cinc quilos i cua de cavall?

            Tot és com ha de ser.

            Resignada, entre núvols i clarianes vaig arribar a la feina, no sabia si riure o plorar, el dia va tornar a ser com tots els dies fins que, després de prendre el cafè, vaig anar a pagar l'esmorzar i em vaig adonar que a dintre de la bossa em mancaven el moneder i les Rayban. Mai no sabré qui va ser el lladre, potser sí que va ser ell, però, per vint duros, unes ulleres i una foto vella, no vaig voler fer-me mala sang.

            I vaig somriure recordant la seva imatge, aquella imatge de déu grec que no oblidaré mai.